La dissolució i dispersió de la fraternitat de l’Ajuda va tenir un to especialment dramàtic. El mateix dia 19 de juliol, havent estat ja assaltada la casa veïna dels marquesos de Dou i la Capella dels Agonitzants, fra Zacaries de Llorenç i dos frares més marxaven a dormir en cases amigues. Quedaven al convent quatre frares. Un d’ells, fra Martí de Barcelona, va prendre la reserva del Santíssim i la va portar a casa del senyor Miquel Gavín. La imatge de la Mare de Déu ja havia estat amagada feia uns mesos, en previsió del que pogués passar.

Fra Martí havia nascut en el barri barceloní de Sant Andreu de Palomar el dia de sant Francesc de 1895. El seu pare, que morí quan ell tenia cinc anys, treballava al camp. Per la banda de la mare, hi havia dos capellans a la família, un d’ells monjo benedictí que va arribar a tenir responsabilitats importants en el seu Orde. El noi, ja des dels sis anys, volia ser capellà. La mare i les germanes el van ajudar a preparar un petit altar de joguina i els diumenges a la tarda es prestaven a jugar amb ell escoltant-li les predicacions.

fra-marti

Fins als dotze anys, va estudiar al Col·legi de Jesús, Maria i Josep. Aleshores va demanar l’ingrés al Seminari Diocesà de Barcelona, on va fer tres anys d’humanitats. En acabat, va manifestar el seu desig de passar-se als caputxins, encara que l’oncle benedictí va intentar, sense èxit, atraure’l cap al monestir de Montserrat.

Després de l’ordenació sacerdotal, va estudiar història a la universitat de Lovaina, a Bèlgica, amb uns resultats brillants. Tota la seva vida es dedicà principalment als estudis històrics, i va arribar a tenir un coneixement molt ample i profund del món medieval. En una època en què les recerques sobre sant Francesc estaven en plena ebullició, va editar un “Estudio crítico de las fuenteshistóricas de san Francisco y santa Clara” amb la intenció de fer-les accessibles a frares i interessats en la matèria. També va descobrir i presentar documents fins aleshores desconeguts sobre Ramon Llull i la seva escola, i va estudiar algunes devocions franciscanes. El 1936, pocs mesos abans de la revolució, va obtenir el premi “Francesc Vives” pel seu treball “La cultura catalana durant el regnat de Jaume II”,  i va ser nomenat membre honorable de l’Escola Lliure de Lul·lisme.

Aquesta vida dedicada tan plenament a l’estudi ens podria fer pensar en una persona poc comunicativa o tancada en ella mateixa. Res més lluny de la realitat. Fra Martí era considerat per tots com un frare alegre i extravertit, amb una gran imaginació i una gràcia especial a l’hora d’explicar acudits i fer amenes les recreacions del convent.

El dia 20 de juliol, fra Martí de Barcelona i fra Bru d’Igualada van baixar de bon matí a l’església a celebrar l’eucaristia, amb les portes tancades per precaució. Fra Pacífic de Navàs els ajudava. De sobte, un escamot de revolucionaris va començar a intentar forçar l’entrada. Adonant-se del perill greu en què es trobaven, els dos frares es tragueren els ornaments, que deixaren en desordre sobre l’altar, i se’n van anar amb fra Pacífic cap a la sagristia per a fugir per una porteta que encara existeix i dóna al carrer Volta de la Perdiu.

Tan bon punt fra Pacífic va treure el cap, un revolucionari molt jove, de menys de divuit anys, que portava un revòlver a la mà, cridà: “Surt un home!” Fra Pacífic es féu enrere i digué als altres: “Per aquí no es pot sortir: hi ha guàrdia a la Volta de la Perdiu”. Allò va ser providencial. Si arriben a sortir per allà, hauria quedat a la casa fra Xavier d’Olot, que estava al pis de dalt i encara ignorava el que estava passant.

Quan els revolucionaris aconseguiren forçar la porta, començaren a pujar per l’escala principal, disparant amb els seus fusells. Però la seva pujada es veié retardada pel registre dels diferents rebedors. D’aquesta manera, els frares els van poder avançar per una escala secundària, avisaren fra Xavier, es vestiren de seglar i saltaren pel terrat cap a cases amigues. Fra Joan d’Ordal, des del seu amagatall, va sentir els revolucionaris que s’ho miraven des del carrer i cridaven: “Mireu! Escapen pel terrat!”

Els revolucionaris es van aplicar a fons amb el convent. Les imatges i els ornaments van ser passejats pels carrers amb to de burla, com en una mena de carnaval, i van ser cremats. També van calar foc a l’església, però els veïns, veient que l’incendi posaria en perill les seves cases, immediatament el van apagar. Més tard, davant la impossibilitat de fer foc, els revolucionaris es van entregar al saqueig de tot l’edifici. Per les finestres van caure al carrer mobles, llibres, hàbits, taules, armaris, queviures, fins i tot un piano… Tot va ser sistemàticament destrossat. Mentrestant, a casa dels Gavín, les sagrades formes salvades el dia abans de l’església eren sumides pels frares, i un nen de la família, de cinc anys d’edat, en un ambient gairebé de catacumbes, feia la Primera Comunió.

