Alfred Nobel, químic i industrial suec de finals de segle XIX, instituí des de 1901 els premis anuals que porten el seu nom. Ell fou el descobridor de la dinamita i perfeccionà molts explosius amb efectes devastadors destinats a la indústria d’armament. Enriquit per la venda de les patents dels seus explosius volgué compensar el mal que involuntàriament havia fet a la humanitat recompensant els millors esforços fets al món dins el camp de la física, la química, la medicina, la literatura i la recerca de la pau.
Aquests premis -seguint la intuïció del seu promotor- són com una alenada d’autenticitat, una reconciliació amb nosaltres mateixos, una recuperació de la nostra dignitat, una constatació de tot el bé que som capaços de fer si volem. Aquests premis tenen un gran efecte “compensador”, i fan pujar el llistó de la condició humana que constantment anem abaixant amb l’afany de domini, de poder, de riquesa.
Els Nobels d’enguany: el de la pau (concedit a Jimmy Carter, expresident d’USA i mediador incansable), i el de literatura (concedit a l’hongarès Imre Kertész, lluitador contra els totalitarismes amb la seva ploma), són clarament un clam de ressò mundial que fa “d’efecte compensador” i d’acusació a l’altre clam absolutista i totalitari de grups terroristes, de nacionalismes estatals repressors, de fanatismes religiosos, d’imperialismes tronats, que defensen les seves idees o amb la violència o amb imposicions. Per això hem de dir: Gràcies, premis Nobel!
jordicaputxi@terra.es
Els articles L’hora del caputxí apareixen a Medicampus
revista universitària quinzenal
