D’entre els màrtirs caputxins de Catalunya, fra Frederic era el més veterà com a frare i el qui havia tingut càrrecs de més responsabilitat. En els seus quaranta anys de vida religiosa, havia tingut cura dels germans com a guardià dels convents d’Igualada i Arenys de Mar, superior regular i visitador de la missió d’Amèrica Central i, durant tres anys, ministre provincial.

Era fill d’una casa de pagès, a mitja hora de Berga, coneguda com “La Creu de la Pinya”. El seu pare va tenir set fills de dues dones diferents, ja que va quedar vidu aviat. Era una família religiosa, on es resava el rosari cada dia i s’encenia un ciri quan s’acostava una tempesta. El pare els feia anar a missa totes les festes, i els deia que “a l’hora de la mort, tot serà poc”. La confiança en Déu no els abandonava mai, ni tan sols en alguna ocasió que les collites es van perdre.

frederic

Ell va conservar sempre alguns trets de caràcter que assenyalaven el seu origen pagès. Tenia molt sentit comú, capacitat d’observació, objectivitat i una psicologia extraordinària. Tendia a no donar importància als petits detalls i a dir les coses pel seu nom. Odiava la mentida, i valorava la sinceritat. Era alegre i impetuós, amb una gran vitalitat i una energia que amb el temps va haver d’anar aprenent a dominar.

Va començar els estudis sacerdotals al Seminari Diocesà de Solsona com a alumne extern. Però després de confessar-se amb un caputxí que va anar a predicar a Berga va decidir demanar l’entrada al noviciat. Era l’any 1896. Quan va haver acabat els estudis, com a sacerdot es va dedicar sobretot a la predicació. Feia uns sermons senzills, molt planers, sense cap concessió a la retòrica. Per això molta gent l’escoltava de gust. El bisbe de Vic, doctor Torras i Bages, va arribar a dir: “El pare Frederic és el predicador més apostòlic de la meva diòcesi”. També acudia immediatament quan hi havia algú per confessar o algun malalt per atendre.

Tenia moltes qualitats per fer-se càrrec del servei dels germans. Com a guardià dels convents, solia animar les recreacions explicant fets interessants amanits amb bon humor. Tractava amb caritat els germans i sabia sacrificar-se ell per buscar el bé de tots. També va acondicionar les cases, tant la d’Igualada com la d’Arenys. Era molt atent amb els obrers que hi treballaven. Solia donar-los berenar i, en una ocasió, tots van acudir a la missa i el dinar que ell va presidir per celebrar el final de les obres.

A Amèrica Central, com a visitador, també es va comportar amb una gran equanimitat. En algunes ocasions, fins i tot va convidar a no obeir algunes ordres, impracticables en les condicions d’aquells països, donades per superiors que no ho coneixien prou bé. Com a provincial, va escriure dues llargues cartes als frares. En una parlava del cant gregorià, amb l’assessorament del monjo de Montserrat dom Gregori Maria Suñol. En els seus altres escrits, parlava sempre a partir de l’experiència, amb un gran sentit pràctic i desig de donar radicalitat a la vida de la fraternitat. En qüestions econòmiques, estimava molt la virtut de la pobresa.

Quan calia, sabia defensar els frares i la llibertat de l’Església en general. El 1924, quan el règim dictatorial de Primo de Rivera pretenia intervenir en la vida de l’Església i utilitzar-la al servei de les pròpies ambicions, va escriure una carta al governador civil de Barcelona, respectuosa, però ferma a la vegada, que va aconseguir salvar el guardià de l’Ajuda d’una multa que abusivament li volien imposar.

Era un home de pregària senzilla i interior, sense estridències. Estimava també la senzillesa en les cerimònies i el culte. Quan havia de viatjar, per la predicació o per raó de les seves responsabilitats en l’orde, solia reservar-se el temps adequat per a resar el breviari. Menjava i bevia més aviat poc, i no tastava mai el licor.

Com que va patir atacs epilèptics, els metges li van recomanar que es busqués alguna distracció que el relaxés, per no estar excessivament concentrat. Per això, amb permís dels superiors, va afeccionar-se a la fotografia i a l’excursionisme, i va cultivar algunes amistats seleccionades, amb les quals va ser sempre molt discret pel que feia a la vida del convent i als altres frares.

