Per circumstàncies vaig anar a petar al malauradament conegut barri de Can Tunis de Barcelona, a les barraques que hi ha sota el tram enlairat de la Ronda Litoral. És un punt d’encontre de venedors i consumidors de droga, tothom ho sap. La ubicació al costat del cementiri de Montjuïc és simptomàtic, perquè Can Tunis és també un cementiri, però de morts vivents, o de vius que no trigaran a morir. El terra és ple de deixalles i d’agulles usades. No camines un metre que no en trobis una tirada pel terra. Sense miraments, ni vergonya, ni pors, la gent es troba, compra i consumeix a la vista de tothom… Una gran pintada a la paret amb les instruccions sanitàries pertinents: no utilitzar l’agulla per més d’una persona, desinfectar bé després de la punxada… El soroll constant dels cotxes que passen per sobre fa de “música ambiental”… Un paisatge i un ambient per desanimar el més animat.
Aquest indret el podríem anomenar el club dels fracassats o el club dels perdedors. Observar els cossos famèlics i descuidats…, escoltar les veus balbucejants fruit d’un cervell ja tocat per la droga…, les seves condicions de vida…, em fan preguntar: Per què han arribat a aquest grau de deteriorament? En què han fracassat per perdre la dignitat i l’autoestima d’aquesta manera? En aquest racó i en molts d’altres tenim aglutinats els exclosos que no poden pujar al tren de l’èxit i del triomf al que la nostra societat exigeix pujar per sentir que ets dins el “sistema”. I complaguts, ens dolem dels qui no han pogut pujar al nostre tren i els tirem alguna cosa perquè es consolin. Però serem capaços d’aturar aquest estúpid tren i baixar a recollir-los?
jordicaputxi@terra.es
Els articles L’hora del caputxí apareixen a Medicampus
revista universitària quinzenal
