2. Criden a defensar la ciutat

Quan Francesc tenia uns 17 anys, els ciutadans d’Assís van enderrocar la fortalesa feudal, van emmurallar la ciutat i es declararen independents de l’imperi.  Els nobles, veient-se en perill, van fugir a Perusa. Però poc després els perusans declararen la guerra a Assís. Francesc, que ha pres part en totes aquestes lluites, és fet presoner durant un any. Té uns 20 anys. Surt de la presó i cau malalt. I el temps de convalescència li serveix per pensar i replantejar-se moltes coses. De moment té un present privilegiat: és un jove mercader, pròdig, ben educat i cortès, i amb dots de joglar. No és d’estranyar que els companys el triessin per “Rei de la joventut”, promotor i sostenidor de les festes i de la gresca dels joves.

3. El somni de ser cavaller

A Francesc, li bull per dins la idea de ser armat cavaller. L’inconvenient és que la seva família no és de classe noble. Per tant, haurà d’aprofitar les poques oportunitats que tindrà per a fer mèrits. No podrà evitar d’allistar-se en una expedició militar. Ho farà amb els exèrcits pontificis en defensa dels interessos del Papat contra les pretensions de l’Emperador sobre Apúlia.

Surt d’Assís, aparentment alegre i ufanós, en direcció al Sud. Però en el descans de la primera jornada, a Espoleto, li assalta la sensació de buidor que ja havia començat a tastar a la presó i al llit de malalt. Mentre dormia tingué un somni.  Va sentir una veu que li deia: “Francesc, qui et pot ajudar més: el Senyor o el servent?” Francesc va preguntar: “Senyor, què voleu que faci?” La veu continua: “Retorna a la teva terra i allí se’t dirà el que has de fer”. Inquiet i desorientat, gira cua i se’n torna a Assís. La burla està servida… Però tant se li’n dóna. Des d’aquell moment comença a cercar el sentit de la seva vida en la solitud, en grutes i boscos i en esglésies abandonades.

4. El bes al leprós

A l’Edat Mitjana, els leprosos eren la màxima expressió d’una quantitat de persones que, marginades de tot, malvivien i estaven en les pitjors condicions. Abundaven les víctimes de les guerres, els mutilats, els qui fugien de les situacions inhumanes del camp. Tots formaven grups errants.

Francesc sentia una gran repugnància quan veia algun leprós. “Però el Senyor mateix em conduí entre ells i amb ells vaig fer misericòrdia. I quan me n’apartava, allò que em semblava amarg se’m convertí en dolçor de l’ànima i del cos”, escriurà més tard en el seu Testament.

Va fer encara un altre dels seus gestos que concreten profundes intuïcions: En una anada a Roma, va intercanviar els seus vestits pels d’un pobre captaire. Era l’any 1206, any en què es pot datar la seva conversió.

Save

5. El Crist de Sant Damià

A la petita i simpàtica església dita de Sant Damià, un dia Francesc pregava així davant d’una gran creu: “Déu altíssim i gloriós, il·lumineu les tenebres del meu cor i doneu-me una fe recta, una esperança certa i una caritat perfecta. Doneu-me també, Senyor, el seny i el coneixement necessaris perquè acompleixi el vostre sant i ver manament”.  La resposta del Crist va ser suau i clara: “Francesc, vés i restaura la meva casa”.

És clar que la veu interior, celestial, el cridava a refer les pedres vives de l’Església. Però de moment Francesc ho entengué d’una manera material, i es posà a restaurar diferents esglesioles de la plana d’Assís, treballant amb les pròpies mans.

6. El despullament total

El pare de Francesc, que tantes esperances havia posat en ell perquè seguís el negoci familiar, se sentia avergonyit del nou capteniment del seu fill. Enfadat perquè havia estat massa generós en l’ajuda dels pobres i en la reparació d’esglésies, el denuncia davant el “podestà” (governador) i el bisbe per malversació dels béns.

És en aquesta ocasió quan Francesc, hereu dels gestos profètics que són en si mateixos més intel·ligibles que qualsevol explicació, es despulla davant del bisbe i de la gent allí reunida i torna al seu pare tot el d’ell portava. Exclama: “Fins ara he dit pare a Pietro Bernardone. D’ara endavant podré dir amb tota veritat:   ‘Pare nostre que esteu en el cel’”. Llavors el bisbe el cobreix amb la seva capa i se’l posa sota la seva protecció especial.

