Fra Zacaries fou el quart dels set fills d’una família de jornalers del camp. Tots els germans van ser confrares del Roser, i es llevaven plegats a les cinc de la matinada per resar el rosari. Ell descobrí la seva vocació religiosa a través de les cartes que li enviava un company del poble, el futur fra Dionís de Llorenç, des del Seminari Seràfic. També coneixia el germà almoiner d’Igualada, que passava sovint per allà.

Ingressà ell també al Seminari. Acomplerts els anys de Filosofia, l’enviaren a estudiar la Teologia a Colòmbia, al Comissariat caputxí de Pasto. Fou Ordenat de prevere a Bogotà. Però al cap de poc temps fou tornat a Catalunya.

Al seu retorn, va fer de professor d’Història de l’Església i després durant vuit anys donà classes al Seminari Seràfic d’Igualada. En aquesta ciutat fundà la secció local dels Pomells de Joventut, un moviment fundat per Josep Maria Folch i Torres, de caire catalanista i religiós, que tingué molt d’èxit però fou suprimit per la dictadura de Primo de Rivera. Durant un temps breu, fou director també de la Joventut Seràfica d’Arenys de Mar.

La seva tasca predilecta era la predicació. Dedicava moltes hores a preparar-la, i tenia fama de ser molt clar, de manera que es feia escoltar i entendre per tot tipus de persones, tant cultes com poc instruïdes. La seva preocupació era que les seves paraules fessin un bé als qui les escoltaven, i no li agradava rebre lloances. També es va dedicar a l’acompanyament espiritual.

image001Home de pregària, cada nit passava una bona estona davant del sagrari. Amb el desig d’encomanar aquesta devoció als infants, va escriure un recull d’històries boniques amb l’eucaristia com a protagonista, “Flors eucarístiques”, que va tenir molt d’èxit i fins i tot fou traduït al castellà. Era auster en el menjar i en el beure. Alguna vegada, quan havia de buscar la solució a algun problema, dejunava.

La revolució el va trobar al santuari de l’Ajuda, al cor de la Ciutat Vella de Barcelona, confiat als caputxins des de 1884. Va abandonar el convent el dia 19 de juliol. El centre de la ciutat era ja una zona en plena ebullició, i l’incendi d’esglésies havia començat. Algú fins i tot havia disparat contra el convent, i la casa veïna dels marquesos de Dou havia estat assaltada. Davant d’aquesta situació, es va decidir que fra Zacaries, fra Joan d’Ordal i fra Silveri de Mataró anessin ja a dormir a cases amigues. Al convent quedaren, fins l’endemà, quatre frares.

Fra Zacaries es dirigí en primer lloc a la casa on treballava la seva germana com a minyona d’un capellà. Però el lloc, al carrer de Sant Sever, ben bé enfront del Palau de la Generalitat, no era gens segur. D’allà va passar a una altra casa, al carrer d’Ausiàs March. Però la proximitat del convent dels dominics feia témer registres i tampoc no s’hi pogué quedar.

A la casa següent només s’hi va poder estar unes hores. Els porters tenien l’escala tancada, i la propietària del pis, senyora Carme Led, el va fer entrar aprofitant una distracció. Però tan bon punt se’n va adonar, el porter va pujar per avisar que estava prohibit d’acollir estranys. La senyora Led quedà desolada. Fra Zacaries li digué: “Només sento el disgust que us he donat i les molèsties que us he ocasionat. No us preocupeu per mi, el Senyor proveirà”.

Com en el cas de fra Vicenç de Besalú, es fa difícil saber a quantes portes va trucar durant aquests dies. Va passar una nit a casa del senyor Joan Badia, on anava després un cop per setmana a dinar. La nit del 31 de juliol dormí a casa del senyor Garriga, al barri del Guinardó, juntament amb fra Miquel de Lluchmajor, que es va confessar amb ell. L’endemà, fra Zacaries va haver d’escapar de la casa saltant una paret en presentar-se una patrulla de milicians.

En allargar-se la persecució, espontàniament molts catòlics van començar a reunir-se en secret en cases particulars per a la pregària i la celebració de l’eucaristia. Es va arribar a crear una autèntica xarxa clandestina de l’Església. Fra Zacaries es va llençar decidit a aquesta feina. Cada diumenge celebrava l’eucaristia en un pis de la Diagonal. Quan trobava algun conegut, el convidava a assistir-hi.

Un record d’aquells dies és la visita que va fer a casa de la senyoreta Josefina Ros, de Sarrià, que tenia el pare malalt. Fra Zacaries hi va anar a confessar-lo i a donar-li el viàtic. La senyoreta Ros l’avisà que, pel seu aspecte, es coneixia molt fàcilment que era religiós. Ell va respondre: “De debò? Bé, i què em pot passar? Que em matin? Doncs ganga!” En adonar-se que la família estava passant necessitat, ja que les dues germanes Ros treballaven en cases religioses i havien quedat sense feina, fra Zacaries els donà les úniques 25 pessetes que tenia, malgrat que elles no ho volien acceptar.

