Els frares almoiners han estat durant segles dels personatges més característics de la forma de vida franciscana. Durant llargues temporades, anaven de poble en poble, sovint a peu, demanant almoines per al sosteniment de les fraternitats. A cada lloc per on passaven, solien tenir famílies conegudes que els acollien per dormir. Despertaven les simpaties de moltes persones, encara que, en aquells anys anteriors a la guerra, també sovint els tocava d’aguantar les burles i els menyspreus dels anticlericals.
Aquesta era la feina de fra Feliu. El 18 de juliol es trobava a Tordera, hostatjat en una casa dels afores del poble coneguda com a Can Comalares, propietat d’una cristiana convençuda, la senyora Josefa Roquet. Va anar a missa i després el rector l’informà dels esdeveniments. La seva intenció era agafar el tren i passar la nit següent al convent d’Arenys de Mar, però el servei de ferrocarrils ja estava suspès, de manera que va seguir a la casa on s’estava.
Quan va començar a córrer la veu que s’estaven matant capellans i religiosos, la senyora Roquet li aconsellà que s’afaités la barba. Va costar molt convèncer-lo, però finalment hi va accedir. Van fer venir el barber, que es va oferir a buscar-li una casa més segura, més retirada del poble, però ell no es va voler moure. Des que era frare almoiner, sempre s’havia hostatjat allà quan passava per Tordera. El dia 21 de juliol, veient que el rector, per prudència, no portava la sotana, va canviar també ell l’hàbit de frare per roba de seglar.
Fra Feliu s’havia fet frare el 1921, als vint-i-set anys d’edat, molt gran pel que era normal en aquella època. Fins aleshores havia viscut amb els pares, pagesos que conreaven les seves pròpies terres. Era el cinquè de set germans. Als catorze anys havia deixat l’escola per ajudar la família en les feines del camp. Alguna vegada també havia fet de jornaler a la collita de l’arròs, tan abundant a la zona del Delta de l’Ebre.
Era un xicot treballador, afectuós i sincer, i molt aficionat a llegir, sobretot llibres religiosos. Els diumenges a la tarda solia anar al Centre Tradicionalista o al Patronat de la Sagrada Família, centres recreatius on es trobava amb els seus amics. Sempre el veien alegre i de bon humor, i el consideraven el més pietós de la colla.
La seva decisió de fer-se frare va agafar per sorpresa tothom. De fet, estava a punt de casar-se amb una noia de Vítem, amb la qual ell sempre solia parlar de temes espirituals. Però el desig de vida religiosa li anava creixent des de feia molt de temps, sense atrevir-se a comentar-ho amb ningú, i finalment estava decidit a tirar-ho endavant. La noia en va tenir una gran pena.
Els pares s’hi van oposar. La mare li deia que es casés i es quedés a ajudar el pare, que estava gairebé impedit. El seu germà gran també li va fer algunes reflexions, però ell va respondre: “Primer és Nostre Senyor, i després els pares”. Sent frare, solia repetir aquesta expressió: “Primer és Nostre Senyor”. Ell ja havia pres la decisió, i mantenia correspondència amb els caputxins. A més, un altre germà es quedava a casa, de manera que tampoc no era imprescindible.
Uns anys després, fra Feliu va passar per Tortosa fent l’almoina. La gent no li volia donar res. “A casa seva tenen sitges plenes d’oli, i ell va demanant pels carrers”, deien. La mare es va oferir a donar-li tot el que necessités, perquè es sentia avergonyida que es digués que un dels seus fills anava captant. Ell va respondre: “Mare, Nostre Senyor no va desaprovar aquesta manera de fer, i també va aguantar crits i escopinades a la seva Passió”. Amb el temps, va vèncer les resistències dels veïns, i li donaven amb abundància.
Pels camins portava la vista recollida, resant constantment. En els tractes amb les persones que trobava, era seriós i prudent, i a les cases que l’acollien solia llevar-se molt aviat per fer meditació. Amb els frares es deixava anar una mica més. No era molt parlador, però a les recreacions sempre se’l veia alegre i jovial. També en alguna ocasió havia esbroncat algun germà per fets concrets que no veia bé, però mai no va trencar la relació amb ningú.
Fins a 1935 va ser l’almoiner del convent d’Olot, on hi havia els estudiants de filosofia. Però quan es va decidir d’enviar-los a Sarrià, ell també hi va anar, passant a dependre com a almoiner directament del ministre provincial.