7. Nous camins

Les boires de la tristesa i del sense-sentit es van esvaint. Francesc comença a sentir-se lliure i confiat en la Providència, com els ocells. Tanmateix necessitarà encara algun temps de reflexió en contacte immediat amb la naturalesa per asserenar el seu esperit. Però serà sobretot en contacte amb la Paraula de l’Evangeli que trobarà el seu nou estil de vida que busca.

En la festa de sant Maties, a la Missa, sentirà aquelles paraules de Jesús: “Aneu, jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies. Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Prediqueu dient: És a prop el Regne de Déu “(Lc 10, 3-5). Francesc s’ho pren al peu de la lletra. Immediatament llença les sabates i el bastó, substitueix el cinyell per una corda i el mantell per una caputxa de llana, i es posa a anunciar pertot arreu l’Evangeli i escampant Pau i  Bé.

8. Els primers companys

Alguns joves i homes no tan joves d’Assís i dels contorns van fixant-se en la nova vida de Francesc, i li demanen que els permeti de viure amb ell. El primer fou un tal Bernat de Quintavalle, doctor de la universitat de Bolonya i amo d’una casa important i de moltes terres, el qual va ser capaç de distribuir tots els seus béns als pobres. El segon fou el jurista Pere Catani. El tercer fou un tal Gil, de família pagesa, un noi piadós, analfabet i molt senzill. Més tard s’hi afegí un tal Àngel, que era cavaller; i Silvestre, que era capellà.

Més tard s’hi integrà fra Lleó, que Francesc proposà com a model de senzillesa i de puresa; i fra Rufí, que pertanyia a l’alta noblesa, home bastant tímid i introvertit que es destacava pel seu gran desig d’estar sempre en pregària.

Francesc els acceptà com  un regal de Déu. Ho expressa així en el seu Testament: “I després que el Senyor em donà germans, ningú no em mostrava què havia de fer, però el mateix Altíssim em va revelar que havíem de viure segons la forma del sant Evangeli”.

9. La vida amb els germans

Quan Francesc es proposà de viure “segons la forma del sant Evangeli”, es referia a la manera de comportar-se Jesús amb els seus deixebles: formant grup, units en fraternitat.

La seva “casa” habitual era l’ermita de Santa Maria dels Àngels, que Francesc havia restaurat i que per les dimensions tan petites que tenia l’anomenaven “La Porciúncula”, al voltant de la qual hi construïren unes cabanes de canya i fang. Gràcies a tenir un sacerdot en el grup, podien gaudir de la celebració diària de l’Eucaristia feta amb la màxima senzillesa i profunditat espirituals. Des d’aquí sortien de dos en dos per anar a comunicar la Bona Nova de Jesús.

També els agradava molt passar uns dies o temporades a un lloc frondós als vessants de la muntanya Subasio, a uns quatre o cinc quilòmetres d’Assís. En aquest lloc el silenci del bosc era impressionant. Es refugiaven en unes petites coves conegudes per “Càrceri”. Allí hi pregaven, “adorant el Senyor amb cor net i ànima pura”.

10. La germana Clara

Feia uns tres anys que Francesc anava de poble en poble anunciant la Pau i el Bé que procedeix de Déu, quan una noia de 18 anys, filla de la noble família dels Offreduccio, va quedar corpresa de la seva predicació i sobretot de la seva forma de viure. Ella que des de ben joveneta ja era sensible a la pobresa dels miseriosos – a qui feia almoina generosa -, prengué la determinació de seguir la forma de vida de Francesc.

La nit del Diumenge de Rams de 1211, surt per la porta del darrere per encaminar-se a la Porciúncula, acompanyada amb torxes per dos companys de Francesc, un dels quals és fra Rufí, cosí de Clara.

Allà, Francesc l’accepta per germana.  Agenollada als peus de l’altar de la Mare de Déu dels Àngels, Francesc li talla la llarga cabellera i li dóna la túnica de penitència, és a dir, dels qui es consagraven a Déu. Ella promet obediència a Francesc. A la matinada, és acompanyada  a un monestir de benedictines, preveient que la família reaccionaria volent impedir que seguís els seus propòsits. Més tard, Clara i altres companyes s’establiran a l’esglesiola i dependències de Sant Damià que els mateixos frares havien agençat perquè fos mínimament habitable.

