La Bíblia s’enceta amb el relat de l’home col·locat en un jardí paradisíac, en una relació idealitzada amb la natura, una relació de plena comunió amb ella. La imatgeria del jardí de l’Edèn el caracteritza per la seva frondositat i bellesa que el converteixen en el jardí superlatiu, en el jardí de Déu, un oasi ric d’arbres i d’aigua. Per a un poble d’antics habitants del desert, l’oasi és la imatge de l’ordre providencial, d’un jardí creat i mantingut per Déu, que crida l’home a col·laborar-hi.

L’any 1995 Miquel Ylla-Català i Genís publicava una obra que en aquell moment representava una positiva novetat en el món bíblico-exegètic català: Les plantes en la Bíblia (Barcelona: Editorial Claret, 1995). En aquest segon llibre del mateix autor, Els jardins de Déu, podem també afirmar que la lectura d’aquesta obra permet entrar suaument i en silenci en el fascinant jardí de la simbologia bíblica. L’autor ens hi introdueix, amb el rigor d’un estudiós, amb la sensibilitat d’un poeta i amb el respecte d’un creient.