En el capítol de 1936, fra Timoteu va ser destinat a les Borges Blanques. Però no va tenir temps de fer efectiu el trasllat, de manera que la revolució el va trobar encara a Olot, el convent on residia des de feia ja temps. Tenia en aquell moment trenta-nou anys d’edat.

Era el petit dels onze fills d’un banquer que es guanyava molt bé la vida. Sent ell encara petit, la seva mare es va posar malalta, i durant tres anys va ser confiat a una dida de Verges. Va estudiar les primeres lletres amb els maristes. Després la família es va traslladar a Calella de Palafrugell, i va passar al col·legi dels escolapis. Als deu anys, per voluntat del seu pare, el van portar a viure amb una tieta a Olot, on es va adaptar de seguida.

 

timoteu

Va ser a Olot on va conèixer els frares, ja que hi anava a missa amb els oncles i les cosines. Al principi ell no hi volia anar, perquè aquells homes amb hàbit i barba li feien una mica de por. Però després li van anar caient més en gràcia, a vegades per detalls com veure’ls resar amb els braços en creu. Més endavant els feia d’escolà, i va començar a parlar amb fra Atanasi de Palafrugell. Sentint la vocació, va obtenir el permís dels seus pares per ingressar al Seminari Seràfic, on va estar només un any abans de passar al noviciat.

Ordenat ja sacerdot, es va dedicar especialment a la predicació, entregant-s’hi totalment. Molts rectors demanaven que anés a les seves parròquies i el preferien a altres predicadors de més edat i fama. Era senzill i afable amb tota mena de persones. També va escriure articles, sobretot en temps de la República, en dues publicacions d’Olot, El Deber i La Tradició catalana, donant orientacions als catòlics i evitant sempre de posar-se en política.

Val a dir que l’ofici de predicador li exigia vèncer alguns aspectes del seu temperament, ja que era molt tímid, fins i tot una mica poruc i insegur. Abans de prendre una decisió, solia meditar-la molt i consultava els seus dubtes amb diversos dels germans de la fraternitat. Potser per això li costava d’acceptar que entre els frares poguessin sorgir diferències en alguns moments. Fou ell el primer en assabentar-se, durant una missió, de la vocació de fra Àngel de Ferreries, però va voler que fos l’altre frare que anava amb ell el qui es pronunciés sobre el cas.

Mentre va durar la República, aquesta inseguretat del seu temperament es feia més evident. Davant de l’ambient anticlerical que s’anava manifestant al carrer, estava acovardit. A vegades prenia tantes precaucions que altres frares se’n reien. Ell responia: “Hem d’estar confiats que el nostre bon Déu ens empara, però també cal prendre precaucions amb la prudència humana”.

No per això deixava de ser alegre i animat en el tracte habitual. Se’l solia veure a l’església recollit. La pregària li sortia de dintre amb tota naturalitat. A la primera senyal dels actes de comunitat, deixava tot el que estava fent i hi anava. Li agradava arribar aviat al cor per preparar-se abans de la pregària en comú. En una ocasió va escriure: “Sigui tot per glòria de Déu, a la qual cosa únicament hem d’aspirar”.

No sabem quina va ser la primera casa on es va estar fra Timoteu després d’abandonar el convent com els altres frares. El dia 25 de juliol es va presentar a casa del senyor Agustí Canals, que el va acollir generosament. S’hi va quedar quinze dies. En aquest temps, per por a ser descobert, no sortia al carrer, i, quan la família rebia alguna visita, s’amagava a les habitacions més interiors de la casa fins que havien marxat. Però, tot i així, va començar a córrer el rumor que els Canals amagaven un frare, i va semblar més segur que canviés de refugi.

La seva cosina, Maria del Tura Miquel, tenia un pis buit al carrer Mulleras 16 2on. Fra Timoteu s’hi va traslladar. Al pis de sota hi tenia també uns parents, amb els quals podia dinar alguna vegada. La minyona d’aquests parents, Loreto Bartolich, li portava tot el que necessitava. Sovint parlaven. Ell estava al cas de tot el que anava passant, i se’l veia bastant conformat.

