El modernisme no és simplement un fet intern de l’Església, una “baralla entre catòlics”, sinó que afecta a catòlics i no catòlics, a creients i no-creients, amb reflexos polítics i socials. Condemnat, vituperat i considerat com una peste, el moviment modernista ha restat dins l’Església com un referent imprescindible: tant per a qui en tem les conseqüències com per a qui continua a sostenir la historicitat del cristianisme, per tant, el seu necessari i constant adequar-se als nous contextos històrics en els quals s’insereix. Certes posicions, durament recriminades als modernistes, avui són de pacífica adquisició en l’àmbit teologal, exegètic i político-social. En l’obra L’antimodernisme i el cardenal Vives i Tutó, Frederic Raurell, professor d’exegesi i hermenèutica a Barcelona i Roma, presenta el resultat d’un recerca derivada d’un estudi més ampli, encara no acabat, sobre el modernisme bíblic. Per mitjà d’una metodologia historiogràfica exigent i renovada, l’obra cerca d’il·luminar la figura i el rol del cardenal Vives i Tutó en el marc de la política antimodernista dels pontificats de Lleó XIII i, sobretot, de Pius X. L’àmplia contextualització de la recerca ajuda a llegir d’una manera nova circumstàncies i personatges més enllà del tòpic, de la rutina i de la superficialitat.