Els inicis de la vocació de fra Remigi de Papiol van ser especialment difícils. També ell va sentir la crida sent encara un infant, i jugava a dir misses amb un seu germà que li feia d’escolà. Quan tenia nou anys, els pares van perdre les vinyes que tenien i es van arruïnar. Van trobar feina a Rubí, treballant les terres de l’amo d’una fàbrica, però la situació econòmica de la família no va deixar de ser molt precària.

Un dia que ell insistia en la seva vocació, hi va haver una discussió forta a la casa. Els pares s’adonaven que no podrien pagar-li els estudis, i volien evitar-li una desil·lusió. Ell, que normalment tenia un temperament quiet i pacífic, es va escapar de casa. Tota la família, la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra es van posar a buscar-lo. La mare, desesperada, recorria les vinyes i els horts, mirant tots els pous, no fos cas que hi hagués caigut. Al tercer dia de recerca, el va trobar. Quan li va preguntar per què ho havia fet, el nen va respondre: “Jo vull ser capellà, i, si no puc ser-ho, prefereixo morir”.

El fet va ser conegut, i una senyora adinerada de Rubí es va oferir a ajudar-lo econòmicament perquè pogués acomplir el seu desig. D’aquesta manera, va entrar primer d’intern en el col·legi dels missioners del Sagrat Cor. Després va passar al Seminari Diocesà, on feia de “domèstic” del bisbe auxiliar, monsenyor Ricard Cortès. Sentint el desig d’una vida “de més perfecció” (com es solia dir en aquell temps), amb permís del bisbe, va passar del Seminari al noviciat dels caputxins.

Ordenat de prevere l’any 1909 a la parròquia d’Arenys de Mar, el seu primer destí va ser a Manila (Filipines), on es va dedicar sobretot a la confessió. Hi havia dies que es posava a confessar a les quatre de la matinada i no plegava fins a les deu del matí. Va arribar a dominar el tagalo, la llengua del país, i era el confessor més popular de la ciutat. Quan la missió de Filipines va passar a la província caputxina de Navarra, va ser traslladat a Bluefields (Nicaragua). També va estar alguns anys a Cartago (Costa Rica), on va dirigir la revista “El HeraldoSeráfico”.

L’any 1921, s’ha de traslladar a Manresa, amb el nomenament de mestre de novicis. Ell es va alegrar d’aquest canvi, perquè tenia el desig de portar una vida més retirada. Però encara va haver de tornar a Amèrica per alguns anys fins que va demanar de retornar definitivament el 1927. El desig de vida retirada li havia anat creixent, i va demanar l’ingrés a la Cartoixa de Miraflores (Burgos). S’hi va estar un temps, però no li va provar. Més endavant va obtenir el permís per fer un segon intent a la Cartoixa de Montalegre, a Tiana, però no va arribar a anar-hi. Aleshores el van destinar al convent d’Arenys de Mar. El Capítol de 1936 el va traslladar a Sarrià, i encara va tenir temps de fer el canvi, encara que per pocs dies.

Fra Remigi tenia una sensibilitat molt a flor de pell i una certa tendència a la depressió. A base de molt d’esforç i sofriment dominava aquests trets del seu caràcter de tal manera que molts dels qui van conviure amb ell mai no es van adonar de la seva lluita interior. Es va dedicar sobretot a la predicació, l’acompanyament espiritual i la publicació d’escrits sobre els sants o en defensa de la fe. Com a predicador era fervorós, però sense artificis.

No es trobava còmode parlant de política o d’afers del món. Les seves converses predilectes eren sobre les vides dels sants, per les quals sentia un gran interès. Li agradaven molt les d’aquells més recents que s’havien dedicat a les obres d’apostolat, com sant Joan Bosco o sant Antoni Maria Claret. També sentia molta devoció pel sant rector d’Ars i, sobretot, per santa Tereseta de l’Infant Jesús.

D’aquesta santa va ser ell un dels primers propagandistes a Catalunya. Va escriure un llibre sobre ella. Fou membre de la Unió Sacerdotal de Santa Tereseta i va atraure altres frares a fer-se’n amb ell. Visità Lisieux en una ocasió, i pogué pregar una estona llarga a la cel·la que havia ocupat la santa. D’ençà que va conèixer la seva vida, s’esforçava en imitar-la, fugint de la murmuració, no tornant-se contra el qui l’ofenia i sent cortès amb tothom. També es donava a certes penitències, com fer servir una fusta de coixí.

Entre els seus escrits en defensa de la fe, destaca una comparació entre el catolicisme i el protestantisme, que va escriure mentre es trobava a Bluefields, lloc amb una forta presència de les esglésies morava i anglicana. Aquest llibre li va valer elogis fins i tot per part d’un protestant que va dir: “El pare Remigi no ens ha insultat ni ens ha faltat al respecte, i ha sabut defensar la doctrina catòlica a partir de la Bíblia”. En una ocasió, també va rebre una carta del cardenal Pacelli (futur papa Pius XII), felicitant-lo pel valor del seu treball.