11. Aprovació de la Regla

Encara que als inicis de la seva conversió Francesc no es proposava fundar un Orde religiós, sinó simplement era mogut per un anhel de sinceritat personal amb si mateix i amb Déu, tanmateix quan va veure que el Senyor li donava germans, llavors sí que va descobrir la seva vocació o responsabilitat de fundador, que no l’exercirà pas a contracor ni sense programa, sinó molt personalment i amb tota convicció. Per això redacta unes normes de vida i dóna un hàbit als companys. I amb el reduït nombre de dotze germans, s’encamina cap a Roma a demanar l’aprovació de la seva Regla: “Amb poques  paraules i simplement ho vaig fer escriure i el senyor Papa m’ho confirmà”, escriu en el Testament.

A diferència d’altres moviments evangèlics o pauperístics d’aquella època de contestació a la jerarquia eclesiàstica, Francesc va voler manifestar-se clarament com a fill de l’Església. Certament que Francesc assumí i adaptà moltes coses d’aquells grups herètics com els càtars i els valdesos, però se’n distancià amb fermesa en dos punts principals: pel seu sentit de comunió no situant-se mai fora de l’Església ni atacant-la durament o desafiant-la, i també pel seu profund humanisme que l’apartava de tota pretensió de ser millor que els altres. Ell se sentia cordialment “el menor i servidor de tots”.

12. Missioners

Després de l’aprovació de la Regla, trobem Francesc i els germans donats a la predicació, al mateix temps que aprofundeixen en la vida fraterna i insisteixen a “no extingir l’esperit de la santa oració i devoció”. Amb tot, l’activitat és realment notable. Francesc envia els seus frares de dos en dos a anunciar l’Evangeli i a predicar la conversió de cor. Els envia per aquells contorns i més enllà de les fronteres. Francesc mateix s’entesta a anar a missionar per terres de sarraïns (islam).

En el primer intent d’anar a Síria (1211), el viatge fracassa. En el segon intent (1213), Francesc ve a Catalunya de pas cap al Marroc, però cau malalt. D’aquesta visita a terres catalanes, en resten moltes llegendes vives i també algunes capelles. Finalment reeixirà en un tercer intent, l’any 1219.

13. Amb el Sultà d’Egipte

Francesc es malfiava de l’eficàcia de les Croades, sobretot pel trencament que podia desencadenar amb els germans de l’Islam. El que ell pretenia no era altra cosa que fer penetrar l’Evangeli en el cor de tothom com una força alliberadora i de salvació. Per això viatjà a Síria i d’allí a Egipte, on es trobaven els campaments dels croats assetjant o encerclant Damieta. Francesc volia parlar de tu a tu amb el Sultà, però el delegat pontifici s’hi oposava. Tanmateix, aprofitant una treva, li ho consentí amb la condició de presentar-s’hi a títol personal i no com a representant de ningú.

El Sultà, que era un home culte i educat, l’escoltà amb atenció i simpatia. Fins i tot li donà la possibilitat de quedar-se algun temps entre ells. Si el Sultà quedà impressionat de Francesc, també Francesc quedà impressionat de moltes coses del món musulmà. La seva influència es nota àdhuc en els seus escrits. Certament que aquest fet no tingué pas repercussions polítiques ni militars, però és un dels pocs fets evangèlics en relació amb les Croades.

14. Francesc entra en crisi

Quan Francesc marxà cap a Síria, deixà dos vicaris per al servei de la fraternitat: l’un perquè estigués establement a Santa Maria dels Àngels, centre de la comunitat, i hi rebés els candidats, i l’altre, itinerant, per confortar els germans allà on fossin. Aquests dos vicaris, però, aprofitaren l’avinentesa per introduir canvis de més rigorisme en la forma de vida dels frares, cosa que va desagradar a molts germans i a Francesc mateix. Cal tenir en compte que l’Orde havia crescut exageradament: eren uns 5.000 frares.

Francesc es va adonar que no tenia tota la confiança de molts germans que el consideraven poc realista. Fins i tot la Regla primera, que descrivia la forma de vida de la primitiva comunitat, era considerada pels de mentalitat legalista com a poc concreta. Per això instaven Francesc perquè redactés una nova Regla amb l’ajuda dels canonistes de la Cúria romana.

