Encara el recordo, es deia Manuel. El vaig conèixer a la plaça Reial de Barcelona, assegut en un banc. Portava ulleres negres per dissimular uns ulls envidriats pel consum d’alcohol, una barba blanca llarga i descuidada i una gorra. Tenia 58 anys. Al costat del banc tenia totes les seves pertinences en un carretó de supermercat: un parell de mantes gruixudes, unes cortines que utilitzava com a llençols, un coixí de matrimoni, i alguns llibres per llegir. A terra tenia el cartró de vi, obert amb un forat ben petit per fer durar més el contingut. Vaig asseure’m al seu costat i vam començar a parlar. Al cap d’una estona em convidava a fer un traguet de vi. No acostumo a beure però vaig haver de dissimular i fer el traguet. M’oferí un Ducados i tampoc fumo, però el vaig agafar i me’l vaig fumar. Va començar a explicar-me la seva vida i aventures. Tenia ganes de xerrar, de comunicar-se, que algú l’escoltés. M’oferí de nou vi i vaig renunciar. M’oferí una cigarreta i no podia menysprear-la. La vaig agafar i vaig dir “para después”. Encara recordo el que em va dir: “Joder, que raro que eres!”. Jo no li vaig oferir res, gairebé vaig obrir la boca, però ell no parava d’explicar-me què havia de fer per subsistir en aquest món de marginació i d’insistir que begués amb ell. M’oferí un tros d’una pasta de sobrassada que li havia donat algú. El vaig agafar i vaig menjar-lo. Havia de fer “comunió” amb ell. Després d’unes hores arribà l’hora del comiat. Vaig notar que li sabia greu que marxés. Es pensava que havia trobat un company.

Al cap d’uns tres mesos vaig tornar a la plaça Reial a veure’l. No hi era. Vaig preguntar als altres “assidus” de la plaça, i em van dir que feia dies que no el veien. “Estava molt tocat” em va dir una dona que també viu al carrer, fent-me un senyal amb el dit gros apuntant a la boca. Vaig anar a l’Hospital del Mar que és on porten els indigents malalts. La recepcionista em va preguntar el seu nom. “Manuel” ni vaig dir. “N’hi ha més de 200” em respongué. Vaig sortir decepcionat veient que no el trobaria més. Segur que deu ser mort. Però jo encara guardo la cigarreta que m’oferí. És el record d’un amic que va compartir el poc que tenia sense demanar res a canvi.

jordicaputxi@terra.es

Els articles L’hora del caputxí apareixen a Medicampus
revista universitària quinzenal