Poc abans de morir l’abbé Pierre va publicar aquest llibre, on amb una gran sinceritat i simplicitat parla dels grans temes de la vida: el
sofriment, el cel, el sentit de la vida, la sexualitat, la crida de Jesús…. En Joan Botam, caputxí i molt conegut de tots nosaltres, ha fet el pròleg del llibre i poer això l’hem volgut entrevistar.

ENTREVISTA AMB JOAN BOTAM
SOBRE L’ABBÉ PIERRE

Quan vares conèixer l’abbé Pierre?

   Era estudiant a Roma quan l’any 1954 el seu nom saltà a la premsa mundial amb la  campanya per la pobra gent sense sostre que moria de fred als carrers de París. Aleshores ell ja no era parlamentari de l’estat francès. Havia començat, amb altres companys, una experiència de vida solidària amb els pobres, des dels mateixos pobres, els anomenatsDrapaires d’Emmaús. La seva dèria era un habitatge digne per a tothom. París, acabada la guerra, era la ciutat dels grans edificis amb un entorn de barraques construïdes a corre cuita pels nou vinguts, tant de l’interior com de fora del país. El contrast urbanístic i social que oferia era del tot impresentable.

Quina impressió  et va fer?

   Vaig captar en ell, en el seu crit profètic, la imatge del sofriment de l’home de fe que creu en el germà, sense distincions, ni prejudicis, ni estereotips. No improvisava. A Grenoble, i més endavant, a Algèria, l’abbé Pierre lluità per les llibertats democràtiques a favor, en primer lloc, dels jueus, que ajudava a passar la frontera cap a Suïssa. Al seu cor no li passava desapercebuda cap desgràcia. La seva era la veu de l’home compassiu que parla pels qui no en tenen.

Recordes alguna conversació amb ell?

   L’any 2002 vingué a Barcelona per rebre el premi Alfons Carles Comín. La Maria Lluïsa Oliveres, presidenta de la Fundació que li havia atorgat el guardó, ens demanà als caputxins de voler-lo d’hoste al convent de Sarrià. Fou un encert. Hi vingué content, com qui torna a casa. Vaig tenir-lo al costat a taula a l’hora dels àpats. Menjava poc, però escoltava més. Vaig tenir ocasió, sense incomodar-lo, de repassar, amb ell com a interlocutor, els moments cabdals de la seva vida, en especial com a caputxí. Tot i haver estat alliberat de lligams jurídics amb l’orde, per raó del seu projecte de vida i de la seva salut, se sentia profundament caputxí, enamorat de sant Francesc i dels sants costums dels frares de la seva Província de Lió, on havia ingressat als 19 anys.

Què et sembla la seva figura i la seva obra?

   A parer meu es tracta d’un home profundament creient, interiorment alliberat, fidel a l’evangeli i a Jesucrist. Ho fa palès, com qui obre sense reticències el seu món interior, a través del seu llibre Déu meu, per què? – Petites meditacions sobre la fe cristiana i el sentit de la vida  (Barcelona, 2006). Ell és la seva obra. Una obra nascuda d’ell, del més pregon del seu ser. La seva resposta, amb silencis i gestos que són el resultat de l’energia interior convertida en fets i paraules.

Com és que li vas prologar el seu darrer llibre?

   M’ho demanà l’editorial de la versió al català, aconsellada per algú que em coneixia  i,  òbviament, no m’hi vaig negar.

Que ressaltaries del seu contingut?

   Cap al final de la seva vida l’abbé Pierre, dialogant amb ell mateix, es fa preguntes amb, com a rerafons, la presència del Senyor. Es tracta de les preguntes que es fa tothom, sobre el sentit de la vida i de la mort, les injustícies, l’odi, la guerra i els motius que tenim per esperar. No és la temàtica el més sorprenent del seu relat; ho és, en canvi, l’estil planer, directe, sincer i net. Es fa  preguntes de veritat, viscudes, filles d’una experiència, la seva, excepcionalment rica. Supera fronteres, com Francesc d’Assís.  No em diu res que les seves estructures mentals siguin més aviat conservadores o que les seves afirmacions voregin la contestació a propòsit de determinats tòpics més aviat perifèrics. Em corprèn la centralitat de Crist i del seu evangeli en la seva vida i en el seu testimoniatge, el d’un autèntic framenor.

Josep Manuel Vallejo