Vam contactar personalment amb mossèn Dalmau per demanar-li una col.laboració en la miscel.lània “Jordi Llimona, Rebel i Fidel” publicada l’any 2007 per Editorial Mediterrània. Company de mossèn Pedrals, mossèn Totosaus i fra Jordi Llimona en el judici per la manifestació de capellans de l’any 1966, li demanàvem un testimoniatge d’aquell episodi. El seu assentiment fou ràpid i decidit, i el lliurament de l’escrit fou també ràpid i decidit: va ser la primera de les quaranta col.laboracions que vam rebre. També acceptà, amablement, de participar en la presentació a la sempre acollidora Llibreria Ona.

Quan mossèn Josep ens trucà animant-nos a fer una recensió del primer volum de les seves memòries (J. DALMAU, Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries (1926-1969), (Proa) Barcelona 2008, 348 pp) no ens hi podíem pas negar. Afalagats per la invitació, i desitjosos de correspondre avisem, de bell antuvi, que l’any que finalitzen les memòries (1969), el sotasignant tenia només vuit anys. Amb aquesta prèvia, evident i definitiva, ens aproximem a aquestes dècades amb un reduïdíssim bagatge històric però amb la llibertat del qui ha viscut els esdeveniments només d’oïdes.

Les memòries de Josep Dalmau van lligades a les memòries de bona part dels meus germans caputxins que comparteixen una edad semblant amb ell: les seves vicissituds, evolucions, alliberaments, reivindicacions i conflictes van el línies paral.leles amb el que, amb una memòria envejable, explica mossèn Dalmau. Podríem posar al mateix calaix els records de tants altres capellans, religiosos, religioses, laics i laiques. Opinem que és valuós guardar el testimoniatge d’una època intensíssima de la nostra història on país, anhels democràtics i religió s’agafaven del braç amb una naturalitat trasbalsadora i la utopia esdevenia una realitat a l’abast.

Ens plau la portada del llibre, especialment la fotografia del seu autor, reeixida i simpàtica: el front suaument arrugat, les celles lleument abaixades, uns ulls vius i fixes, una mirada clara i decidida, unes faccions de la boca amables, un somriure que expressa convicció, cordialitat i serenor. El títol “Capellà rebel, sacerdot lliure” ens fa pensar en el “rebel i fidel” de la miscel.lània dedicada a Jordi Llimona. Suposem que “capellà rebel” deu fer referència a la dimensió eclesial del seu presbiterat i “sacerdot lliure” al.ludeix a la vivència íntima del presbiterat. Ens ha plagut especialment, dins l’apartat fotogràfic central, la fotografia on mossèn Dalmau, amb sotana, condueix una Vespa, porta ulleres fosques i una maleta lligada amb cordill a la roda de recanvi: una imatge entranyablement representativa d’una època on tradició i canvi encara sabien donar-se amigablement la mà. Ens plau, per últim, que Proa vulgui publicar les memòries d’un capellà, certament obert i suggerent, però tanmateix un capellà.

Fent una ullada a l’índex onomàstic del final del llibre (pp. 341-348) constatem que els noms més citats, i amb diferència dels altres, són el del seu pare Francesc Dalmau, el de la seva mare Coloma Olivé, el de Francisco Franco i el de Jesús de Natzaret. Aquesta dada ens permet delimitar amb precisió els personatges més determinants en la seva vida, uns per bé i un altre per mal: els pares en la seva infantesa, adolescencia i joventut; Jesús de Natzaret en la seva vocació de prevere i Franco amb la imposició de la dictadura. Comentem, únicament, les citacions que mossèn Josep fa de Jesús de Natzaret; la de la pàgina 173 defineix i resumeix el sentit de les altres: “Jo, com a capellà, he optat per prendre com a puntal i com a pal de paller la figura de Jesús de Natzaret”. Dins dels cercles eclesiàstics es tendeix a qualificar de poc o gens pietosos els capellans i religiosos/es rebels i contestataris, i mediàticament sols trasllueix d’ells la seva inconformitat i les seves crítiques eclesials. Mossèn Dalmau manifesta, públicament i sense complexos, que Jesús és el seu pal de paller. No cal cap comentari. Això pot esvair les mirades nervioses i de reüll d’uns i les mirades superficials i interesades d’altres. També trobarem en l’índex onomàstic noms que no pertanyen a aquella època: es tracta de personatges ben actuals que mostren l’irrefrenable impuls de l’inquiet capellà d’aproximar-se al nostre avui i de dir la seva.

