Aquest frare era molt jove quan va morir. En el moment de la revolució tenia dinou anys. El seu pare era el secretari de l’ajuntament de Santa Pau, on la mare feia de mestra. Quan ell tenia quatre anys, la família es va traslladar a Olot, i eren veïns dels frares. Va anar a catequesi al convent, i els frares estudiants, que aleshores estaven allà, a vegades jugaven amb ell. Era un noi extravertit, alegre i juganer.
Des de petit que va voler ser frare. Jugava a dir missa i no es cansava mai d’anar a l’església, per llargs que fossin els oficis. Quan va demanar als pares d’ingressar al Seminari que els frares tenien a Igualada, no s’hi van oposar. El 1934 va entrar al noviciat i pel juny de 1936 havia acabat el primer curs de filosofia a Sarrià. Era un bon dibuixant i aficionat a la pintura.
Fra Jordi havia fet amistat amb un noi de la catequesi, el fill dels senyors Daví, al qual havia visitat sovint durant una malaltia una mica llarga que va passar. Aquesta família, que vivien a la zona coneguda com les “cases barates” de Sarrià, el van acollir provisionalment la nit del 19 de juliol de 1936 i d’una manera estable quan el convent va ser definitivament abandonat.
Durant els dies que es va estar amb la família Daví, se’l veia tranquil. Es llevava aviat i feia les seves pregàries, menjava poc i se n’anava a dormir abans que els altres. Abans de l’incendi del convent, encara hi va anar per salvar alguns objectes. A casa, s’entretenia dibuixant estampes de la Mare de Déu i jugant amb els nens de la família.
Volgué escriure una carta a la seva mare per tranquil·litzar-la. Ingènuament, donava tots els detalls de la sortida del convent i del lloc on estava refugiat. En llegir-ho, el senyor Daví estripà la carta, que els podia comprometre a tots si queia en males mans. Junts en van escriure una altra, on es limitava a dir que havia canviat de col·legi i es trobava bé.
El dia 28 de juliol, tal com havien acordat, fra Jordi va anar a trobar-se amb fra Eloi de Bianya i fra Miquel de Bianya per marxar junts en direcció a Olot. El senyor Daví el volia convèncer que no ho fes, que esperés encara uns dies, que era una imprudència. Però ell estava convençut d’estar fent el que li havien manat els superiors, i va manifestar que, arribat el moment, preferia morir que renegar de la seva vocació. El noi dels Daví el va acompanyar fins a la cantonada de casa. Allà fra Jordi li va dir: “Si et sembla bé, resarem un parenostre cada dia fins que ens tornem a trobar”. I es van acomiadar.
A la Plaça Artós es va trobar amb fra Eloi, que ja l’esperava, i junts van agafar el tramvia que els havia de portar a la Plaça Universitat. El senyor Daví també va agafar el mateix tramvia, dues parades més endavant. Arribats a la Plaça Universitat es van trobar amb fra Miquel. El senyor Daví encara va provar de convèncer fra Eloi que aquell viatge era imprudent. Quan va arribar a casa, aquell vespre, el seu fill va percebre la desolació que sentia per no haver-ho aconseguit.
A l’Estació del Nord van ser detinguts i, després d’interrogar-los els van afusellar. El mateix dia 28 arribava a Barcelona el germà de fra Jordi de Santa Pau, disfressat de milicià, amb la intenció d’emportar-se’l cap a casa. Es va presentar a casa dels Daví, que li van dir que justament aquell dia havia marxat amb la intenció d’encaminar-se cap a Olot. Després d’uns dies de recerca, el dia 5 d’agost el va reconèixer en la fotografia del cadàver que hi havia al dipòsit judicial. Per poques hores no havia arribat a temps de salvar-lo. Va aconseguir que li donessin la fitxa de l’hospital, que la família va guardar. El fill dels Daví va seguir resant durant tota la vida el parenostre que havia promès, amb l’esperança de tornar a veure el seu amic frare al Cel.
