Crònica final de la JMJ: Vigilia amb el Papa a Campo da Graça i missa d’enviament. 5 i 6 d’Agost.

La traca final era la convocatòria de tots els peregrins al Campo da Graça, un espai habilitat on un milió i mig de joves ens vam reunir per adorar el Senyor al costat del Papa. Va ser el moment de dipositar davant Déu i fer pinya com a grup deixant als seus peus totes les alegries i sofriments de la setmana: els moment de joia, els moments de dubte, les aglomeracions, el cansament, els riures, la providència, les anècdotes… fins i tot la fragilitat, la impaciència, les frustracions… La JMJ és com una vida concentrada en una setmana, d’una intensitat poc habitual. Donem gràcies a Déu per Sant Joan Pau II quan les va iniciar el 1984. Una providència de Déu. A Lisboa, els joves han experimentat la força de l’Església unida a través del Papa. Si, així de misteriós és… milers de joves entregats i concentrats per poder estar amb el Papa… perquè en aquesta concentració Déu hi ha estat i es respirat.

Com es respira la diversitat i la comunió. Podrien semblar contradictoris però no. La diversitat són les expressions de la fe. Gràcies Senyor per tantes que n’hi ha! I gràcies perquè estan en comunió, es a dir unides en Crist, com a ofrena a Déu. I la gràcia que tenen els joves és la creativitat i l’autenticitat: no fingiran la seva devoció si no els surt de dins. I es contagien entre ells. S’imiten. I si veuen un altre jove catòlic com ells, doncs som-hi. Com els ha exhortat el Papa: “tiren para adelante, no tengan miedo!” Un jove del segle XXI podria estar fent mil coses abans que en una JMJ cantant càntics a Déu i al Papa ple de pols i cansat. Alguns tampoc saben com hi han acabat, però això ja és cosa de Dèu (com tot).

Com dèiem, aquest últim dia vam peregrinar al Campo da Graça on ens vam instal.lar amb els sacs i les màrfegues (després d’hores de calor i cansament). El millor era veure com es passejaven i compartien amb altres grups, saludant-se i mostrant gestos de fraternitat. Els joves saben fer bé una cosa… saben fer-te sentir. Avis! Potser ens falta això a vegades. No només que ens sapiguem estimats… sinó que ens sentim estimats. I encara més a l’Esglesia. 😉

Amb l’alegria d’haver adorat al Senyor amb el Papa, el milió i mig de joves s’adorm en pau… i pols i una mica d’incomoditat ( ja forma part). Fins que surt el sol al matí, dormint el que s’ha pogut, es celebra la missa d’enviament. Quin regal final, la missa amb el Papa. I les seves paraules d’encoratjament.

I nosaltres contents i esgotats. Alegres però volem tornar a casa i processar tanta intensitat. La nostra vida diària no serà ni ha de ser així, el que si ha de ser intensa es la nostra relació amb Déu, perquè com diu una santa… “viure les coses ordinàries amb amor extraordinari”. Viure constantment com a peregrins i forasters diu Sant Francesc. Res ens pertany però alhora Déu ens ho posa tot al davant. Podem dir-li si com Maria o podem fer-ho a mitjes. La intensitat depen d’un mateix, això si, Déu la ofereix tota. Si els joves la volen tota, primer que la tastin i la visquin, que s’alegrin i plorin fins i tot davant Jesús… llavors sabran a qui han de seguir. La JMJ no es més que propiciar això pels joves. Propiciar que l’Esperit Sant es vessi en ells.

Que Déu els acompanyi i si ho volen, que li diguin si com Maria, llavors veuran maravelles en les seves vides. Adeu Lisboa, sempre en el nostre record. 🙏