La relació de l’autor amb els caputxins apareix en moments altament significatius: L’ordenació sacerdotal de mossèn Dalmau (pp. 117-125) fou a mans del caputxí fra Maties Solà (1884-1973), consagrat bisbe pel cardenal Vidal i Barraquer l’any 1931 en el convent de Pompeia i anomenat vicari episcopal de Bluefields (Nicaragua) els anys 1931-1942 quan els caputxins catalans tenien cura d’aquella zona. La manca de personal a causa de la guerra civil els obligà a traspassar la tasca als caputxins de Detroit. Retornat a Catalunya, el bisbe Solà s’instal.là a Pompeia, ajudant al bisbe de Barcelona -amb el títol de bisbe de Colofón-, tasca que exercí amb discreció i disponibilitat, guanyant-se l’amistós apel.latiu “el bisbe de les confirmacions”.  La raó que fra Matíes ordenés a Josep Dalmau era el parentiu que els unia: ambdós eren fills de Sant Llorenç Savall. La cerimònia va tenir lloc al mateix poble: “Hi va venir tothom, l’església era plena de gom a gom, tothom em saludava i em felicitava… Va ser un dia entranyable, tot va anar molt bé. Ara ja era capellà. I estic segur que qui més intensament va viure aquest goig va ser la meva mare” (p, 117). Una declaració entranyable de mossèn Dalmau que l’unia ministerialment a l’entranyable bisbe caputxí.

El parentiu amb el bisbe Solà li fou un salconduit que li permeté accedir al convent dels caputxins de Sarriá en plena caputxinada (10-març-1966). Mossèn Dalmau explica (pp. 268-270) que recollí al bisbe en el convent de Pompeia i en un taxi arribàren al convent amb l’excusa de visitar els malalts de la infermeria. Pogueren passar enmig dels policies que assetjaven la zona: “Quan els policies van veure el solideu vermell del bisbe Solà, van quedar impressionats i ens van deixar passar” (p. 269). Quan eren dins del recinte conventual va ser quan la policía va rebre l’odre directa de Franco d’entrar i agafar els tancats. Mossèn Josep va ser agafat per dos policies però la intercessió del bisbe va fer el seu efecte: “El bisbe, espantat, es va treure la teula i va deixar al descobert el solideu vermell, que entre els policies va semblar que tingués màgia, i els dos em van deixar anar alhora” (p. 270). Qüestionat per protegir-lo, el bisbe Solà, tremolós, argumentà el parentiu que tenien. Un mes després mossèn Dalmau visità el bisbe caputxí que “estava eufòric d’alegria perquè molta gent l’havia felicitat per com havia actuat aquell dia. Havia rebut una vintena de cartes que li agraïen que hagués donat tan valentament la cara i que s’hagués solidaritzat amb els detinguts” (p. 270).

Un tercer episodi caputxí el vincula amb fra Jordi Llimona (1924-1999) i la mal anomenada manifestació de capellans (11 de maig de 1966) que mossèn Dalmau titula en les seves memòries: “Un esdeveniment a Barcelona que va fer la volta al món” (pp. 271-277). La versió que ofereix és més austera que la recreació, amb pèls i senyals, que fa dels esdeveniments en “Jordi Llimona, Rebel i Fidel” (pp. 27-37): allí defineix l’esdeveniment com “una aventura en equip de Jordi Llimona que arrenca de la fe en Jesús de Natzaret” (p. 27); allí explica la seva sol.licitud pel caputxí colpejat per un policia: “Al davant meu, un policia dins el cancell del temple dels jesuïtes de Casp encara va tenir la oportunitat de clavar un cop de porra al pare Llimona, que li féu un esvoranc al costat dret i tot seguit li va començar a surtir molta sang per sobre l’orella. El vaig acompanyar al lavabo i el vaig curar i netejar com vaig poder, fins que va entrar un jesuita que li va posar algunes tiretes” (p. 31).

