CONVENT DE LETICIA – Leticia, Amazonas (Colombia)
Van ser onze els missioners caputxins expulsats pel govern de El Salvador l’any 1872 els qui, després d’una breu estada a Panamà (aleshores part de Colòmbia), van arribar a la República de l’Equador. D’allà, aviat traspassaren la frontera, escampant-se pel sud de Colòmbia, fins que el 1930 s’erigí el vicariat apostòlic del Caquetá, Putumayo i Amazones, amb seu a Sibundoy.
Per a la missió, el vicariat va representar el pas d’una evangelització ocasional, itinerant, a una evangelització organitzada i estable, d’implantació de l’Església. Essent ja d’aquesta manera, el 1932 monsenyor Gaspar Moncunill, vicari apostòlic, nomenà dos missioners per a atendre el baix Caquetá i confia al pare Bartomeu d’Igualada l’atenció de l’Amazones en qualitat de delegat episcopal.
Vint anys més tard, la Santa Seu va decidir dividir aquest immens territori, de 257.000 km2 i aproximadament 25.000 indígenes en tres circumscripcions. El Caquetá i el Putumayo van ser encomanats a altres congregacions, mentre els caputxins catalans seguien atenent la prefectura apostòlica de l’Amazones, amb seu a Letícia, de la qual fou primer prefecte mons. Marcel·lià Canyes.
La casa de Letícia, durant molts anys, a més d’atendre espiritualment la ciutat, servia de lloc de trobada i d’aprovisionament dels frares escampats pels diferents centres missionals, situats sovint a diversos dies de navegació pel riu Amazones i els seus afluents.
Actualment, encomanada ja la prefectura al clergat diocesà, des del convent de Letícia, que pertany a la Província Caputxina de Colòmbia, es manté la relació amb els catequistes que lideren espiritualment les comunitats indígenes i es dóna atenció als pobres de la ciutat.