La revolució també va trobar fra Rafel a Sarrià. En el Capítol que havia acabat pocs dies abans, l’havien destinat al convent de Pompeia com a vicari de la comunitat, bibliotecari i assistent dels terciaris. Però encara no havia tingut temps de fer el trasllat. Des de 1933 havia ocupat el càrrec de secretari provincial, i devia tenir molts assumptes a deixar ben ordenats per al seu successor abans de marxar.
Tenia trenta-quatre anys. El seu pare era amo d’una fàbrica a Mataró i la família, de set germans, vivia sense dificultats. Va estudiar amb els germans maristes al col·legi de Valldemia. Ja des de nen volia ser sacerdot. En una ocasió va visitar la cartoixa, però va dir que no li agradava la idea de viure separats els uns dels altres i no parlar. Va aprofitar unes predicacions quaresmals per fer amistat amb fra Pius d’Igualada, caputxí. Els pares, després de consultar-ho amb fra Pius, els germans maristes i el mossèn que confessava el nen, li donaren permís per ingressar al Seminari Seràfic. Tenia deu anys.
La vida dels infants al seminari era bastant més dura que la vida de nen de casa bona que fra Rafel havia portat fins aleshores. Però ell s’hi va adaptar sense dificultats i amb il·lusió. I va anar seguint el camí de la vida religiosa. En una ocasió que la seva mare li preguntava si voldria deixar-ho, ell va respondre: “Tot el que hi ha a la terra és passatger i fugaç, i el nostre destí és la glòria del cel”. Ja sacerdot, durant alguns anys s’encarregà de la direcció dels estudiants de filosofia del convent d’Olot.
Fra Rafel era un bon acompanyant espiritual, molt preocupat pel bé dels altres. Es conserven cartes seves, on es veu que era capaç d’engrescar les persones a la vida espiritual amb consells lluminosos, plens d’optimisme, però sense amagar per això les dificultats ni rebaixar el llistó de les exigències de l’evangeli.
Era molt constant en els actes de comunitat i en la pregària personal. Fins i tot quan anava de viatge es reservava dues hores al matí i dues a la tarda per a pregar i llegir. S’havia aficionat a l’astronomia, gràcies a un telescopi que li va regalar la seva mare. Deia que mirar les estrelles també l’ajudava a pregar, a contemplar Déu en les seves meravelles.
Tenia un temperament afectuós, fins i tot efusiu. Sempre buscava la part bona de les coses. Amb els superiors era obedient, però també sabia exposar amb respecte els problemes i dialogar. Solia despertar moltes simpaties entre la gent, especialment, segons diuen, entre les senyores. També era molt afable amb els infants, i delicat en evitar situacions que poguessin comprometre la seva vocació de religiós.
Quan la fraternitat de Sarrià es dispersà, li va ser assignada una casa al Passeig dels Til·lers. Però aviat es va adonar que no era un lloc segur, perquè hi havia un veí que es destacava políticament com a home d’esquerres i podia ser perillós. Convençut del risc que podia córrer si es quedava allà, va decidir marxar i buscar-se un altre refugi pel seu compte.
Pel carrer, casualment, es trobà la filla del senyor Joan Raurell. Aquesta família s’havia ofert al guardià per acollir frares, però no n’hi havien enviat cap. Immediatament van convidar fra Rafel a quedar-se amb ells, cosa que acceptà amb molt d’agraïment. A casa dels Raurell fra Rafel va deixar molt bon record. El consideraven un frare exemplar. En tot moment se’l veia serè i dedicat a la pregària i l’estudi.
Algú el va avisar que, amb les seves maneres, es notava de seguida que era religiós. Ell va respondre: “I què pot passar? Que em matin? Aleshores seré màrtir!”. En una ocasió, estant a casa d’un amic, va entrar un grup de milicians a fer un registre. Ell, veient-se sorprès i no sabent massa com reaccionar, els va donar la benvinguda amb un expressiu (i temerari) “Que Déu us beneeixi!”, acompanyat del senyal de la creu amb la mà. Un se’l va quedar mirant i va exclamar: “Un frare!”. Però, estranyament, no va passar res, potser perquè l’amo de la casa era conegut d’un d’aquells milicians.
Mentre va estar refugiat, fra Rafel buscava sovint de mantenir el contacte amb els seus germans de comunitat. Parlant amb un d’ells, deia: “Ben mirat, què pot passar? Una mica de plom al cos, i cap al cel!”. El dia abans de la seva mort, es va veure amb fra Damià d’Òdena i es van confessar mútuament.
