Fra Miquel, nebot de fra Eloy de Bianya, era estudiant. Tenia vint-i-un anys. Era el setè d’onze germans. A casa seva eren molt religiosos. Del seu pare es diu que tenia les mateixes actituds de fra Eloi: treballava de paleta i convertia la feina en pregària a base de petites oracions que anava repetint.
L’exemple de l’oncle, que alguna vegada anava a Bianya a visitar-lo, va despertar la vocació en el nebot. Alumne del Seminari Seràfic d’Igualada, als quinze anys va entrar al noviciat, i en el moment d’esclatar la revolució estava molt il·lusionat amb la perspectiva d’arribar a ser sacerdot.
Deien d’ell que era molt semblant a fra Eloi, tant en el físic com en la manera de ser. Era un xicot més aviat reservat, poc comunicatiu, però amable, sincer i ben disposat sempre a treballar. Potser per això li va saber bastant de greu i fins es va trasbalsar una mica una vegada que pel carrer un desconegut, en veure’l vestit de frare, el va insultar dient-li “gandul”.
Com els altres estudiants, la nit del 19 de juliol va anar a dormir fora del convent de Sarrià, que va abandonar el dia 20. Durant aquell dia, també ell va tornar algunes vegades mirant de salvar alguns objectes de valor. Va canviar de refugi un parell de vegades, fins que el provincial va anar procurant la dispersió dels frares que estaven amagats a Sarrià cap a llocs on fossin menys coneguts. A partir del 24 de juliol, fra Miquel es va allotjar a casa del senyor Joan Torrella, cosí de fra Cebrià de Terrassa.
Durant els dies que va estar allà acollit, juntament amb fra Cebrià, se’l veia espantat i pàl·lid. Després de l’incendi del convent, no podia veure’l sense posar-se a plorar. Resava molt, i patia pels seus pares, que no sabien res d’ell, i per una seva germana monja. Passava el dia en aquesta casa, però a la nit anava a dormir en un altre pis.
A la Plaça Universitat, aquell matí del 28 de juliol, al costat de l’estàtua del timbaler del Bruc, es va trobar amb el seu oncle fra Eloi i amb fra Jordi de Santa Pau amb la intenció d’emprendre el viatge cap a les respectives famílies a la comarca de la Garrotxa.
Van agafar junts el metro fins a l’Estació del Nord, que estava molt controlada pels milicians revolucionaris. Van sospitar d’ells i els van demanar la documentació. Cap dels tres no en portava. Aleshores van registrar els equipatges, i van trobar el breviari de fra Miquel, rosaris i llibres religiosos. Van confessar que eren frares immediatament. Els milicians se’ls van emportar, lligats de mans, cap a les golfes de l’estació, on s’havia instal·lat el comitè.
Després dels interrogatoris, se’ls van endur i van ser afusellats.
