El dia 20 de juliol de 1936, una bona colla de frares del convent de Sarrià van anar a buscar refugi a casa de la senyora Rosa Ximenis, germana de fra Jaume de Sarrià, al mateix carrer del convent (que actualment porta el nom de “Cardenal Vives i Tutó”). Entre els refugiats en aquesta casa hi havia fra Modest de Mieres, que, en arribar, portava una maleta plena de llibres i semblava com abstret de tot el que estava passant.Modest de Mieres

Aquest frare, de temperament reposat, estudiós i tímid, havia nascut l’any 1876. El seu pare va morir molt aviat, i la mare es va desviure per ell i els seus quatre germans. Fins als divuit anys va estudiar al seminari del Collell, on podia anar a peu des de casa. Tenia pocs amics, perquè parlava molt poc i es passava els esbarjos llegint. Després va passar al seminari diocesà de Girona, amb la intenció de fer-se capellà. Els professors estaven molt contents d’ell, i el consideraven brillant.

En un moment donat, va decidir interrompre els estudis, i va passar una temporada al poble al costat de la mare, fins que va decidir ingressar al noviciat dels caputxins. Tota la vida va estar dedicat a l’ensenyament de la teologia a Manresa i a Sarrià, on es trobava el juliol del 36.

Tenia una intensa vida espiritual, i els frares més joves sovint anaven a demanar-li consell. Ell ho portava tot a la pregària, on trobava, segons deia, la solució de molts problemes. Sempre estava disposat a atendre el qui el venia a trobar. Encara que ja era gran i tenia algunes xacres, donava classes a part als estudiants que feien el servei militar a Barcelona.

Deia que si hagués tingut la gràcia de ser predicador, no hauria parat mai per tal d’atreure les ànimes a Jesucrist. Però el seu carisma no era aquest, sinó l’estudi, al qual es va dedicar amb gran constància. Passava llargues hores a la seva cel·la, llegint, investigant, escrivint i preparant les classes. Com a teòleg, li agradava tractar sempre de la figura de Jesucrist. Va publicar articles a les revistes “Estudis Franciscans” i “Criterion”.

En una ocasió havia manifestat que calia estar disposats a tot, fins i tot a donar la vida per Crist, si s’esqueia. També deia que “l’essència del cristianisme es redueix a que Jesucrist visqui en cada un de nosaltres, i com que la vida de Crist va ser creu i martiri, hem de viure sacrificats en unió amb Jesucrist”.

Aquella nit del 20 de juliol, davant d’un quadre de la Mare de Déu de Montserrat, tots els frares aplegats a casa de la senyora Rosa Ximenis van resar el rosari. L’endemà, tres milicians es van presentar per fer un registre. En trobar objectes religiosos i tota aquella colla de frares, van preguntar a la senyora Rosa per què els tenia allà. Ella va respondre que, ja que els havien cremat la casa, algú els havia d’acollir. Els milicians van acabar de registrar i van donar l’ordre que ningú no es mogués fins que tornessin amb reforços. En cas contrari, cremarien la casa.

Aquell va ser un dia d’angoixa a can Ximenis. El guardià del convent, des del seu amagatall, hi va anar, i tots van aprofitar per confessar-se amb ell, preparant-se per a ben morir. Però, en veure que les hores anaven passant i els milicians no tornaven, els frares van decidir anar marxant a poc a poc cap a refugis més segurs. Van quedar allà només fra Antoni de Sasamon, que tenia vuitanta-dos anys, estava malalt i no es podia moure del llit, fra Modest i fra Àngel de Ferreries.

 

* * * * * * * * * * * * * * * * *

 

Fra Àngel tenia aleshores trenta-un anys, i en feia tretze que era frare. Era menorquí, de Ferreries, d’una propietat rural que es deia Alfurinet. D’infant només va poder anar un parell d’anys a l’escola, perquè havia d’ajudar el pare en les feines del camp. Però va tenir un bon mestre, que ja en va tenir prou per inculcar-li el gust per l’estudi i la lectura.

Tenia un temperament pacífic i reflexiu. Era molt enginyós en els treballs mecànics. També tenia facilitat per la música i amb els amics sabia ser festiu. Quan tenia deu anys, li van comprar una guitarra. Ell va aprendre a tocar-la amb molta il·lusió, i solia animar les festes amb cançons populars.Àngel de Ferreries

La seva família era molt religiosa. Cada diumenge anaven a missa, encara que la distància que els separava de la parròquia era prou gran com perquè no hi estiguessin obligats. Per poder-hi arribar a temps, havien de sortir de matinada. També resaven el rosari cada dia, i si algun diumenge, per feines del camp que no podien esperar o alguna malaltia, no podien anar a l’església, ho suplien amb una estona més de pregària.

La mort de la seva germana gran el va trasbalsar profundament, i va començar a replantejar-se la vida. Va assistir al seu Viàtic, i des d’aleshores visitava el sagrari sempre que podia. Mig any després, un sermó de fra Timoteu de Palafrugell, que aquella quaresma predicava a Ferreries, el va fer tendir cap a la vida de frare.

A casa seva va trobar-hi certa resistència. Si ell marxava, el pare quedava sol amb les feines del camp. A més, la mare tenia algunes pors. “Mira que els frares els envien a la Xina o a les Índies, i allà els maten”, li va dir. “Millor, més aviat aniré al cel”, va respondre fra Àngel. En ocasió de la seva professió com a frare, el seu pare li va oferir de tornar a casa. Ell va respondre que Déu és abans que tot. En una carta, li deia a la seva germana que “més val viure en una cova amb la fe en Déu, que enmig del món amb moltes riqueses”.

