Fra Prudenci de Pomar era aragonès d’origen, del territori que a Catalunya coneixem com “la Franja de Ponent”. Era el més petit de sis germans. Va quedar orfe als nou anys, i es va haver d’espavilar, perquè les terres dels pares van passar totes al germà gran. Primer féu de pastor, i després de mosso. Fruit de les males condicions d’aquests treballs, li van quedar algunes seqüeles, especialment uns atacs nerviosos que se li repetien de tant en tant.
Arribat a Barcelona, va conèixer un capellà que el va anar orientant cap a la vida religiosa, fins que va demanar l’ingrés a l’Orde dels caputxins. L’any 1900 estava com a postulant a Igualada, on treballava de manobre en l’edificació de la nova església del convent. Però els atacs nerviosos que continuava patint semblaven desaconsellar la seva entrada al noviciat. El guardià li va recomanar que pregués per la seva guarició, i li va dir que, si passava un any sense atacs, seria admès. I així va ser: va resar, va passar l’any sense problemes, i va començar el noviciat. Com a frare va treballar en les feines que aleshores eren típiques en els germans laics: hortolà, almoiner, porter, sabater i, sobretot, cuiner.
Era un home amb un caràcter fort i de poques paraules. Al mateix temps, era molt servicial amb tots els qui li demanaven alguna cosa, i complidor escrupolós de tots els deures de la vida religiosa. S’esforçava en imitar els frares que ell considerava exemplars. Com a cuiner, trobava gust en fer celebrar generosament les grans festes a la fraternitat, i també en preparar la sopa dels pobres, amb els quals tenia fama de ser molt bondadós. Amb prou feines sabia llegir i escriure.
El 1936, fra Prudenci residia al convent d’Arenys de Mar. Ja passava de seixanta anys, caminava bastant feixuc i estava gairebé cec. Possiblement per aquest motiu, que hauria creat dificultats en cas d’haver d’abandonar el convent amb urgència, el guardià de la fraternitat ja el va invitar a marxar cap a un lloc més segur el dia 20 de juliol al vespre. La família de fra Venanci d’Arenys de Mar, de cognom Nogueras, havia acceptat de tenir-lo a casa, i ells mateixos el van anar a buscar al convent. Ell s’havia tret l’hàbit de frare i s’havia afaitat la barba, per poder passar inadvertit.
Can Nogueras estava situat a la Plaça de l’Església, gairebé enfront de la porta principal de la parròquia d’Arenys. A la mateixa casa fou acollit el vicari, mossèn Gaietà Valldolitx, que els va explicar que el Comitè d’Arenys de Mar tenia ordres de no vessar sang. Però fra Prudenci li va respondre: “Ja vindrà l’hora que ens mataran”.
Fra Prudenci va passar la primera setmana de la revolució amagat a Can Nogueras amb el senyor vicari. En aquests dies no va sortir per res. Només alguna vegada pujava al terrat, però d’ençà que el van avisar que podia ser perillós, ja no ho va tornar a fer. Cada dia resava el rosari davant d’una creu.
Finalment, el Comitè d’Arenys de Mar va rebre ordres expresses del Comitè Central de Barcelona de començar l’eliminació de religiosos tal com s’estava fent arreu. El dia 28 de juliol, a la matinada, es va sentir una descàrrega o un tret molt fort a la Plaça de l’Església, i immediatament algú va picar amb força a la porta de Can Nogueras. Eren els milicians, que asseguraven que algú els havia disparat des de les finestres de la casa.
Val a dir que, en altre temps, potser sí que fra Prudenci hauria reaccionat d’una altra manera. L’any 1909, en ocasió de la Setmana Tràgica, ell mateix havia sortit amb el fusell responent al toc de Somatén, i convocant els somatenistes a defensar la ciutat. Quan ja se n’havien reunit suficients, va tornar al convent i es va quedar vigilant fins que el perill va haver passat. Ara, però, trenta anys de vida religiosa l’havien anat endolcint, estava cec i malalt, i havia manifestat en alguna ocasió que, arribat el moment, estava disposat a donar la vida per la seva fe.
En aquesta ocasió, de fet, eren els propis milicians els qui havien tirat el tret, com una mena d’excusa fàcil per entrar. Un cop van ser dins de la casa, van manifestar que, en realitat, venien a buscar “els frares del convent”, creient que n’hi podia haver diversos de refugiats allí.
El primer que van trobar fou el vicari, mossèn Gaietà, que intentà d’excusar la família Nogueras per la seva presència. Després van registrar les cambres del pis de dalt, on van trobar fra Prudenci. Ell es negava a marxar de Can Nogueras, però quan el van forçar ja no es va resistir més. Un cop a la plaça, se’ls va ajuntar el rector, mossèn Josep Rigau, que havia estat detingut a casa d’un seu nebot. Els dos capellans van fer per manera de posar fra Prudenci, que era el qui anava més feixuc, al mig.
D’aquesta manera va començar el que fou un autèntic viacrucis per als tres. Els milicians els anaven empenyent a cops de culata, pujant per la Riera. El “sereno” els anava seguint, fins que, a l’alçada de la fàbrica Calisay, els milicians se li van encarar i li van dir que, si seguia un pas més, acabaria com ells. En tot el camí no van parar els insults i les burles i, especialment per a fra Prudenci, que tenia dificultats per seguir el ritme de la comitiva, les empentes i els cops de culata.
Quan van arribar al terme d’Arenys de Munt, encara se’ls van afegir més milicians. Just allà hi havia la finca de Can Jalpí. La porta estava tancada, però la van saltar, i van portar les tres víctimes cap a un indret, a uns seixanta metres de la porta, on hi havia un eucaliptus i garrofers. Allà les burles i els cops es van allargar encara durant mitja hora. Dues persones s’ho miraven d’amagat, l’una darrera un arbre i l’altra des de la finestra de casa seva. Van sentir com un milicià deia a fra Prudenci: “De què et serveixen tants de miracles? Au, fes-ne un davant meu!”. També se’n reien cada vegada que l’home, cec com era, ensopegava amb un marge o amb una pedra.
Durant tot aquest calvari, fra Prudenci no oposava resistència, ni el van sentir queixar-se. No li devia passar inadvertida la semblança entre el que li estaven fent a ell i el que li havia passat a Jesús. Segurament aquest va ser el seu darrer consol. Finalment, els milicians van disparar, començant per ell, seguint pel senyor rector i acabant pel vicari, que a l’últim moment va fer un intent d’escapar. Eren dos quarts de sis del matí, i el dia començava a clarejar.
Durant el matí, un cop escolada la sang, van carregar els tres cossos de mala manera en un camió, i els van enterrar en una fossa al cementiri d’Arenys de Munt.