Indefectiblement unit a la manifestació de capellans hi ha el judici davant del Tribunal de Orden Público (TOP) el 22 de febrer de 1969. Els acusats són un quartet memorable: mossèn A. Totosaus, mossèn R. Pedrals; mossèn J. Dalmau i fra J. Llimona. L’acusació era haver organitzat la manifestació. Ampliem la versió que Josep Dalmau ofereix del judici en les seves memòries (pp. 271-285) amb també mots seus –extrets de “Jordi Llimona, Rebel i Fidel”- que descriuen al caputxí amb to humorístic: “El pare Llimona, a més, duu a la mà un paraigua plegable a manera de lliri de sant Lluís Gonzaga (tot un símbol)” (p.33). També gosem reproduir, del llibre citat, el discurs final que Jordi Llimona pronuncià en acabar el judici: “Voldria dir que els sacerdot no tan sols ha de defensar l’ordre sobrenatural, sinó que pel seu ofici ha de defensar i promure l’ordre ètic. La traducció legal i pràctica de l’ordre ètic, moltes vegades, a causa de la relativitat humana, ofereix i presenta tensions. Aleshores el sacerdot té el deure de posar-se al costat de l’ordre ètic, encara que per això hagi de contraposar-se a l’ordre legal i canònic, encara que per això corri el risc de ser mal interpretat i d’enfrontar-se a dificultats. Ell sempre ha de ser el defensor de la persona humana i dels febles. En el món en què vivim, tant arreu com al nostre país, hi ha moltes tensions i per tal de resoldre-les o disminuir-les, en lloc de prendre una actitud intolerant, radical i extremista, cal prendre una actitud tolerant, de convivència i de pau. Això és el que desitjo per al nostre país i per al món, i dins d’aquest esperit, demano que la sentència de l’honorable tribunal sigui benigna. Voldria afegir que tots nosaltres no tenim cap mal sentiment envers els nostres acusadors, sinó un sentiment de fraternitat, tant pels que han estat en la sala, com pels altres més importants que estaven fora. Desitjo vivament que algun dia ens puguem trobar tots junts en un món de tolerància, de convivència i d’amor. En nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant” (p. 36-37). Innegablement es tracta d’uns mots brillants, pensats, encesos, inspirats, que reflecteixen el sentir no només de fra Llimona, no només de mossèn Dalmau, Pedrals i Totosaus, sinó el d’una generació que estaba convençuda d’aconseguir, amb la religió, el que resa l’eslogan actual: “un altre món és posible”. Es tracta d’un parlament que, sempre que el llegim, l’enllacem amb l’emocionant discurs final que Charles Chaplin fa a la pel.lícula “El gran dictador”. Uns discursos -mundials i locals- que expressen la vibració d’una època que mossèn Dalmau visqué intensament i que comparteix afablement en les seves memòries desenfadades, vibrants i sinceres.

Per últim, referim una anècdota divertida amb els caputxins que l’autor omet per la seva nul.la transcendència i que la també prodigiosa memoria de fra Joan Botam ens ha relatat: Josep Dalmau passà una setmana al convent dels caputxins de Sarriá en dates properes a la caputxinada. Amablement fra Botam li deixà la seva màquina d’escriure, un digne exemplar suís de la marca Patria, un regal de la seva primera missa. Intentant canviar la cinta d’imprimir, mossèn Dalmau la va desgavellar per sempre més. Amén.

Jordi Cervera i Valls, caputxí