Va entrar al noviciat, que aleshores era en el convent de Manresa. Acabat el noviciat, durant onze anys va seguir en aquell mateix convent, perquè el consideraven un bon exemple per als novicis. Va fer-hi d’almoiner i de sagristà, i en totes dues feines es va fer estimar. Les famílies que visitava per l’almoina sempre l’esperaven contents. I a la sagristia, tractava tot el que servia per a la missa amb autèntica veneració. També va fer la instal·lació elèctrica d’algunes sales del convent, i es prestava en general per qualsevol servei que se li demanés, de manera diligent i desinteressada.

Dos anys abans de la revolució, fra Àngel es va posar malalt, en part pel cansament. Ell no volia deixar les seves feines, encara que li costessin, però el provincial el va enviar al convent de Sarrià, perquè reposés i es recuperés. Era un bon malalt, no es queixava mai i solia passar moltes estones pel bosquet del convent passejant, pregant i conversant amb els germans que l’anaven a visitar.

 

* * * * * * * * * * * * * * * * *

 

Després del registre de la casa dels Ximenis, també a fra Àngel li van oferir un altre refugi. Però en veure que quedaven sols fra Antoni, malalt greu, i fra Modest, que ja anava bastant feixuc, s’hi va negar en rodó, dient que no els abandonaria de cap manera, quedant-se al seu servei, amb risc de la seva vida.

Durant aquells dies, fra Àngel es dedicava constantment a tenir cura de fra Antoni en totes les seves necessitats. Ho feia amb molt d’amor, oblidant-se de si mateix. Fra Modest portava una vida molt ordenada, i es preparava per al martiri repetint sovint una sentència de Duns Escot: “Qui ofereix la seva mort en unió amb la mort de Jesús i expiació dels pecats, va directe al cel”. També va composar una pregària d’acceptació del martiri, que recitaven amb fra Àngel:

“En aquest moment, per si en l’hora de la mort no em trobés en circumstàncies prou propícies, amb l’auxili de la divina gràcia, que humilment confio, em concedireu, accepto ¡o Déu meu! voluntàriament, gustosíssimament, humilment i amb tot el cor, aquella mort que sigueu servit d’enviar-me. Sigui la que sigui, uneixo la meva mort a la mort santíssima de Nostre Senyor Jesucrist, que en aquest moment s’està renovant en el sant sacrifici de la Missa, i així unida us l’ofereixo, ¡o Déu meu! humilment suplicant-vos us digneu acceptar-la benignament, malgrat la meva vilesa i misèria, en atenció a la mort santíssima de Nostre Senyor Jesucrist, per la remissió de totes les meves culpes i pecats, i de les culpes i pecats de tots els homes”.

Durant els dies que van estar en aquella casa, hi van haver diversos registres. La senyora Rosa deia que fra Àngel era un infermer, i no els molestaven. Però sempre, quan marxaven, el bon frare estava tot blanc de la impressió.

Vist el perill que corrien, fra Modest va fer per manera de posar-se en contacte amb el provincial i demanar-li que els busqués un altre amagatall. El germà de la senyora Rosa li va afaitar la barba, per dissimular-lo més. Ell deia que no tenia por de morir, però patia per la família que els acollia i que es podia trobar en una situació compromesa a causa d’ells.

El provincial va encarregar a fra Esteve de la Garriga que els anés a visitar. Fra Àngel li insistia que havien de trobar un altre refugi més segur. Se’l veia angoixat. “Per què no ens treuen? Traieu-nos d’aquí, que ens mataran!” Fra Esteve els va dir que ho estaven mirant, però no era gens fàcil en aquelles circumstàncies tan difícils trobar persones disposades a arriscar-se amagant frares a casa seva. Abans de marxar, es van confessar mútuament amb fra Modest. “Qui sap si serà la darrera vegada”, deien.

El dia 28 de juliol, els milicians es van tornar a presentar. La família, amb fra Modest i fra Àngel, estaven entaulats, i van fer el gest de convidar els revolucionaris: “Si sou servits.” Ells van respondre amb un “Bon profit!”, van acabar el registre i van marxar. Però uns veïns, volent salvar la pròpia pell, van delatar els frares. Furiosos, els milicians van tornar a la casa. Adreçant-se a fra Modest, fra Àngel i el senyor Vicenç Ximenis (germà de la senyora Rosa), els van dir amb to autoritari que els seguissin.

Els van fer formar a la cantonada amb el carrer Osi, i es van dirigir primer a fra Modest: “Vós qui sou?” “Sóc un sacerdot”, va respondre. Després van preguntar a fra Àngel: “I tu, qui ets?” “Jo sóc un germà”. Un dels patrullers va dir: “Portem-los davant del Comitè, no fos cas que diguessin que dormim”. Van deixar marxar el senyor Ximenis

Diverses persones els van veure passar. Al davant anava el camió dels milicians, seguit pels dos detinguts, als quals apuntaven amb les seves armes un milicià des del davant i un altre des del darrera. Alguns infants anaven seguint la comitiva. Fra Modest portava només la camisa. Passant pel carrer Caponata, fra Àngel va alçar la mirada cap al balcó d’uns coneguts. Estava molt pàl·lid.

No devien estar gaire estona al Comitè (situat al carrer Canet), perquè un parell d’hores més tard tot el barri ja anava ple de la mort d’aquells dos frares a l’indret conegut com “Els Garrofers”. En aquest lloc, actual carrer dels Cavallers, prop de la Creu de Pedralbes, van ser assassinats molts catòlics de Sarrià. Els cossos van ser portats al Dipòsit de l’Hospital Clínic, on van poder ser identificats. Fra Antoni de Sasamon va poder ser ingressat a l’Hospital que funcionava a l’edifici dels salesians de Sarrià, i moria, de mort natural, dos dies després que els germans que amb tant d’amor l’havien cuidat.