Hi ha expressions com “comptar fins a 10 abans de parlar” o “mossegar-se la llengua”, que, a més de dir-les, les haurem portat a la pràctica més d’una vegada per evitar algun conflicte a casa, amb la parella, amb els amics, o a la feina. Aquestes expressions populars són una invitació a no ser primitius, a no ser primaris, a no “contraatacar” quan ens sentim atacats, ofesos o criticats.
No és bo explotar a la primera de canvi, però tampoc és bo callar sempre, aguantar-ho tot en virtut d’una falsa resignació i d’una falsa humilitat. El resultat de callar sempre és que anem acumulant “bilis”, anem acumulant malestar i neguit, i aleshores l’explosió final encara és més forta i les conseqüències són pitjors. De vegades, també callem per por i no diem les coses perquè pensem que el parlar pot espatllar o trencar les relacions.
Podem dir que en el punt mig està l’equilibri. Cal saber callar i cal saber dir les coses, però en el moment adequat i amb el to adequat. És bo i és sa dir-se les coses, però amb estimació, amb tendresa, amb respecte, amb consideració. Això ens estalvia tensions interiors, perquè quan callem se’ns corseca el cor, ens capfiquem, perdem la pau i acabem explotant. Això ens estalvia també tensions exteriors perquè quan callem es produeix un ambient de fredor i de distanciament, una mena de guerra freda que ens va allunyant dels altres.
Sant Agusti, un pensador cristià del segle V resumeix molt bé això: “Si calles, fes-ho per amor; si parles fes-ho per amor”.
jordicaputxi@terra.es
Els articles L’hora del caputxí apareixen a Medicampus
revista universitària quinzenal