El Capítol de juliol de 1936 el va nomenar guardià d’Arenys de Mar. En l’exercici d’aquesta responsabilitat, que ja havia tingut anteriorment, el va trobar la revolució. Va ser ell qui, el dia 20 de juliol, va enviar fra Prudenci de Pomar, que estava gairebé cec, a dormir a Can Nogueras, i el dia 21 al matí, a la vista dels esdeveniments, va decidir dissoldre la fraternitat.

Encara no havia marxat ell del convent, que es va presentar l’agutzil de l’Ajuntament reclamant l’entrega immediata de l’edifici. Fra Frederic en principi s’hi resistia, i exigia la presència d’alguna autoritat per a pactar les condicions de l’entrega. L’agutzil li va dir que cedís i li aconsellà que s’afaités la barba. Encara parlaven, que arribà la notícia que s’estava acostant gent armada. Ell va córrer aleshores a sumir el Santíssim i va fugir, vestit de seglar. Eren les nou del matí.

Poca estona més tard, el convent era ocupat pels milicians. Van destrossar els objectes de l’església. Van treure al pati una imatge de la Mare de Déu, inaugurada feia poc temps, i la van afusellar. La dona d’un milicià anava distribuint les provisions dels frares entre famílies amigues. Més endavant, el comitè va tancar totes les fusteries de la vil·la i va utilitzar l’església del convent com a taller de fusteria col·lectiu. També va servir per acollir refugiats, i una bomba va malmetre part de l’edifici.

Juntament amb fra Teodor de Gaüses, fra Frederic es va afaitar la barba en una casa veïna i va anar-se a amagar a casa de mossèn Josep Riera, que estava absent. Van sofrir un registre, i els milicians li prengueren tots els diners del convent, que ell s’havia endut, cosa que li causà un disgust molt gran. Li van donar garanties també que a ells personalment no els passaria res.

Mentre van estar-se en aquesta casa, eren atesos per la minyona, senyora Maria Pagès, i per la senyora Josefina Vila, parenta de mossèn Riera. Van ser elles qui els van informar de l’assassinat del rector, el vicari i fra Prudenci el dia 28 de juliol. Ells immediatament van comprendre que estaven en perill i no es podien quedar més en aquella casa. Les parentes de mossèn Riera els van oferir roba de treballador i un puro a cadascun, perquè poguessin passar inadvertits. Fra Frederic, abans de marxar, les va beneir, i els va dir que pensava dirigir-se cap a Barcelona, per poder ser útil com a capellà a les persones.

A petició de la senyora Vila, la senyora Giménez Salinas es va prestar a acollir els dos frares fins a la nit a casa seva. Els va proveir de tot el que necessitaven i els va portar a una barraca que hi havia en un extrem de la seva finca. Al vespre, un veí del convent, nebot d’un frare, els va anar a buscar i els acompanyà cap al Montnegre, a una barraca de pagès del terme de Sant Iscle. En aquesta barraca es van estar fins que tingueren notícia que els trens ja tornaven a funcionar amb normalitat. Aleshores van decidir separar-se: des del Montnegre, fra Frederic va baixar cap a Sant Celoni, i fra Teodor cap a Arenys.

Arribat a Barcelona, fra Frederic es presentà de seguida a casa del doctor Camprubí, al carrer Bruc 49. Hi va arribar d’imprevist, però el doctor el va reconèixer immediatament i el va fer passar. En aquella casa ja hi havia altres refugiats, entre ells alguns religiosos. Durant el temps que s’hi va estar, fra Frederic s’anava assabentant de la mort de frares i capellans. Davant d’aquestes notícies, se’l veia preocupat, però mai amb l’ànim decaigut.

Li agradava anar al pis de la senyora Mercè de Gibert, on estava guardada la imatge de l’Ajuda. A vegades, referint-se a la Mare de Déu, deia a la mestressa de la casa: “Com que no l’hem abandonada, ella tampoc no ens deixarà, sinó que ens guardarà. I, si hem de morir, ens assistirà i farà que morim bé”. El dia 22 d’agost, cap a les deu del matí, estava en aquest pis amb el provincial, fra Josep de Besalú, quan es van presentar els milicians, que els van sotmetre a un interrogatori. Ells van confessar qui eren, i van acordar de donar-se l’absolució mútuament si arribava el moment d’entregar la vida. Cap a les dues, la senyora de Gibert va arribar, i encara eren tots al pis. Aleshores els milicians la van interrogar també, durant prop de dues hores. Però, en marxar, es van limitar a emportar-se’n alguns objectes de valor, i van deixar lliures els frares respectant-los la vida.