15. Cercant la pau interior

Encara que amb un cert disgust, Francesc es  posa a redactar una nova Regla amb un estil més sobri. Tot i que es nota l’ombra intervencionista dels lletrats i canonistes, sap salvar el contingut més propi del seu carisma. Però Francesc no té prou pau interior. La responsabilitat l’aclapara. No sap fins a quin punt ha de transigir, adaptant-se a la nova situació. Llavors és quan s’associa com a vicari general el seu amic i company de primera hora, Pere Catani, i després fra Elies. Tanmateix l’última responsabilitat continua essent d’ell. D’aquí l’angoixa.

Necessita centrar-se més i més en l’Únic necessari. Per això es retira sovint als eremitoris per pregar i guardar silenci, com si no volgués que els germans s’adonessin de la seva tribulació interior. Només un acte de fe el pot alliberar: creure que la fraternitat és més de Déu que no pas seva. És el que la germana Clara, sempre tan atenta, li fa entendre: Francesc, tu saps que l’Orde és cosa de Déu. Ell la portarà pels seus camins. Deixa, doncs, que Déu sigui Déu!

16. La il·lusió recuperada

Confiant en el Senyor, Francesc retroba la pau i retorna entre els germans amb el cor eixamplat. Sent un nou impuls de predicar i també de tornar al servei dels leprosos: Comencem de nou, germans, que fins ara hem fet ben poca cosa, deia. D’aquesta època hi ha un munt d’anècdotes de densa humanitat. Es conta que la ciutat de Gubbio estava atemorida per un llop ferotge que atacava animals i també persones. La gent havia d’anar armada per a protegir-se. Un dia que s’hi presenta Francesc, li demanen ajuda. Tot seguit, Francesc s’aventura a sortir a l’encontre del llop. En el nom de Jesús, aconsegueix amansir-lo i fer-lo amic del vilatans de Gubbio. Al poble de Greccio, Francesc i alguns germans van protagonitzar una anècdota que ha tingut repercussió en la posteritat: va voler celebrar la Missa de Nadal a mitjanit en una cova de la muntanya, dins un marc que tot fes pensar en la Cova de Betlem: pessebre, palla, bou i mula… Sobretot hi era espiritualment present el Nen Jesús, el Senyor de la Majestat, que la Verge Maria  convertí en germà nostre.

17. Estigmatització

Som al 1224. A la muntanya de La Verna hi residia una petita fraternitat eremítica. Francesc va voler passar-hi un cert temps de dejuni i pregària, com a preparació de la festa de l’arcàngel sant Miquel. Aquells dies no parava de repetir: “Senyor Jesucrist, abans de morir feu-me la gràcia de sentir en el meu cos i en la meva ànima, en tant que això sigui possible, el dolor que Vós, dolcíssim Jesús, sofríreu en la vostra dolorosíssima Passió.  I també la gràcia de sentir l’amor sense mida que us abrusava i us portà, oh Fill de Déu, a sofrir joiós, per nosaltres pecadors, aquesta mateixa dolorosíssima Passió”.  A l’entorn de la festa de l’Exaltació  de la Santa Creu (14 de setembre), mentre la seva ànima se sentia transformada per l’amor a Jesucrist, Francesc esguardà el cel i veié com se li atansava un Serafí que sostenia el Crucificat entre les seves ales. A l’instant aquells estigmes beneïts se li gravaren en els seus peus, mans i costat. Tot el seu ésser llanguia d’amor i de dolor.

18. Nit de dolor i d’inspiració

En davallar de La Verna, Francesc nota que comencen a fallar-li les forces. El minen diferents malalties. Davant l’agreujament de la salut, fra Elies projecta de portar-lo a un famós metge de Rieti, però pel camí sofreix un atac de conjuntivitis i ha de romandre més de cinquanta dies a Sant Damià, en una caseta construïda pels frares, adossada al monestir de Clara. Aquells dies li costen molt de passar, no sols pel dolor físic, sinó perquè entra de nou en una  profunda nit interior que el porta a dubtar de la validesa de tot el seu esforç. És impressionant  que en una nit en què pel dolor i l’angoixa no pot dormir, amb els ulls gairebé cecs i el cor en la més fosca de les tenebres, neixi un dels cants més bells i cristal·lins d’afirmació de la vida, de la llum i de la fe: el Càntic del germà Sol. Era, de nou, el seu camí pasqual: de mort i resurrecció.

19. Càntic de les criatures

Lloat sigueu, Senyor, amb totes les creatures

especialment missenyor el germà sol,

el qual és dia i per ell ens il·lumineu.

I ell és bell i radiant amb gran resplendor,

de Vós, Altíssim, porta significació.

