La família de fra Tarsici eren propietaris d’un cafè al poble de Miralcamp, prop de Mollerussa. Ell va fer els primers estudis a l’escola parroquial. Era un noi molt llest: als cinc anys ja sabia de memòria les taules de multiplicar i el catecisme. Li agradava fer d’escolà a la parròquia, i no tenia mandra de llevar-se a la matinada, si calia, per ajudar en alguna missa. L’ambient del cafè no li agradava, sobretot per les males paraules i blasfèmies que s’hi sentien.
Sembla que va rebre la convicció religiosa sobretot de la seva àvia. Sentint la vocació de sacerdot, als onze anys va ingressar al Seminari Diocesà de Solsona, però l’any següent va demanar de canviar al Seminari Seràfic dels caputxins a Igualada. Com a novici i estudiant caputxí, encara disfrutava ajudant a totes les misses que podia. Era una persona molt simpàtica, que es feia estimar pels companys. Deien que era incapaç de fer mal a ningú.
Sintonitzava plenament amb els ideals catalanistes. Estudiant a Olot, va rebre la proclamació de la República amb veritable entusiasme. En una carta als seus pares, escrivia: “Ací estem molt contents i tranquils; per mitjà de la ràdio hem pogut anar seguint sempre els passos de la nostra República catalana. No us podeu figurar l’emoció que sentíem el dimarts a la tarda quan n’escoltàvem la proclamació; aquella veu de Ventura Gassol entrava fins a l’ànima, les esperances de 300 anys han tingut acompliment en un sol dia, el dia 14 d’abril de 1931. Vàrem poder albirar algunes de les banderes catalanes i republicanes, tant de temps enyorades. Ja sabem la Marsellesa de memòria. De mi no passeu gens de pena, els republicans són molt bona gent, l’alcalde d’Olot és íntim nostre; republicà, guanyant pel triple en les eleccions, i de comunió diària”.
Però els primers passos de la República van anar acompanyats d’algunes mostres d’anticlericalisme greus. L’onze de maig, a Madrid, es van cremar esglésies. Els superiors del convent d’Olot van indicar als estudiants que escrivissin a les seves famílies demanant alguns diners per comprar roba, preveient que en algun moment potser caldria abandonar el convent i treure’s l’hàbit de frare. Fra Tarsici escrivia: “Per si ens traguessin del convent, no temeu, ací a Olot els superiors ja ens han buscat casa. Si succeís això us escriuria immediatament. Qui ho hauria dit avui fa un mes!”
Una de les novetats del règim republicà per als frares va ser l’obligació de fer el servei militar. A ell li va tocar a Lleida. Passava el dia amb la tropa, però a la nit li permetien anar a dormir al convent dels franciscans. Allà va viure l’esclat revolucionari del 6 d’octubre de 1934, que també va anar acompanyat de l’incendi d’algunes esglésies i convents. Alguns companys el volien forçar a dir una blasfèmia, però ell els va respondre: “No, que és pecat. Abans, prefereixo morir”.
Pel juliol de 1936, fra Tarsici tenia vint-i-quatre anys, i només en feia un que l’havien ordenat sacerdot. Pertanyia a la fraternitat d’Igualada, on feia de professor al Seminari i dedicava molt de temps a estudiar música, per la qual tenia facilitat. Com que fra Salvador Maria de Barcelona, superior del convent de Les Borges, havia d’anar a Sarrià per participar en el capítol provincial, li van demanar que l’anés a substituir en les classes durant uns dies, i allà el va trobar la revolució.
Fins al dia 24 de juliol, els frares de Les Borges Blanques van seguir fent la vida de sempre. Però a Lleida capital ja havia començat la crema d’esglésies i els assassinats indiscriminats de persones catòliques o de dretes. Es va arribar a l’extrem salvatge que els milicians executaven les seves víctimes enmig del carrer, tocant un xiulet perquè els vianants s’apartessin. Vist que aquest ambient s’anava escampant per la comarca, la fraternitat va decidir dispersar-se. Fra Tarsici es traslladà, amb un altre frare, a casa de la senyora Maria Griñó. El seu cunyat el va anar a buscar, i s’oferia a portar-lo a casa dels pares, a Miralcamp. Però ell no va voler, perquè a Les Borges era menys conegut i es sentia més segur.
