M’agrada escoltar joves magrebins dient-me que si llegís l’Alcorà en àrab, em plauria tant, que segur que em feia musulmà. M’agrada escoltar cants de l’església ortodoxa georgiana cantats amb una emoció trasbalsadora per immigrants vinguts d’allí. M’agrada escoltar els armenis dient orgullosos que són el primer poble que es va convertir al cristianisme. M’agrada escoltar els joves llatinoamericans que expressen el seu ser catòlics amb una convicció i devoció atípics a casa nostra. M’agrada escoltar això perquè se m’eixamplen els meus horitzons; perquè em fan constatar que la meva religió i les formes concretes d’expressar-la no són les úniques, sinó que queden complementades per altres que mereixen el meu respecte i interès.
Aquesta pluralitat religiosa i cultural que estem vivint actualment és un enriquiment que hem de saber valorar, aprofitar i canalitzar adequadament. Tots sabem que les cultures més desenvolupades són les que viuen una barreja ètnica i religiosa més evident. No vull caure en els sensacionalismes ni de bandes de skins racistes que persegueixen immigrants ni d’imams que sols parlen l’àrab (hi ha capellans, i monges que “sols parlen castellà” i ningú els diu res perquè els entenem…). Vull deixar-me impactar per l’Aziz, la Maka, l’Anahit, en Darwin, i tants d’altres nou vinguts que tenen noms i cognoms estranys; cultures, llengües i religions diferents; que tenen ganes de parlar, d’expressar-se, de compartir, d’integrar-se. Ells m’obliguen a obrir-me, a estar receptiu, a dialogar, a aprendre d’ells, a tenir una mirada ben ample i respectuosa vers tot i vers tots. Que més es pot demanar?
jordicaputxi@terra.es
Els articles L’hora del caputxí apareixen a Medicampus
revista universitària quinzenal