L’endemà, un cunyat del doctor Camprubí, Josep Maria Guilera, es va emportar fra Frederic a casa seva, al carrer Balmes 90. Aquí és on es va estar més temps. El dia de la Mare de Déu de la Mercè volia celebrar l’eucaristia, assabentat que la Santa Seu havia donat permís, a les zones que patien la revolució, per fer-ho en una taula qualsevol, amb un got de vidre i sense ornaments. Però el senyor Guilera, que havia estat marxant de vins, no en va trobar cap que li semblés prou digne. El diumenge següent, proveïts ja de tot el necessari, va celebrar per primera vegada d’ençà del juliol. A partir d’aleshores va dir missa cada diumenge, i, més endavant, cada dia.

Fra Frederic va organitzar la seva vida amb el rellotge a la mà. A les vuit celebrava l’eucaristia, i a les nou esmorzava. Després llegia o sortia per fer serveis pastorals. A migdia, compartia el dinar amb la família. Sempre somreia i es mostrava de bon humor, amb ganes de fer broma i de dissimular els defectes dels altres. Es comportava com un més de la família. Els Guilera li deien que, si hi havia un registre, el farien passar per un parent o un mestre. Ell s’hi oposava, per la repugnància que sentia des de sempre per qualsevol mentida.

Rebia poques visites, només alguna vegada les parentes de mossèn Riera. Portava una activitat realment extraordinària. Poc abans de la seva mort, calculava que havia repartit unes 1200 comunions, xifra veritablement sorprenent en unes circumstàncies tan difícils. També confessava moltes persones, entre elles alguns capellans.

El senyor Guilera va començar a arreglar-li la sortida a l’estranger. Pel gener, havia de marxar cap a Marsella juntament amb cinc persones més. Ja havien passat els controls i pujat al vaixell, quan la policia els va fer baixar. Els van dir que el passaport que tenien era il·legal, i que havien estat víctimes d’una estafa que calia aclarir. Va estar retingut tres dies, i es veié forçat a declarar el lloc on vivia. Tot i que la policia, en principi, no era perillosa, en sortir va considerar que era més segur canviar d’amagatall. Per això van decidir que anés a casa de la mare del senyor Guilera, senyora Rosa Albiñana, al Passeig de Sant Joan 106.

A prop d’aquesta casa hi havia la fàbrica Elizalde, de material de guerra, que va ser bombardejada des del mar a mitjans de febrer. Es sospitava que algú, des d’alguna casa veïna, hauria fet senyals perquè el vaixell pogués apuntar correctament. A més, els ànims dels anarquistes estaven especialment exaltats perquè es deia que alguns milicians socialistes de la UGT havien aprofitat el bombardeig per atacar-los i arreglar comptes pendents entre faccions. En revenja, els anarquistes van procedir a preguntar a totes les cases del veïnat qui hi havia que no hi fos abans del 18 de juliol.

La portera de casa de la senyora Rosa va declarar que en aquell pis hi havia dos forasters. El dia 16 de febrer, de bon matí, dos milicians s’hi van presentar. Un dels acollits era un parent dels Guilera, que tenia tots els papers en regla. Els milicians el deixaren marxar a treballar sense problemes. L’altre era fra Frederic. Interrogat, no responia res. Les filles de la senyora Rosa, Rosari i Montserrat, insistien que era un mestre d’Arenys, familiar d’elles. Però ell anava fent que no amb el cap, fins que va exclamar: “No hi donem més voltes. Sóc sacerdot”.

Aquí es va acabar l’interrogatori. Un dels milicians va anar a buscar reforços. Va arribar tot un grup, armats amb pistoles que procuraven exhibir constantment amb aires de prepotència, encara que les duien entre l’americana i l’armilla. Fra Frederic sumí les sagrades formes i marxà amb ells. Les germanes Guilera van demanar als milicians que el cuidessin, perquè estava delicat de salut.

Aquella mateixa nit va ser assassinat en un carrer de la Bonanova. La família que amb tantes atencions l’havia acollit va poder reconèixer la seva fotografia al Dipòsit Judicial de l’Hospital Clínic. Fou enterrat en una fossa comú.