HOMILIA de la celebració del 50è aniversari de l’ordenació sacerdotal de fr. Josep Massana, caputxí

Són 50 anys de vida com a sacerdot. Matemàticament parlant serien 18.250 misses celebrades, més les vegades que has de dir-ne dues o tres al dia… Diem, doncs, un nombre rodó…25.000. Però no és el nombre de misses ni d’anys el que ens mou a celebrar aquesta efemèrides, sinó el dia a dia de cada celebració, que ha fet possible arribar aquí amb convenciment i amb fe i amb joia compartida… Com tampoc són els 50 anys, o les “noces d’or”, del meu germà Lluís i la Teresa, sinó el dia a dia, els 26.000.000 de minuts compartint la vida en l’amor i l’ajuda mútua. És un do de Déu l’haver arribat a aquí, reafirmant amb fe i convenciment el valor dels SIGNES SACRAMENTALS rebuts.

1. Això del sacerdoci és una cosa ben especial. Si el valorem sense referir-nos a la pròpia persona, podem descobrir en el seu endins una fecunditat que marca la història humana, tant en la dimensió espiritual, com en la dimensió humana i social.
En nom de què aquesta funció tan específica, que fa mirar sempre enlaire?
En nom de què se’ns dóna una categoria que no ens hem guanyat?
En nom de què se’ns fa entrar en la interioritat de les persones, en aquest món que tothom considera “secret”, en el qual parlem de coses que hauríem de dir a Déu i que no acabem de dir-li mai?
És evident que això fa sentir una forta responsabilitat a tot aquell, que li toca algun dels múltiples “dons de l’Esperit”, de que parla la carta de sant Pau que hem escoltat, i que estan escampats d’ací d’allà… i que ni hi ha per tots.

És evident que, tot això, quan ens ho creiem massa i ens ho apropiem, correm el risc d’assumir unes “paternitats desproporcionades”, manifestes quan els sacerdots ens fem dir el nom de “pare”. L’evangeli ens diu que de “Pare” només n’hi ha un… i nosaltres tots som “germans”… (“frares”, que deia sant Francesc).

2. Quan ens ho mirem degudament, ens adonem que el sacerdoci és una gran institució al servei de la “comunitat”… Això és fàcil de dir i no fàcil de fer, perquè l’altre risc que es corre és el de “servir-se” de la comunitat, més que no pas “servir” a la comunitat.

El paper essencial de servei sacerdotal és SERVIR, CONJUNTAR, ACOLLIR, ANIMAR… I CELEBRAR el sentit de la vida que Déu ens ha posat a les mans.

Aquesta és la nostra tasca primordial, més que no pas imposar, ordenar, prescriure, i menys condemnar… És així com veiem que la funció sacerdotal està ordenada a l’EUCARISTIA…, a tot el que significa COMUNIÓ…, tot el que és “fer grup” i “fer comunitat”.

3. Ara, després de 50 anys, i d’haver celebrat la missa 25.000 vegades…
encara que visquem en un temps de fe que, per alguns, està de baixa , però per altres, com per mi, aquesta fe d’avui és un “signe de nous temps”…
encara que alguns només vegin abundants cabells blancs en les nostres celebracions…, altres hi veiem una fidelitat que obre camí a l’esperança.
encara que, per a molts, la missa només valgui quan els nens fan la Primera Comunió, i aquesta esdevingui una mena de certificat per dir que no trepitjaran mai més una església…, altres podem dir que encara creiem en la Primera Comunió…
encara que siguem tan poc creatius, que no sabem donar vida a uns signes sacramentals, que en van tan plens…
HEM DE REAFIRMAR LA FE EN AQUEST SAGRAMENT,
capaç de donar sentit ple a la vida,
i de conjuntar i de reforçar les fibres
de tota la comunitat humana.

4. Aquesta realitat fonda del memorial de Jesús és el que explica la vitalitat i la permanència de l’Eucaristia en l’Església i en el món.

És aquesta realitat la que ens fa dir que “l’Eucaristia és el centre de foto comunitat cristiana”…, que “no hi ha Eucaristia sense comunitat, ni comunitat sense eucaristia”…

I és, a partir d’aquesta realitat, que neixen els serveis i els compromisos a favor de la comunitat humana. Aquest és el moll de l’ os de la vida cristiana d’ ara i de sempre.

És perquè creiem en aquest valor permanent, que ens posem al servei de tot el que significa i porta el nom de comunitat… sigui la gran comunitat “Església”, sigui la petita comunitat domestica, la família, sigui el grup d’amistat, sigui l’equip de matrimonis, sigui el grup de reflexió, sigui el grup d’esplai, sigui el grup coral, sigui el grup d’ajuda als necessitats, siguin els grups de catequistes, i els grups d’infants, sigui tota associació que ajudi i animi les persones…

A aquestes altures, em sembla bé poder afirmar que, amb més o menys claredat d’intencions, aquest és el camp on els sacerdots treballem per construir el Regne de Déu… A mi em semblen ben empleats els 50 anys… I jo ho agraeixo a tots perquè amb la vostra presència aquí en doneu testimoni si no, ja no estaríeu aquí, aguantant a peu dret aquesta estona…

Ben segur que hi ha “molt d’ utopia” en l’ideal de les “comunitats”, però el cert és que, per elles, inclosos els partits, es mou la fe i la vida social dels pobles. Prou bé sap tothom que els individualismes i els egoismes tenallen l’esperit i ofeguen les aspiracions de pau, de justícia i de llibertat.

I més segur és encara, a aquestes altures, que cal confessar la pròpia limitació i el fracàs més absolut de tot projecte basat només en la pròpia suficiència … No ens recordem mai prou_ que “tot és do”, i que és l’ Esperit el que fa la feina.

Es bonic veure que Jesús també es va preocupar d’una petita comunitat, la dels nuvis de Canà de Galilea, i els hi va fer accessible el millor vi…, el vi que fa sang… que dona vida…, que alegra el cor…, el vi de la bona convivència…, el vi de la germanor…, el vi que es fa presència sacramental, com el pa que compartirem.