Lloat sigueu, Senyor meu,

per la germana lluna i les estrelles,

en el cel les heu fets clares, preciosos i bells.

Lloat sigueu, Senyor meu,

pel germà vent i per l’aire,

l’ennuvolat i el serè, i tot temps,

pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.

Lloat sigueu, Senyor meu,

per la germana aigua,

la qual és molt útil i preciosa i casta.

Lloat sigueu, Senyor meu,

pel germà foc,

pel qual ens il·lumineu de nit

i ell és bell i juganer i robust i fort.

Lloat sigueu, Senyor meu,

per la germana nostra mare la terra,

la qual ens sosté i governa

i produeix fruits diversos amb flors acolorides i herba.

20. Les darreres estrofes del Càntic

Els dos darrers anys de la vida de Francesc no es caracteritzen especialment per la seva placidesa, ja que el veiem anant amunt i avall duent la sofrença a sobre. Però aprofitava qualsevol ocasió per a fer obra de Pau i de Bé. Una vegada que estaven enemistats el Bisbe i el “Podestà”, va intervenir-hi perquè es reconciliessin. Fou quan, al Càntic de les criatures, hi afegí aquesta estrofa que feia cantar pels seus germans:

Lloat sigueu, Senyor meu,

per aquells que perdonen pel vostre amor,

i aguanten malaltia i tribulació.

Benaurats els qui les aguanten en pau,

car de Vós, Altíssim, seran coronats.

Quan ocasionalment Francesc era hoste del Bisbe d’Assís, va rebre la notícia de la irreversibilitat del seu estat de salut. Llavors Francesc dicta el seu Testament espiritual, i demana ser traslladat a redós de Santa Maria dels Àngels, a la Porciúncula, al lloc mateix on havia començat el camí de conversió. Allà, afegeix l’última estrofa al Càntic:

Lloat sigueu, Senyor meu,

per la nostra germana la mort corporal,

de qui cap home vivent no pot escapar.

Ai d’aquells que moriran en pecats mortals!

Benaurats aquells que trobarà

en la vostra santíssima voluntat,

car la mort segona no els farà cap mal.

21. Comiat i mort de Francesc

En el trajecte que va d’Assís a la Porciúncula o Santa Maria dels Àngels, Francesc fa parar la comitiva en un revolt des d’on es pot albirar bé la ciutat. Malgrat que ell ja no pugui contemplar-la a causa de la seva ceguesa, es fa girar cap a ella, i la beneeix. Allà, passa els darrers dies cantant i recitant salms, especialment el 141: “El meu crit implora l’ajut del Senyor…, el meu esperit se sent rendit… Els justos faran corona al voltant meu, celebrant la mercè que m’ha fet. També entonava o demanava que li cantessin el Càntic de les criatures. I beneïa els seus frares: Adéu, germans meus. Manteniu-vos sempre units en l’amor. Jo me’n vaig cap a Déu i a Ell us encomano”. Finalment, demanà que quan el veiessin a punt d’expirar, el posessin nu sobre la terra nua. Francesc moria el 3 d’octubre de 1226, dissabte, vint anys després de la seva conversió i als seus 44 anys d’edat. L’endemà, el seu cos fou traslladat a la ciutat d’Assís, passant pel monestir de Sant Damià. Així Clara i les altres germanes el pogueren acomiadar besant els estigmes gravats en el seu cos.

22. Francesc, figura d’actualitat

L’any 1228 el Papa Gregori IX canonitzà sant Francesc i Ordenà construir en honor seu una gran basílica a Assís. Des d’aleshores corrues de gent vinguda d’arreu del món hi veneren aquest “Home evangèlic”. Sobretot els seus fills o “frares” i les germanes clarisses i els franciscans seglars intenten inspirar la seva vida cristiana en aquell home petit de cos però gran d’esperit, El “Poverello”, que repetia sovint: “Jo, fra Francesc, petitó, vull seguir la vida i la pobresa de l’Altíssim Senyor nostre Jesucrist i de la seva Mare, i perseverar-hi fins a la fi”. Francesc, poc abans de morir, havia dit: “Jo he fet la meva part; que Crist us ensenyi a fer la vostra”. Així invitava tothom a ser cristians del tot. Francesc fou un precursor de nous temps. Fa entendre a tothom, religiosos i laics, que tots són membres vius i actius d’una Església “que peregrina entre les persecucions i els consols de Déu”, en camí vers la plenitud.