Estava assegut al tren camí de l’Autònoma i de sobte se m’acosta un home i em diu: “¿Tu eres el capuchino, no? El vaig reconèixer d’immediat. Es va asseure davant meu amb una dona que suposo que seria la seva parella. El nostre darrer encontre va ser l’estiu passat i em va demanar un sac de dormir i em va dir que marxava a fer la verema a fora. Venia molts divendres al convent a la cua dels “sense sostre” a recollir l’entrepà, algun complement alimentici, les 200 ptes i el cafè amb llet calent que repartim. Parlàvem força.

Estava content del retrobament. “He salido del circuito. No ha sido fácil” em va dir satisfet. Vaig suposar que els diners que va guanyar fent la verema els havia utilitzat adequadament i havia sortit de la roda de la marginació amb esforç i voluntat. “Ahora tenemos un pequeño negocio de modas, que es lo suyo” va intervenir la dona, també amb un to de satisfacció. Se la veia una dona amb registres, com ell. Mai, per respecte, li he preguntat com és que una persona com ell havia caigut en la marginalitat. No sé com, vam començar a parlar de música i em va deixar sorprès amb els seus coneixements de música clàssica anomenant compositors i obres. La conversa derivà cap a la música religiosa i em deixà de nou sorprès amb els seus coneixements musicals dels cristians coptes, ortodoxos, fent clares distincions entre la complicada diversitat d’esglésies cristianes que hi ha a l’Orient Pròxim. El tren arribà al meu destí i ens vam acomiadar. La seva eloquència, la seva cultura, la seva afabilitat, la dona amb la que anava, no coincideixen amb la imatge que tenim dels sense sostre. Els imaginem persones sense cultura, sense principis, febles, malparlats. Darrera dels “sense sostre” hi ha sovint una vida normal com la nostra. Les circunstàncies, els problemes, els han submergit en el pou de la marginació i els costa molt sortir-se’n, perquè s’han quedat sols. Aquesta és la gran pobresa dels sense sostre, la solitud, perquè menjar i roba n’hi ha de sobres, però algú que t’aculli i et doni la mà costa més de trobar…

jordicaputxi@terra.es

Els articles L’hora del caputxí apareixen a Medicampus
revista universitària quinzenal