La situació tan cèntrica del convent de Pompeia, a la Diagonal gairebé tocant a Passeig de Gràcia, va fer que els primers dies de la Guerra Civil hi fossin especialment intensos. El 18 de juliol al vespre ja hi havia un contingent de guàrdies d’assalt, soldats d’infanteria i metralladores enfront del convent. A la matinada del 19, els frares es van despertar amb soroll de tiroteigs. Els militars rebels s’acostaven pel carrer Còrsega, i els lleials a la República, juntament amb els milicians, miraven d’aturar-los des del carrer i els terrats.
A les nou del matí, trucaren a la porta. El guardià del convent obrí, i es trobà amb uns guàrdies que afirmaven que algú havia disparat contra ells des del convent. Corria la veu que des de les esglésies els capellans disparaven contra les forces republicanes, però mai no s’ha pogut demostrar cap cas concret. El guardià respongué que no era possible, perquè no hi havia cap arma en tota la casa, i els convidà a fer un registre. Ells van anar directament cap a la finestra des d’on, segons creien, havien sortit els trets. Convençuts del seu error, demanaren perdó. El guardià els oferí alguna cosa per beure i els va permetre que utilitzessin el telèfon.
Aquella nit alguns frares ja van anar a dormir a cases d’amics. Altres estigueren atents a la ràdio fins a altes hores de la nit, rebent les notícies dels incendis d’esglésies que s’anaven succeint. Cap a les nou del matí, una multitud es va anar concentrant davant del convent. Un capità dels guàrdies d’assalt entrà i advertí al guardià que ja havia hagut d’aturar quatre vegades la gent perquè no assaltessin el convent i hi calessin foc. Però ara tenia altres ordres: els rebels s’havien fet forts al convent dels carmelites, no lluny de Pompeia per la mateixa Diagonal, i havia d’anar a col·laborar amb els qui miraven de reduir-los.
Sortosament, el capità va tornar de seguida, i va fer entrar les seves forces dins del convent per protegir-lo. Tenia interès en salvar l’edifici, i va parlar amb el guardià de convertir-lo en hospital. Veient que no estava clar que els guàrdies poguessin contenir la gent per més temps, el guardià de la fraternitat va ordenar els frares que abandonessin el convent, sortint per una porta del darrera.
La idea de l’hospital va quallar, i entre els guàrdies i alguns frares van aconseguir cridar l’atenció de la Creu Roja perquè se’n fes càrrec. Cap a les tres de la tarda, ja funcionava una sala d’atenció als malalts i la Creu Roja va poder col·locar la seva bandera, després de vèncer algunes resistències per part de la gent. No podent, per tant, calar foc al convent, la multitud va començar a treure al carrer tots els objectes de l’església, destrossant-los i cremant-los en una gran foguera al bell mig de la Diagonal. Els ànims estaven exaltadíssims. Poques hores després, la rendició dels rebels del convent dels carmelites acabava amb un linxament brutal que la guàrdia civil va ser absolutament incapaç d’impedir.
Fra Josep de Calella era un dels frares que abandonaren aquell dia Pompeia. Tenia cinquanta-sis anys. D’infant, va estudiar primer amb els escolapis a la seva pròpia vil·la, i després amb els salesians a Barcelona. Sentint la vocació a una vida dedicada a Déu, va anar temptejant diversos camins. Primer va fer dos anys de llatí al Seminari Seràfic d’Igualada. Després va passar al Seminari Diocesà de Girona, on va acabar el llatí i començà la filosofia. Als divuit anys, influït segurament pel seu oncle, fra Xavier d’Arenys de Mar, decidí demanar l’entrada al noviciat dels caputxins. La seva mare preferia que es fes capellà diocesà, perquè d’aquesta manera no s’hauria de separar de la família. Però ell va seguir endavant. Ordenat prevere el 1904, el seu primer destí fou a Olot, amb l’ofici de predicador.
L’any 1910 sofrí un cert daltabaix psíquic. Li donaren permís per viure fora del convent, pensant que el canvi l’ajudaria a millorar, Durant vuit mesos, exercí de vicari d’una parròquia del seu bisbat de Girona. Però això tampoc va resultar, i es va passar després tot un any anant de poble en poble llogant-se per treballar i demanant caritat. Durant tot aquest temps, es va comportar sempre sense donar cap motiu d’escàndol.
El provincial i els altres germans caputxins estaven preocupats. El seu oncle, que havia estat ordenat bisbe, s’interessava per ell. També el bisbe de Girona, que d’alguna manera havia acceptat tenir-ne cura, i el cardenal Vives i Tutó, des de Roma, demanaren que es busquessin solucions al seu cas. Pel maig de 1912 va ser enviat al convent de Mallorca. Ell s’alegrà molt de tornar a viure amb la fraternitat. Després passà un temps a Tàrrega i de 1918 a 1931 el trobem a Arenys de Mar. Quan va semblar que havia recuperat suficientment la salut, li fou retornat el permís per celebrar l’eucaristia, confessar i predicar, i pogué tornar a fer la vida d’abans amb normalitat.
