Fra Eudald va ser el més jove dels caputxins assassinats durant la Guerra Civil a Catalunya. Tenia divuit anys, i en feia tres que era frare. Des d’infant havia descobert la vocació estudiant amb els germans maristes, fent d’escolà a la parròquia de la Soledat i visitant a vegades el convent dels caputxins, on hi havia el Seminari Seràfic.

Va fer la Primera Comunió al convent dels caputxins de Manresa, el mateix dia que hi feia els primers vots fra Francesc d’Igualada, el seu germà gran. Entre els companys de la seva edat, destacava pel seu esperit religiós i pel seu seny. Als nou anys, decidit ja a fer-se frare, ingressava al Seminari Seràfic.

eudald igua

Fra Eudald venia d’una família de treballadors pobres. El seu pare era adober d’ofici. La mare també treballava, i resava molt. Ell a vegades els enviava cartes amb paraules d’ànims. Quan tenia setze anys, els deia: “No us heu d’avergonyir de ser pobres obrers. Jesús era pobre i va ser obrer”. Per Nadal d’aquell mateix any escrivia: “Pau als homes de bona voluntat. Sense aquesta pau, nosaltres, els pobres, que no tenim cap taula esplèndida, ni vestits riquíssims amb els que puguem satisfer la sensualitat, passaríem un Nadal ben trist”. Quan s’acostava el temps que la seva germana petita havia de fer la Primera Comunió, ell els animava, encara que en aquell moment no tenien treball, recordant que “Jesús no vol vestits rics, sinó cors bons, nets i que estimin”. També els recomanava que s’estimessin sempre, perquè “de l’amor i la resignació en derivaran una pau i una alegria d’esperit que ningú no us podrà prendre”.

Estava molt convençut de la seva vocació. Havia dit als seus pares: “Em faig religiós per seguir la voluntat de Déu, que em crida a la religió”. En una ocasió que el seu pare li deia que es negués a anar a missions, ell respongué que havia d’estar disposat a tot el que li demanessin. Amb els companys tenia bones relacions, perquè era franc i obert. Era una mica nerviós, però ho anava dominant amb l’ajuda d’una vida intensa de pregària. Pel seu origen humil, estimava especialment la virtut de la pobresa. El dia de la seva professió va fer el propòsit de ser “pobríssim” sempre. I no li costava fer-se càrrec de totes les misèries humanes.

El juliol de 1936 el va trobar, com els altres estudiants, al convent de Sarrià. Rebuda l’ordre de la dispersió de la fraternitat, va ser dels qui van tornar per col·laborar en el salvament de part de la biblioteca, amb risc de la pròpia vida, mentre el convent cremava.

Buscant refugi, es dirigí a casa de la seva cosina Mercè Estruch, que vivia al carrer Aragó entre els carrers Bailèn i Girona. S’hi va quedar un parell de setmanes. Feia totes les pregàries igual com si fos al convent, i resava sovint el rosari tant amb la cosina com amb un veí. També s’oferia per ajudar en totes les feines de la casa.

Veient que els trens ja funcionaven amb normalitat i es podia fer el viatge sense gaire perill, va decidir anar cap a casa dels seus pares. Anava amb un capellà, fill de la Pobla de Claramunt, que s’encarregava fins a la revolució del Cementiri de Montjuïc. Abans de marxar, la seva cosina li va recomanar que es tragués la creu que portava sobre el pit, que el podia fer sospitós. Ell no va voler. Van fer el viatge sense cap incident.

Tornat ja a casa dels pares, els primers dies no sortia per res. Resava, llegia i escrivia. Moltes coses li venien de nou, perquè des del nou anys havia viscut en un ambient molt protegit en el Seminari i els convents de Manresa i Sarrià. Un dia es van presentar els milicians, preguntant pel seu germà Francesc. Però en saber que estava fent de missioner a Colòmbia van marxar sense preguntar res més.

Anaven passant els dies. Fra Eudald havia mantingut l’esperança que aquella situació no s’allargaria tant. Però va arribar el moment que li pesava estar sent una càrrega per als seus pares, que amb prou feines tenien per mantenir-se. Per això va voler començar a treballar. Aconseguí un carnet sindical i fou admès a la fàbrica “Les Cartutxeres”, on treballava també el seu pare.