A partir del dia 25 de juliol, fra Rafel, juntament amb un amic que es deia Amadeu Alegre, va començar a fer els tràmits per poder sortir a l’estranger. Ja ho tenien gairebé tot a punt, i el dia 1 d’agost preveien poder-se embarcar en un vaixell que sortia cap a Itàlia. L’únic tràmit que faltava era anar a “jefatura” de policia per a completar el passaport amb les empremtes digitals. En una carta a una noia d’Olot li ho explicava: “Hem sofert molt. Potser, si es presenta l’ocasió favorable, passaré una temporada a l’estranger. Cal animar-se i confiar en Déu”.
Aquell matí, la germana de fra Rafel va anar ben d’hora a casa dels Raurell. Ell no es trobava massa bé, però es va decidir a llevar-se per no perdre aquella oportunitat de sortir del país. Se li feia costa amunt el pensament d’haver de passar molt de temps sense celebrar l’eucaristia. A Gènova podria ser rebut pels frares italians i reprendre la vida de convent fins que les circumstàncies a Catalunya canviessin.
El senyor Alegre el va anar a buscar, i es van dirigir cap a l’estació del tren de Sarrià. Quan arribaven, fra Rafel i la seva germana el seguien d’un tros lluny, perquè ell s’havia avançat a comprar els bitllets. De sobte, fra Rafel va estrènyer el braç de la seva germana. Hi havia uns milicians allà asseguts, i algun era de Sarrià. “Aquests em reconeixen!”, va dir.
Quan van passar, els milicians se’ls van mirar de dalt a baix. Però encara van trigar un temps a reaccionar, de manera que fra Rafel ja s’havia reunit a l’andana amb l’amic Alegre quan els van cridar l’alto. Interrogats, van dir tots, tal com havien acordat, que fra Rafel era un professor de Granollers. Però els milicians no s’ho van creure: “Ja ho aclarirem en el Comitè”.
Els tres van ser detinguts i portats al Comitè. El senyor Alegre havia retocat el carnet de fra Rafel perquè en comptes de “profeso”, o sigui, religiós, hi posés “profesor”. Els milicians es van adonar de la trampa, i van preguntar per què havia estat afegida aquella erre. Fra Rafel, veient-se descobert, va confessar obertament que era frare del convent dels caputxins.
Va començar en aquell moment un interrogatori absurd que anava pujant cada vegada més de to, amb insults i amenaces. Els milicians, que hem de recordar que no eren policies o militars professionals, sinó simples treballadors armats, ho volien saber tot sobre la comunitat de frares: a què dedicaven el temps, què menjaven… També preguntaven pel museu que havien vist en el convent quan van anar-lo a registrar abans de l’incendi. Volien saber encara com havia obtingut el passaport i per què volia sortir a l’estranger. “Perquè aquí som perseguits”, va respondre ell.
Acabat l’interrogatori, els milicians van portar la germana de fra Rafel a casa seva. Ella insistia que el deixessin lliure, però ells al·legaven que els interrogatoris encara no havien acabat. En el mateix cotxe, portaren el senyor Amadeu Alegre al seu domicili per a fer-hi un registre.
A les tres de la tarda, els milicians, armats amb fusells i pistoles, es van presentar amb fra Rafel a casa del senyor Raurell, no se sap massa per què. Van dir que anaven a recollir algunes coses per portar fra Rafel al consolat i acabar de tramitar el passaport. Quan el senyor Alegre va retornar al Comitè, fra Rafel estava estirat sobre un matalàs. Feia molt mala cara, però se’l veia resignat i convençut del final que l’esperava. Quan veié el seu amic, pensant que tindria el mateix destí, va fer el gest amb la mà de donar-li l’absolució.
Un policia, de cognom López, bon amic del senyor Alegre, assabentat de la situació, es va presentar per alliberar-lo dels revolucionaris. Volia salvar també fra Rafel, prenent-lo com a detingut de la Generalitat. Però els milicians no ho van permetre, tot dient: “Aquest deixa’l, que és per a nosaltres”.
A les cinc de la tarda, fra Rafel apareixia mort amb la cara senyalada per ferides d’arma de foc a la carretera de l’Arrabassada, a l’indret conegut com “el revolt de la paella”. L’endemà, el marit de sa germana va poder reconèixer el cadàver a l’Hospital Clínic.