Des de 1931 s’estava al convent de Pompeia. Era un frare bo i senzill, obedient, que mai, ni durant el temps que va viure fora del convent, va tenir diners ni béns propis. El capítol de 1936 l’havia destinat altra vegada a Palma de Mallorca, però ja no va tenir temps de fer el trasllat, a causa de l’esclat de la Guerra Civil i la revolució. Preveient el que podia passar, va dir en una ocasió a fra Miquel de Lluchmajor que, arribat el cas d’haver de donar la vida, confessaria clarament que era religiós i sacerdot.
En abandonar el convent aquell dia 20 de juliol, fra Josep s’estigué primer uns dies en una casa de Barcelona. Després es va traslladar a casa d’un seu germà a Arenys de Mar. Se’l veia nerviós i espantat. Quan va saber que el rector de la vil·la havia estat assassinat (juntament amb fra Prudenci de Pomar), va considerar que Arenys era més perillós del que esperava i retornà a Barcelona.
Es va estar deu dies a casa del senyor Alfred Riera. Mirava de fer tràmits per treure’s un passaport i poder marxar a l’estranger. Se’l veia cansat, però conformat al que pogués passar. Sovint resava el seu breviari passejant per la galeria de la casa. Quan parlava dels revolucionaris, coneixent tot el que estava passant, sempre era amb paraules de perdó i demanant a Déu que els il·luminés.
Com que aquest refugi tampoc no semblava prou segur, decidí, aconsellat per alguns amics, canviar de lloc. Passà una nit a casa del senyor Lluís Girona, i una altra en una porteria del Passeig de Gràcia, a casa de la senyora Ramona Ballart, que tenia un fill que treballava a Pompeia. En aquesta casa, on hi havia cinc religiosos, entre ells un germà de la mestressa que era cartoixà, es va mostrar molt optimista, donant ànims a tothom i assegurant que no els passaria res.
El senyor Girona, però, no estava tranquil amb fra Josep en un carrer tan concorregut com el Passeig de Gràcia. Per això es va posar en contacte amb l’escultor Josep Ramírez. Semblava el refugi ideal: no tenia nens petits ni criats, ni era especialment conegut. Van acordar que el senyor Ramírez posaria un anunci al diari oferint un lloc d’hoste a casa seva, i que fra Josep respondria. La família Ramírez el van acollir com un més de la casa.
Els Ramírez tenien una veïna coneguda amb el malnom de “la Chata”. Aquesta dona, un dia, estant amb altres veïnes xerrant a la porteria, va dir que al pis dels Ramírez hi havia un frare amagat i que el reconeixia perquè l’havia vist dient missa a Pompeia. La portera va intentar despistar suggerint que podria estar mal fixada i que potser era un parent, però aquella dona s’hi va fer forta. Uns dies després, quan fra Josep entrava per l’escala, la “Chata” tornava a estar allà, xerrant amb la portera i altres veïnes. En veure’l, va dir amb veu ben alta per fer-se sentir: “Jo no sóc republicana, sinó anarquista. Tots els feixistes han de morir i no quedarà cap capellà ni frare”. Fra Josep ho comentà als seus amfitrions amb preocupació.
Algun veí, potser la mateixa “Chata”, va convertir el rumor en una denúncia formal al comitè. El dia 9 de setembre, a dos quarts de nou del vespre, quan la Maria, filla dels senyors Ramírez, de vint anys d’edat, es trobava sola a casa, els milicians es van presentar, acompanyats per la portera. Volien registrar el pis. La noia els va exigir una autorització. Ells li van ensenyar un paper i van entrar. Exigien veure el lloc on tenien el frare. Ella ho va negar, i en el registre tampoc no van trobar res que es pogués atribuir a un frare més que a cap altra persona.
Quan ja anaven a marxar, va arribar fra Josep. Darrera seu arribaven també els senyors Ramírez, just a temps per sentir com els milicians li preguntaven si era ell el frare que estaven buscant. Ell va respondre: “Sí, sóc el pare Josep de Calella”, i demanà que no fessin res a la família que l’havia acollit.
A partir d’aquest moment, els milicians es van encendre. Van començar a donar cops a fra Josep. També van agredir el senyor Ramírez, insultant-lo per haver amagat un frare a casa. Un d’ells, amb una puntada de peu, va dir a fra Josep: “Endavant! Dintre d’un quart d’hora, tot s’haurà arreglat”. Fra Josep va rebre aquesta ordre, pràcticament una sentència de mort, amb les mans juntes i el cap baix, humilment i sense queixar-se. Amb ell prengueren també el senyor Ramírez, sense escoltar les protestes de la seva filla, i els feren entrar en el cotxe de la mort, que portava dibuixada una calavera amb dos ossos creuats. Dintre el cotxe esperaven també el mateix destí dos seminaristes amb una senyora gran que els havia donat acolliment.
Arribats al Comitè, tots foren interrogats. El senyor Ramírez fou deixat en llibertat de seguida, però els altres (fra Josep amb els dos seminaristes i la seva protectora) van ser immediatament assassinats. Una amiga de fra Josep va anar a l’Hospital Clínic per reconèixer el cadàver. Una bala li havia travessat l’ull esquerre. Seguia amb les mans juntes, tal com estava quan havia rebut la “sentència” a casa dels Ramírez.