A la fàbrica i al Comitè pràcticament tothom sabia que era frare. Per això alguns dels obrers, de mentalitat revolucionària, a vegades l’insultaven i l’amenaçaven. Ell ho suportava tot en silenci, concentrant-se en la feina sense queixar-se. Complia amb la seva obligació amb seriositat i atenció, i molts el consideraven un bon company. En alguna ocasió, les burles contra fra Eudald van provocar alguna discussió a la fàbrica, que va acabar en taules, perquè també eren bastants els treballadors catòlics que es sentien humiliats i ofesos amb el que se li deia. Ell no hi va intervenir, mantenint-se callat i resignat com sempre.

Hi havia també en aquella fàbrica alguns nois més joves que ell, fills de catòlics que havien estat ja assassinats. Un d’aquests, en Francesc de Paula Mateo, de catorze anys, una vegada es va fixar que fra Eudald, mentre treballava, murmurava alguna cosa, com si resés. Espantat, el va advertir: “No facis això, que estem catalogats com a feixistes”. Fra Eudald va respondre amb un somriure.

La germana de fra Eudald li recomanava que deixés la vida de frare, que es fes enrera. Ell no ho volia de cap de les maneres. Per desgràcia, sembla que el propi pare de fra Eudald va ser, sense voler-ho, un dels causants de la seva mort. L’home, refiat, havia dit amb una certa ostentació que tenia molt bones relacions amb els del comitè. La prova evident era que respectaven el seu fill frare.

No sabem si moguts per aquest comentari imprudent, la nit del 31 d’octubre cinc milicians amb fusells arribaven a casa de fra Eudald. Dos es van quedar al carrer. Els altres van entrar. Un cotxe els esperava al Passeig Verdaguer. Van reclamar que el noi els acompanyés. Deien que el portarien a declarar i el retornarien de seguida. Però a aquelles alçades de la revolució tothom sabia que una visita dels milicians a mitja nit significava la mort. També era conegut de tothom que l’excusa sempre era “anar a declarar”.

Fra Eudald estava al llit. La mare el va despertar recomanant-li que es calcés i s’abrigués per no encostipar-se. Després, quan ja se l’enduien, prenent consciència clara de la situació, va esclatar en plors. Fra Eudald mirava de consolar-la mantenint-se serè i dient-li: “No ploreu, mare, que tornaré aviat. Jo no he fet cap mal a ningú”. La germana volia acompanyar-lo, però no ho van permetre. El cotxe no va anar al comitè, sinó directament cap al cementiri de la Pobla de Claramunt. L’assassinaren i deixaren el cos a la porta, perquè el trobessin els vigilants.

L’endemà al matí va començar a córrer la veu per Igualada que havien assassinat el frare de la família Estruch. A la fàbrica, un militant del POUM explicava, tot satisfet, que aquella nit havia estat eliminat “un feixista”. Com que era el dia de Tots Sants, alguns catòlics es van acostar al cementiri. Entre ells hi havia en Joan Ribalta, de quinze anys d’edat, company de feina de fra Eudald que anava amb la seva família a resar el rosari a la tomba del seu pare, assassinat per catòlic encara no feia dos mesos. En el cementiri, el vigilant els informà que tenia un cos en el dipòsit que encara no havia estat identificat. En Joan el veié, però no el va reconèixer. Havien disparat contra ell de front, i la cara estava totalment destrossada. Portava la granota de treball i espardenyes. La família s’havia començat a moure ja de bon matí, buscant on podia estar. En sentir els rumors, un dels seus germans va anar al cementiri i va poder reconèixer el cos. Van comprar un taüt i l’enterraren allà mateix.

L’assassinat de fra Eudald va commoure la ciutat d’Igualada. Una seva parenta es va encarar als milicians, dient que el difunt no era polític. Ells no van saber què respondre. Molta gent estava indignada, i en el propi Comitè hi van haver discussions fortes. Fra Eudald només tenia divuit anys, però fins i tot aparentava menys, ja que encara tenia la cara fina i sense pèl. Sempre havia estat pacífic, mai no s’havia manifestat en temes de política i treballava com un obrer qualsevol. Quin perill podia representar per a la revolució?

Acabada la guerra, l’any 1943, les restes de fra Eudald, juntament amb les de divuit catòlics d’Igualada assassinats durant la revolució com ell, van ser traslladades a la cripta de la basílica de santa Maria, on encara ara reposen, després d’un acte d’homenatge que va ser molt participat.