Fra Pacià era el quart fill d’un arquitecte del barri de Gràcia. Des de molt petit, va passar llargues temporades a Igualada, amb els seus avis paterns i el seu oncle i padrí de bateig mossèn Josep Maria Colomer. Per aquest motiu, la mort de la mare, en el part d’un dels seus germans, quan ell tenia tres anys, no el va afectar excessivament. Des d’aleshores va viure a Igualada.
Quan tenia set anys, el seu pare, que s’havia tornat a casar, se’l va tornar a emportar a Barcelona amb ell. Sempre va anar a escoles religioses: a Igualada, els escolapis, i a Barcelona, els maristes i els jesuïtes. Passava els estius a Igualada, que era en realitat el lloc on se sentia més a casa, juntament amb el seu germà Ignasi Maria.
Amb aquest germà, que després fou capellà, es feien molt. Es separaren per primera vegada quan fra Pacià tenia onze anys i els enviaren d’interns a escoles diferents. Ell va anar al Col·legi de La Salle de Manlleu.
Quan era infant, s’havia sentit molt atret per la vida religiosa. Però d’adolescent va creure durant alguns anys que la seva vocació era el matrimoni, i en funció d’aquest objectiu va orientar la seva vida. Acabats els estudis a Manlleu, es va instal·lar a Igualada, on treballava de comptable i seguia estudis de peritatge mercantil.
Sempre va tenir una vida cristiana molt intensa. Anava a missa cada dia, feia de catequista, escrivia articles sobre temes religiosos i militava en la Federació de Joves Cristians. Cada dia feia també una estona de meditació i s’acostava a alguna església a visitar el sagrari. Ajudava en la litúrgia de la parròquia i del convent. Davant de qualsevol problema o necessitat, acudia immediatament a la pregària. També era molt generós amb les almoines, tot i que els seus ingressos eren limitats. El 1934, Any Sant pel 1900 aniversari de la mort i resurrecció del Senyor, va anar en peregrinació a Roma.
Era un xicot dinàmic i divertit. Li agradava ballar sardanes i fer teatre. Sempre actuava en papers còmics, amb molt d’èxit. Es va enamorar d’una noia més gran que ell, que el va refusar. Quan més endavant descobrí la vocació de frare, el record d’aquest incident li va causar un cert escrúpol: li semblava poc digne oferir a Déu allò que una noia no havia volgut. El seu confessor el va tranquil·litzar, però li va aconsellar també que acabés els estudis abans d’entrar al convent.
Havent obtingut el títol de perit mercantil amb bons resultats, pel març de 1935 iniciava el noviciat a Manresa. Començava així la darrera etapa de la seva vida, la més breu. En morir, encara no feia un any que havia professat per primera vegada. Alguns dels seus amics, que el coneixien sobretot per les comèdies i el bon humor, es van estranyar molt de la seva decisió. Però cap dels qui el coneixien íntimament se’n va sorprendre. Al convent, va continuar amb les mateixes qualitats de sempre: amb si mateix, disciplinat, i amb els altres, sempre de bon humor i disposat a divertir-los. Es trobava bé en la seva nova vida, i, durant el temps de la revolució, deia que enyorava molt sobretot les pregàries a mitja nit.
Arribat el moment de la dispersió dels frares, fra Pacià es dirigí en primer lloc a casa d’una seva germana que vivia al carrer Nena Casas, a Sarrià. D’allà va passar a casa de la seva tieta Maria Presas, que vivia al carrer de Sant Salvador, a Gràcia. Però no era un lloc prou segur: hi havia altres refugiats i aviat van sofrir registres.
Aleshores se’n va anar a casa del pare. Va demanar que li deixessin tenir a l’habitació una imatge de sant Francesc que hi havia a la casa, per sentir-se més acompanyat. En ocasió d’un registre, els milicians van destrossar aquesta imatge, i li van preguntar, amb ironia, com és que tenien tantes imatges i quadres religiosos. Ell, decidit, va respondre: “És la manera de ser de casa meva”.
Veient, doncs, que a casa dels pares tampoc no hi podia estar segur, va estar-se un temps amb la família Buhigas Pasqual, futurs sogres de la seva germana i, finalment, va passar a una pensió, al carrer Muntaner 190, propietat de la senyora Magdalena Argelich. Ell seguia fent vida de frare, en la mesura de les possibilitats. Mantenia el ritme de pregària i portava una intensa activitat pastoral. Molts dies anava a missa, i cada dia combregava. Portava la comunió a molts malalts i a persones que estaven amagades, a vegades passant per situacions de molt de risc. Ni la notícia de la detenció del seu padrí (que va ser assassinat) i de dos dels seus germans no el va acovardir.
De tant en tant, li agradava anar de passeig amb el seu germà Ignasi o amb algun company de convent. Havia dit al seu germà que, si el detenien, confessaria clarament que era frare. Deia també: “És més bon negoci morir per la religió que per confusionismes polítics”. Algunes vegades, li agradava acostar-se fins a les runes del convent de Sarrià, emportat potser per la nostàlgia d’aquella vida que ben just havia tingut temps de tastar.
El 21 de gener, fra Pacià havia quedat per anar de passeig amb fra Tomàs de Castelló. Sortint de la pensió on aquest s’hostatjava amb fra Remigi, passaren un moment per la pensió del carrer Muntaner i es dirigiren cap a les runes de Sarrià, sense adonar-se que hi havia milicians vigilant. Ja fos perquè en alguna altra ocasió havia estat vist per allà o perquè la seva actitud delatava que coneixien bé el lloc, els dos frares van ser detinguts i conduïts a la txeca de La Tamarita, a l’Avinguda del Tibidabo. Interrogats, van confessar els llocs on havien estat acollits, i els milicians hi van anar immediatament.
Un grup de milicians es presentà a la pensió on vivia fra Pacià. La senyora Argelich estava a punt de servir el dinar, i ja patia perquè el frare, que solia ser molt puntual, no havia tornat. Els milicians van detenir els altres hostes i se’ls van emportar cap a la txeca.
La senyora Argelich es va adreçar aleshores al conseller Comorera, de la Generalitat, interessant-se pel destí dels detinguts. Ell li va informar que dos serien portats al front de Terol, que un era “aprenent de frare” i que l’altre, senyor Manuel Font, seria deixat en llibertat. Aquest senyor Font va ser l’únic que va sobreviure per poder explicar el que havia passat a la txeca.
El lloc de les execucions d’aquesta txeca solia ser el cementiri de Cerdanyola. Cada nit, cap a les onze, treien els qui havien de ser assassinats. Fra Pacià i, possiblement, fra Tomàs, van morir el dia 24. Les filles de la senyora Argelich, Assumpció i Cristina, anaren a interessar-se per fra Pacià, arribant a parlar amb un capitost de milicians de cognom Eroles, molt conegut i temut. Aquest els va dir que, tractant-se d’un “aprenent de frare”, no calia que l’esperessin.
L’any 1939, els cossos de Cerdanyola van ser desenterrats i classificats. El 1943 es va procedir a la seva identificació. El de fra Pacià va poder ser reconegut. Però el de fra Tomàs no va aparèixer per enlloc. Per aquesta causa, mai no s’ha pogut verificar completament la seva més que probable mort a mans dels milicians.