Durant aquells primers dies de la revolució, fra Feliu vivia a Can Comalares amb molta austeritat. No volia matalàs per dormir, ni menjava carn. Passava el dia resant i llegint llibres espirituals.
Al matí del dia 21, la senyora Roquet va anar al convent de les carmelites. Com que hi havia el perill que l’incendiessin, va decidir salvar la reserva del Santíssim emportant-se-la a casa. Pensava donar una alegria també a fra Feliu, que així podria combregar. Però en aquella època només era permès de tocar les formes consagrades als sacerdots i el bon frare va posar el crit al cel: “Què ha fet? Què ha fet? Com s’ha atrevit a tocar les formes?”
Tan escrupolós era fra Feliu que ni tan sols va voler combregar. Amb la senyora Roquet, van arreglar amb dignitat una de les habitacions de la casa per tenir-hi la reserva i poder-la visitar i pregar-hi de tant en tant. Però ni així va quedar tranquil, de manera que es va posar en contacte amb un mossèn que li va dir que ja es quedaria ell les formes per poder distribuir comunions.
El 23 de juliol, doncs, fra Feliu sortia de Can Comalares amb Nostre Senyor en una caixeta embolicada amb un mocador sota la camisa. En un pont, trobà un control de milicians, que li van cridar: “Mans enlaire! Qui ets tu?” Ell va respondre: “Un home de bé!” El registraren, i li van trobar la caixeta de les formes i un rosari. Ell va confessar que era religiós.
A les quatre de la matinada del 24 de juliol, els milicians es van presentar a Can Comalares i interrogaren la senyora Roquet, comprovant que les respostes d’ella coincidien amb les de fra Feliu. Després de deliberar, van decidir deixar-lo, de moment, amb la condició que s’estigués a Can Comalares treballant la terra i no marxés.
Durant la setmana següent, fra Feliu treballava a l’hort, parlava poc i menjava menys. Es sentia malament en aquella situació. Li va dir a la senyora Roquet: “Sé que em mataran, però ho prefereixo si he de viure sense anar a missa ni complir com un cristià!” En una altra ocasió, també va dir: “Si he de morir, que em matin aviat. Quatre bales al cap, moriré màrtir, i cap al cel!”
El dia 1 d’agost, a dos quarts de sis de la tarda, un cotxe de milicians del Comitè de Sant Andreu de Palomar es va aturar a la porta de Can Comalares. Portaven detingut mossèn Antoni Doltra, terciari franciscà i rector de Pineda de Mar. Van dir-li a la senyora Roquet: “On està el frare que teniu? Que vingui, que el portarem a Olot, tal com desitja”.
La senyora Roquet es va estremir. Comprenia perfectament el veritable objectiu d’aquella gent. Va anar a buscar el frare, que estava treballant. Ell va quedar un moment aturat, però finalment va dir: “Bueno, bueno”. Abans d’acomiadar-se, van resar junts l’acte de contrició, i fra Feliu va pujar al cotxe sense oposar cap resistència, mansuet i humil.
Un home de Tordera va increpar els revolucionaris pel que estaven fent. Els preguntava quin mal havien fet aquells dos homes per tractar-los d’aquella manera. Els milicians van respondre amb amenaces. L’esposa d’aquell senyor, mentrestant, va mirar dintre el cotxe, i es va trobar amb la mirada dels dos detinguts, que la va commocionar.
Van fer baixar fra Feliu i mossèn Antoni del cotxe en el lloc conegut com “la Pujada d’en Nofre”, a la carretera de Barcelona, km. 687. Un home que ho va sentir una mica de lluny, va entendre que els milicians preguntaven: “Voleu morir de front o d’esquena?” Fra Feliu respongué amb veu clara: “Com que morim per Crist, podeu disparar de cara”. Acte seguit es van sentir els trets, i el cotxe va marxar, deixant els dos cossos a la vora de la carretera. Fra Feliu tenia les dues mans sobre el pit, mossèn Doltra havia quedat boca terrosa. Van ser portats en carro al cementiri de Palafolls, on els enterraren.
Passat un temps, un conegut de fra Feliu va sentir la conversa d’uns treballadors del port en un bar del carrer Casanovas 191 de Barcelona. Eren els assassins de fra Feliu, que estaven explicant el que havien fet. Hi havia el qui conduïa el cotxe, el qui va disparar i quatre més que els havien acompanyat. Per aquesta conversa sentida casualment, es va poder saber que, abans de rebre el tret, fra Feliu, que en cap moment s’havia resistit, es va agenollar i va dir les mateixes paraules de Jesús: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan”.