La devastació va durar un parell de dies. Després les portes van ser clausurades. Més endavant, es va voler utilitzar l’edifici com una escola, i s’hi van fer algunes reformes que no es van poder acabar perquè una bomba el va destruir parcialment. Aleshores va sofrir un altre saqueig, en el qual es van endur tota la fusta que van trobar.

Fra Martí i fra Xavier es van dirigir primerament a casa d’un dels veïns, el senyor Salvador Anguera. Era un lloc bastant segur, ja que el senyor Anguera era una persona poc coneguda. Els dos frares es van quedar amb ell tot un mes. Fra Martí, pensant que la situació duraria poc, seguia treballant en els seus estudis amb normalitat. Sortia cada dia al matí i a la tarda, i anava als mateixos arxius i biblioteques que solia freqüentar sempre, pensant que, amb el seu nou aspecte, sense barba ni hàbit, no seria reconegut. També exercia com a capellà, celebrant l’eucaristia, confessant i distribuint la comunió per les cases. Quan s’estava a casa, dedicava molt de temps als infants, mirant d’ensenyar-los a ser bons cristians.

La seva família patien per ell. No el podien tenir a casa, perquè al barri de Sant Andreu tothom es coneixia i no hauria estat possible que passés inadvertit. Aleshores el seu cunyat, Joan Blasi, es decidí a llogar un pis al carrer Balmes 166. Fra Martí s’hi traslladà. La seva germana li portava el menjar, i ell seguia amb el seu ritme de vida. Mai no li van sentir una sola paraula de rancor contra els perseguidors, sinó més aviat de compassió. Procurava mantenir el contacte amb els altres frares, i mirava d’ajudar-los a trobar refugi. Amb el seu cunyat, celebrava l’eucaristia sovint sobre la tauleta de nit, amb molt de recolliment i devoció. A la mateixa escala hi havia amagat un altre capellà, parent de la portera, que el visitava sovint.

A principis de desembre, aquest refugi del carrer Balmes es va tornar menys segur. Un veí anarquista semblava estar sospitant alguna cosa, i feia preguntes incòmodes. A més, l’arribada d’uns refugiats de Madrid havia augmentat el moviment de persones a l’escala. Per això fra Martí es va adreçar al senyor Macari de Golferichs perquè el rebés a la seva casa del carrer dels Arcs. També va demanar acolliment per a fra Doroteu de Vilalba dels Arcs.

Mentrestant, el Comitè de Sant Andreu havia anat fent investigacions. Coneixien la família de fra Martí, i van seguir-los per veure si descobrien on estava amagat. La seva recerca els va portar a Can Golferichs, i van assenyalar el dia 19 de desembre per a procedir a la detenció.

Van començar per detenir tota la família de fra Martí: la mare, dues germanes, el cunyat i una neboda. Els van incomunicar els uns dels altres i els interrogaven perquè revelessin on era. Ells, que prèviament ja s’havien posat d’acord, van respondre tots que havia fugit a França i no n’havien sabut res més.

Mentrestant, un escamot entrava a Can Golferichs. En trobar allà fra Doroteu, que estava llegint els evangelis, van pensar que era el que buscaven i se’l van endur, amb un fill de la casa. De res no va servir que ensenyés el carnet de la UGT. Dos membres més de la família Golferichs es van situar al carrer en llocs estratègics per avisar del perill fra Martí, que havia passat la nit al pis del carrer Balmes, i impedir que s’acostés a la casa.

Quan els milicians es van adonar que la persona capturada no era la que buscaven, van augmentar la pressió sobre la família. A una de les germanes la van amenaçar que, si no revelava el refugi, matarien el seu marit. Aleshores ella va donar l’adreça del carrer Balmes, i els milicians s’hi van dirigir amb el fill del senyor de Golferichs. En trobar allà finalment fra Martí, van deixar en llibertat l’hostatge que portaven i, després d’un llarg registre al pis, es dirigiren cap al Comitè de Sant Andreu.

Per acabar-se d’assegurar que realment l’havien trobat, van fer encara un altre interrogatori a tota la família, que seguien separats i incomunicats. Després els van deixar en llibertat, i prengueren els dos frares cap a la txeca de Sant Elies. Aquella mateixa tarda van ser assassinats al cementiri de Montcada.

L’any 1940, les seves restes van ser desenterrades, com les de tants altres del cementiri de Montcada, i reconegudes encara gràcies a diversos detalls pels seus familiars i alguns frares.