Deu ser cosa de la primavera. No puc evitar de sentir-me especialment atret per la natura aquestes setmanes. Els camps de blat ja espigat onejant amb l’aire, les roselles vermelles que apareixen a les vores del camí, la flor groga que brota de la ginesta, l’olor intensa del boix, la farigola desprenent la seva flaire aromàtica, els horts amb les hortalisses en plena creixença, els ceps que comencen a brotar, la pluja intensa d’aquests dies que li dóna encara més vibració a la natura… Tot un plaer pels sentits.
Però contemplar tot això és molt més que un plaer estètic, un gaudi dels sentits. És un plaer que envaeix l’interior, un plaer espiritual. Contemplar la natura produeix una pau i una serenor que van més enllà d’un simple relax. És sentir-te en autèntica comunió amb allò que contemples, com si fossis una sola cosa. És, gràcies a l’harmonia que encomana la natura, sentir-te també en una harmonia interior que de retruc et fa sintonitzar amb una harmonia superior, còsmica. És experimentar que formes part d’un pla misteriós que et sedueix i t’asserena. I aleshores et sents realment ésser humà, com si haguessis descobert el teu lloc a l’univers. És com recuperar la teva essència, ni que sigui per uns instants. Aleshores tot esdevé harmonia, i et sents més a prop de tu mateix, més a prop del altres, més a prop de la natura, més a prop de Déu. Et sents en comunió amb tot i amb tots. Tot esdevé proper, germà. No t’ha passat mai això?
jordicaputxi@terra.es
Els articles L’hora del caputxí apareixen a Medicampus
revista universitària quinzenal