Traslladat a Sarrià de feia pocs dies, quan la fraternitat es dispersà, va anar en primer lloc a casa de la família de fra Joan Baptista de Sarrià. No volia treure’s l’hàbit de frare, però fra Víctor de Manresa el va convèncer que ho fes, sobretot per no comprometre la família que l’acollia. Així i tot, es resistí encara a afaitar-se la barba. El dia 21, en veure l’incendi del convent, plorava i deia: “Totes les suors de la meva vida perdudes irremissiblement!” No parlava gaire amb ningú, i resava molt.

Passats uns dies, el provincial va demanar al doctor Escayola, que tenia una clínica al carrer d’Alfons XII, si el podia acollir. Fingint que estava malalt, doncs, ingressà. En acomiadar-se de la família de fra Joan Baptista va agrair les atencions rebudes i va dir: “Fins al cel!” La seva estada a la clínica va durar tres dies. Per poder passar com a malalt, s’havia de sotmetre a anàlisis i atencions que el posaven molt nerviós. A més, no veia clar que es pogués confiar en tot el personal. Per tot plegat, va marxar, tot dient: “Ja estic cansat de tanta comèdia! Jo no estic malalt!”

Val a dir que la decisió d’abandonar aquell lloc va ser encertada. Pocs dies després, el Comitè de Sants va cridar el doctor Escayola i li demanaven explicacions per haver admès dos frares a la clínica. Ell els va respondre que es dedicava a tractar malalts, no a preguntar per les idees de les persones.

Fra Remigi es posà en contacte amb un seu nebot, Jordi Santacana, que vivia des de feia un parell d’anys en una pensió, al carrer Balmes 133 2on-2ona. La mestressa, Antònia Puyuelo, era fora, però la seva filla, Maria Lluïsa Rabinat, va donar el consentiment a acollir l’oncle frare. Tots els hostes en van ser informats i hi van estar d’acord. Quan la senyora Antònia va tornar, va aprovar la decisió presa, i fra Remigi es va instal·lar.

Durant els mesos que es va estar en aquesta pensió, fra Remigi portava una vida bastant retirada. Cada matí celebrava l’eucaristia, i a la tarda donava classes de religió a un altre dels hostes, el senyor Josep Palau, que li pagava aquest servei. A taula, solia explicar vides de sants. Llegia, escrivia i pregava pels perseguidors. Van intentar arreglar-li la sortida a l’estranger. Havia de sortir dos dies després de la seva detenció. A principis de gener, va demanar a la mestressa que acollissin un altre frare, l’estudiant fra Tomàs de Castelló d’Empúries.

Va demanar a una monja caputxina, que ell acompanyava espiritualment, que el vingués a veure. Ella ho va fer així diverses vegades: hi anava, es confessava, combregava i s’emportava la comunió per a altres coneguts. Amb altres senyores va continuar per carta l’acompanyament que els feia. Per no utilitzar els noms de veritat, havia donat a cadascuna el nom d’una de les germanes de santa Tereseta, i ell firmava amb el nom del pare.

El dia 21 de gener, pel matí, un altre frare es va presentar a la pensió. Era un dels estudiants, de vint anys d’edat, i venia a buscar el seu company fra Tomàs de Castelló per anar a fer un passeig junts. El seu nom era fra Pacià Maria de Barcelona. A prop del convent de Sarrià en runes van ser detinguts i interrogats. Van confessar els llocs on havien estat acollits i els milicians hi anaren immediatament.

Es van dirigir a la pensió on s’hi estava fra Remigi. S’hi presentaren a quarts de cinc de la tarda. La mestressa no hi era, i va obrir la porta la minyona. Ells es dirigiren cap a una de les habitacions, on estava fent la migdiada el doctor Andreu, metge de Fígols, que de tant en tant venia a visitar fra Remigi i confessar-se amb ell. El despertaren i li exigien que revelés qui eren els altres hostes. Ell mirava de respondre amb evasives, però a la fi li trobaren una postal escrita per fra Remigi. Aquest, mentrestant, adonant-se del perill, va sumir les formes que guardava i s’entregà declarant amb fermesa i decisió que era capellà. Se’l van endur cap a la txeca, juntament amb el seu nebot i el doctor. Un dels milicians li va dir que no tingués por, que ell també tenia un oncle capellà.

El lloc de les execucions d’aquesta txeca solia ser el cementiri de Cerdanyola. Cada nit, cap a les onze, treien els qui havien de ser assassinats. Fra Remigi va ser mort el dia 21 de gener.

L’any 1939, els cossos de Cerdanyola van ser desenterrats i classificats. El 1943 es va procedir a la seva identificació. El de fra Remigi es va poder reconèixer per diversos detalls, entre ells una relíquia de santa Tereseta que sempre portava amb ell.