La “quinta” de fra Tarsici va ser de les primeres en ser mobilitzades. El govern donava garanties de seguretat a tots els qui es presentessin per incorporar-se a l’exèrcit. Ell ho va consultar amb l’alcalde de Les Borges, que es va oferir a acompanyar-lo a Lleida. En principi l’enviaven a treballar a les oficines militars, però, com que havia fet el servei allà mateix feia molt poc temps, aviat va ser reconegut com a frare i detingut.
Els presos catòlics o de dretes s’anaven acumulant a la Capella de la presó. Molts d’ells resaven cada dia el rosari junts, i un canonge es va posar a la sagristia confessant tothom qui ho desitgés. Molts dies, els milicians apareixien amb una llista de persones, escollides pràcticament a l’atzar, perquè consideraven que cap d’aquells presoners tenia dret a viure en el nou món que ells, amb la revolució, pretenien començar. Els cridaven, els reunien i se’ls enduien cap als voltants de la ciutat, on els assassinaven. Aquestes visites dels milicians, habituals en totes les presons i txeques improvisades en aquell moment, han passat a la història amb el nom castellà de “sacas”. Creaven en l’ambient una tensió sempre latent, amb els presoners a l’expectativa de saber qui estaria escrit a la propera llista.
El 5 d’agost, el mateix dia que fra Tarsici entrava a la Capella, els milicians en treien el bisbe de Lleida. Pocs dies després, el diari “La Vanguardia” informava de la detenció del frare en un breu, dient que l’havien trobat a l’estació de Lleida repartint cigarretes enverinades als soldats i milicians que marxaven cap al front. Ja hem vist que mentides com aquesta es feien córrer per justificar la persecució.
En arribar, de seguida es va trobar alguns companys de Miralcamp que també estaven detinguts. Ell els va abraçar dient: “Si hem de morir, morirem plegats”. A un d’ells, un altre dia, també li va dir: “No sé què serà de nosaltres, però si moro, moriré per Déu”. No es feia estrany amb cap dels presos, conversava sempre amb tothom. Va escriure una carta a la senyora Griñó de Les Borges, on li deia: “Així com sant Tarsici portava Jesús als empresonats, jo em disposo a treballar per portar Jesús a les ànimes presoneres de l’error, del qual tenim molta culpa”. Entre les persones que fra Tarsici va conèixer a la presó, va fer especial amistat amb el senyor Francesc Ferrer. Parlant un dia a l’hora de dinar van descobrir que els seus pares es coneixien, i des d’aleshores passaven moltes estones junts.
La nit del 19 al 20 d’agost, un grup de milicians armats va entrar a la Capella. Van fer aixecar tots els presos i els van posar en fila seguint les parets del recinte. El qui manava va cridar: “Atenció! Responeu i avanceu-vos una mica a mesura que us cridem”. Portaven una llista de setanta-dos noms, tots ells sacerdots i religiosos. El senyor Ferrer, indignat, es dirigí al capitost dels milicians i li preguntà: “On els porta, vostè?” El capitost li va manar que deixés de tractar-lo de vostè i el tutegés. El senyor Ferrer va insistir en la seva pregunta. Aleshores el capitost el va agafar per les espatlles i el va amenaçar: “Que també vols venir?” Ell no es va acovardir. “Pregunto on van”, digué. El capitost, finalment, va respondre: “A l’Uruguai, paraula de cavaller”. L’Uruguai era un vaixell-presó que hi havia al port de Tarragona.
La fila dels setanta-dos escollits va anar sortint. Fra Tarsici era dels últims. En passar pel costat del senyor Ferrer, aquest li va dir: “A l’Uruguai!” El frare se’l va mirar i li va respondre: “Al cel!” Se li acostà, l’abraçà, li donà un petó i, amb to convençut, es va acomiadar d’ell dient: “Adéu, Ferrer, fins al cel! Digues-ho als de casa meva: fins al cel!”
A dos quarts de dues de la matinada, els presos arribaven en camions al cementiri de Lleida. Havien fet el viatge resant i entonant cants religiosos amb molt de fervor. El vigilant va obrir la porta. Els van anar fent posar davant d’una de les parets del cementiri i els afusellaren per grups de dotze, de manera que anaven caient els uns sobre els altres. Molts, en el darrer moment, cridaven: “Visca Crist Rei!” Foren enterrats junts a la fossa comú.