Va trobar un refugi estable a casa del doctor Huguet. Aquest dentista d’Igualada tenia un pis a la Rambla de Catalunya 105. El matrimoni alternava entre Igualada i Barcelona, de manera que fra Zacaries havia de passar molts dies sol. Per no cridar l’atenció, menjava fred, no escoltava la ràdio i es quedava a les fosques tot el temps que passava al pis. Al porter li van dir que era un oncle del doctor. Sortia per anar a veure la seva germana i per la seva activitat pastoral clandestina. També anava tenint notícia dels diversos assassinats que s’anaven succeint.

Un dia de mitjans d’agost, una dona que passava per la Plaça Catalunya el va veure assegut en un banc i li va semblar que resava. Immediatament es dirigí cap a l’Hotel Continental, on hi havia permanentment una patrulla de milicians. Un dels treballadors d’aquest hotel era el camarada Jesús Clemente, sindicalista de la CNT i home de bons sentiments. Quan l’hotel fou col·lectivitzat, el feren cap de personal, i se li reconeixia una certa autoritat, fins i tot sobre els milicians. Els altres treballadors li deien el “Mandamás”.

Aquella dona s’adreçà en primer lloc, doncs, al camarada Jesús Clemente i li va dir: “A la Plaça Catalunya hi ha un home resant”. Ell va respondre: “Doncs que resi pels qui no ho fem”. La dona, sorpresa d’aquella resposta, anà a buscar altres milicians per forçar-lo a donar l’ordre de procedir a la captura.

Detingueren fra Zacaries i el portaren a l’hotel. Ell confessà qui era, i el volien matar de seguida. Però el camarada Clemente es va imposar amb gest enèrgic, prenent sota la seva responsabilitat exclusiva el detingut. Va demanar a la recepcionista, senyora Conxita Pañellas, que li busqués una habitació una mica apartada. Li va dir: “Cal que els ànims es calmin. Demà ja no se’n recordarà ningú”. Al dia següent, presentà fra Zacaries al cuiner de l’hotel, senyor Joaquín Sans, dient-li: “Aquí tens aquest camarada perquè el vigilis, el guardis i el facis treballar”.

Entretant, la família Huguet havia tornat d’Igualada. El porter els va dir que l’oncle havia marxat feia uns dies i no havia tornat. Al dia següent, els milicians l’hi van portar, segurament amb la intenció de fer un registre. Ell va dir que estava bé, treballant d’ajudant de cuina. Un dels milicians es va encarar amb el doctor Huguet, retraient-li que hagués amagat un frare. El doctor li va respondre que faria el mateix per ell si fos perseguit.

Fra Zacaries va romandre a l’Hotel uns deu dies. Es va fer estimar per tot el personal, i tenia plena llibertat de moure’s per on volgués. Sempre estava atent a les indicacions dels responsables i s’oferia per a les feines més humils. Va deixar el record d’una persona humil, senzilla, atenta i servicial. Menjava a la cuina amb els altres, i sempre se’l veia serè i afable, encara que fou sotmès a diversos interrogatoris. Li van prendre totes les targetes de visita que portava en el moment de la detenció, i a partir del 19 d’agost anaven fent registres en totes aquelles adreces.

En diverses ocasions, el van convidar a fugir. La senyora Pañellas, recepcionista, li oferia les claus de les portes secundàries, que donaven al carrer Rivadeneyra i sovint quedaven sense guàrdia. També un cambrer, Teodor Echevarría, li indicava com escapar. Però ell no va voler. No sabia on anar. Totes les portes se li havien tancat, i era evident que no podia tornar a casa dels Huguet. S’abandonava a la voluntat de Déu. Al cambrer Echevarría li va dir: “Si em maten, moriré per ‘lo meu’”. El cap de cuina fins i tot va arribar a buscar-li una casa, i s’oferia a acompanyar-lo. Fra Zacaries ho agraí amb llàgrimes als ulls, però declinà la invitació dient: “Si m’acompanya, vostè haurà de córrer la mateixa sort que jo. Ho deixo tot en mans de Déu”. No va permetre que ningú es posés en perill per ell.

Entre els milicians de l’hotel n’hi havia un que era conegut amb el malnom de “el cojo de Málaga”. Aquest va presentar-se un dia a la cuina i, veient-hi fra Zacaries, escridassà el cuiner dient: “Encara teniu aquí aquest home? Ja vindrem a buscar-lo”.  El “Cojo” tenia una companya, miliciana també, que es passejava per l’hotel amb una pistola. Ella es dedicava a burxar un altre milicià dient-li: “No ets home si no mates el frare”.

El 25 d’agost, els milicians van aprofitar una absència del camarada Jesús Clemente per emportar-se’n fra Zacaries i afusellar-lo a la paret de l’Hospital Francès. Segons es va dir per l’hotel, va voler morir de cara, dient que “només els covards moren d’esquenes”.

Quan es van recollir els testimonis per a la beatificació, a mitjans dels anys cinquanta, el camarada Jesús Clemente va ser localitzat a Saragossa, gràcies a la informació proporcionada per un altre treballador de l’hotel. La seva declaració confirma la seva qualitat humana: mentre els seus companys destaquen els seus esforços per salvar fra Zacaries, ell gairebé no parla de si mateix, centrant-se sempre només en recordar la figura del seu protegit.