Tarragona. La presencia dels caputxins a la ciutat de Tarragona es remunta a l’any 1589, quan l’arquebisbe cedí als frares l’església de Sant Fruitós, als afores de la ciutat. Allí els frares hi bastiren un convent, que fou reemplaçat l’any 1639 per un nou convent edificat prop del port amb l’església dedicada a Sant Antoni. Amb les obres d’eixamplament del port, l’any 1801, hagué d’abandonar-se aquest convent i edificar-ne un altre dins de la ciutat dedicat a sant Joan Baptista. Amb l’exclaustració de 1835 els frares foren obligats a abandonar aquest nou convent i l’església fou convertida en parròquia.

L’any 1907 els frares caputxins retornaren a Tarragona i, provisionalment, s’instal·laren prop de l’església de sant Miquel. El 12 d’abril de 1932 s’inaugurà un nou convent ubicat a la rambla nova, en un solar ofrenat per la família De Müller. Durant els anys de la guerra l’edifici acollí refugiats i serví d’escola. Amb l’impuls del postconcili el convent fou reconvertit en un immoble de vuit plantes, al cor de la Tarragona moderna, que respon a una nova concepció de la vida caputxina i permet àmplies possibilitats de treball apostòlic. L’església, molt moderna, dedicada a sant Antoni de Pàdua, és obra de l’arquitecte Lluís M. Albín.