Un amic musulmà, en Mohamed, m’explicava que quan era petit, a casa seva, al Marroc, els divendres de bon matí, la seva mare feia sempre tres pans grans que ell s’encarregava de tallar a trossos. Aleshores acompanyava al seu pare a la mesquita i allí, encara calents, repartia els pans als pobres. També m’explicava que, de vegades, els divendres, convidaven a alguns d’aquests pobres a menjar a casa seva. La mare els preparava el menjar i el pare i ell preparaven l’estora, els coixins a terra, els rentaven les mans als convidats com a gest de benvinguda, els servien el menjar, al final els servien té i cafè, i per acabar els tornaven a rentar les mans.
Explico això no per dir que els musulmans són millors i més acollidors que els cristians. Ho explico simplement perquè en aquests gestos s’hi reflecteixen actituds profundament humanes que sorgeixen a l’entorn de la religió. El pa que feia la mare, la invitació a casa a dinar, eren a l’entorn del divendres, dia sagrat de repòs pels musulmans, i a l’entorn de la mesquita, lloc d’encontre de la comunitat.
La creença religiosa implica uns espais, un temps, uns gestos, un trobament amb els altres a fi de poder-la expressar i aprofundir. La creença religiosa implica tanmateix una ètica, una moral, una sensibilitat humana concreta vers tot allò que és feble, marginat, exclòs. La sintonia que els cristians podem tenir amb el que feia en Mohamed de petit és total. I dir-ho és important, perquè els pobles, les societats, les religions, tendim a tancar-nos, a excloure, a mennystenir els altres models.
jordicaputxi@terra.es
Els articles L’hora del caputxí apareixen a Medicampus
revista universitària quinzenal