El dia 1 de setembre, els milicians van fer un registre de totes les cases del carrer Mulleras. Arribats al pis on estava amagat fra Timoteu, van trucar, sense rebre cap resposta. Aleshores van esbotzar la porta. En trobar-lo a dintre, li van preguntar què feia en un pis que teòricament estava buit. Ell va confessar que era un frare caputxí.

Arrestat, va ser conduït a la presó d’Olot. La minyona li va portar un matalàs i roba. Va ocupar una cel·la amb mossèn Joan Espriu i un frare agustí del convent de Calella. Durant una setmana, els van tenir incomunicats, però després ja van permetre que es trobessin amb els altres presos i rebessin visites. Els tres es donaven ànims i resaven junts. Mossèn Espriu va anar veient que fra Timoteu canviava. Els primers dies estava molt espantat amb la possibilitat que el matessin. Però a poc a poc va anar guanyant en serenitat i conformitat amb la voluntat de Déu, fos la que fos.

En alguna ocasió que la seva cosina el va visitar, ell li va demanar que no li portés tantes coses com solia. Semblava convençut que el matarien i, per tot comentari, feia: “Lloat sia Déu”. De manera semblant es va expressar amb la seva germana. Quan ja es van poder comunicar amb els altres presos, resaven junts el rosari cada dia. També els va atendre espiritualment, confessant els que van voler i donant ànims a tots. Fins i tot s’ha dit, encara que no s’ha pogut comprovar, que un dia va celebrar l’eucaristia amb un tros de pa que s’havia guardat del sopar, perquè tots poguessin combregar.

Mossèn Espriu va ser traslladat a la presó de Girona el 29 d’octubre. Ingressar a la presó de Girona equivalia a salvar la vida, ja que estava vigilada per la policia de la Generalitat i els milicians no hi tenien accés. Alguns comitès més benèvols, com el de Camprodon, hi havien portat els capellans, per salvar-los així de la set de sang d’altres comitès que els poguessin trobar. A Olot hi havia qui volia traslladar-hi tots els presos. Però els milicians no estaven disposats a permetre-ho. Abans, preferien desfer-se de tots ells.

Davant de la presó hi havia un hospici de les Filles de la Caritat. Com tantes altres monges dedicades al servei dels pobres, havien estat respectades perquè no hi havia entre els revolucionaris ni entre les seves dones ningú disposat a substituir-les. Només els havien exigit que no vestissin l’hàbit religiós. Sabent els plans dels milicians, sor Teresa Miserachs i sor Maria Galiano van passar la nit del 30 al 31 d’octubre en vetlla vigilant la presó des d’una finestra.

A quarts de sis de la matinada, els llums de la presó es van encendre, i s’hi veia moviment. Podia ser una falsa alarma. A vegades, els milicians entraven a mitja nit i començaven a amenaçar els presoners, només per espantar-los. Però aquesta vegada era diferent. Va arribar un camió, i les dues religioses van veure com sortien onze presos lligats de mans, entre ells fra Timoteu, i eren obligats violentament a pujar-hi. Les dues religioses avisaren la superiora, i tota la comunitat es va trobar per resar, convençudes del que estava a punt de passar, fins que van sentir el soroll de les metralladores.

El camió es va encaminar cap a un camp militar conegut com “el Triay”. Eren les sis del matí. El mosso de Can Torrentó, que esperava el camió que recollia la llet, va veure com els onze presos arribaven i eren obligats a formar. Els milicians van descarregar també una metralladora. Fra Timoteu els va perdonar, i va demanar la llibertat per als altres, gairebé tots ells pares de família. Veient que no li feien cas, va donar l’absolució a tots els companys, acompanyant les paraules amb un gest de cap perquè tenia les mans lligades.

Un cop assassinats, els cossos van ser carregats de qualsevol manera en un camió, sense ni tan sols prendre’s la molèstia de rematar-los, i enterrats en una fossa comú. Acabada la Guerra, el juliol de 1939, van ser desenterrats. El cos de fra Timoteu gairebé no s’havia corromput. La seva cosina va voler-se quedar un tros de la seva camisa. Van fer-los un homenatge, amb participació de molta gent d’Olot, i els donaren sepultura dignament al cementiri municipal.