Fra Doroteu era més jove que fra Martí. L’any 1936 tenia vint-i-vuit anys. Des d’infant havia sentit una inclinació molt especial per la religió. Encara amb prou feines parlava, que ja avisava l’àvia tan bon punt sentia les campanes per anar a l’església. Quan venien frares o monges al poble, ell els acompanyava a tot arreu, i passava també moltes estones amb el rector. Tant interès demostrava, que van decidir que fes la Primera Comunió un any abans que els companys de la seva edat.
En un primer moment semblava inclinar-se pels carmelites, però va canviar de plans després d’unes predicacions que va fer al seu poble el caputxí fra Doroteu de Barcelona. El seu pare, sabater d’ofici i agutzil de l’ajuntament, no ho veia amb bons ulls, però, amb l’ajuda d’una tieta, va vèncer les resistències i ingressà al Seminari Seràfic d’Igualada, on es va fer estimar com un infant innocent i juganer.
Essent ja frare, acabada la filosofia, el van enviar a Roma perquè fes la Teologia a la Universitat Gregoriana. Allà va fer els vots solemnes i va ser ordenat sacerdot. Quan va haver acabat el doctorat, retornà a Catalunya i el 1933, quan tenia només vint-i-cinc anys, el van nomenar director del Col·legi de Filosofia a Olot. Ell es va prendre molt seriosament aquesta responsabilitat. Es preocupava dels estudiants, procurant donar-los bon exemple i vetllant per les seves necessitats espirituals i materials. Quan els estudiants de Filosofia van ser enviats a Sarrià l’any 1935, també ell s’hi va traslladar, per continuar fent de professor.
Tenia un caràcter senzill, afectuós i un pèl tímid. En les seves responsabilitats era molt entregat i zelós. Una de les feines que més li costava era la predicació, però l’acceptava i es preparava molt per poder-ho fer amb profit de tothom. En les seves relacions, tendia més aviat cap als pobres.
En ocasió dels fets d’octubre de 1934, en què es van cremar algunes esglésies i foren assassinats alguns capellans, el seu pare li va dir que, podent tornar a Roma, no havia de quedar-se a Catalunya. Ell va respondre: “Si tots pensessin així…” Més endavant, en ocasió de la festa major de Vilalba, tota la família l’advertia que la situació podia empitjorar d’un moment a l’altre. Ell els deia: “I què em pot passar? Que em matin?” El seu pare li va preguntar: “I això no és res per a tu?” Ell respongué: “Si tots els capellans fugissin, la gent quedaria abandonada”. El pare insistí: “No et parlo dels altres, t’ho dic a tu”. Ell va acabar la conversa dient: “Aniré al cel. Què més vols?”
En una altra ocasió, parlant amb la seva germana, li va comunicar el desig que sentia d’anar a missions. Ella li va recordar que a vegades les missions eren perilloses, i que els missioners eren assassinats per tribus desconegudes. Ell li va dir que no li feia res, i que seria una alegria poder ser màrtir. I, com si fes una predicció, va afegir: “Jo ho seré”.
La revolució trobà fra Doroteu a Hostalric, on havia anat a celebrar l’eucaristia per encàrrec dels superiors. Davant la impossibilitat de tornar a Barcelona, va decidir dirigir-se cap a Olot. Quan hi va arribar, vestit encara amb l’hàbit de frare, la fraternitat ja s’havia dispersat. Una amiga, la senyora Maria Pujolars, li va oferir que es quedés a casa seva. S’hi va estar fins que una amenaça de registre el va obligar a marxar. Arribat en una altra casa, a la carretera de Santa Pau, una nova amenaça el va fer tornar a l’amagatall anterior. Aleshores, després d’una llarga conversa amb la senyora Pujolars, va decidir marxar cap a Barcelona. Durant el viatge, el dia 13 de setembre, de pas per Girona, va beneir d’amagat un casament.
A Barcelona va haver de canviar de residència en diverses ocasions. Sembla que el lloc on es va estar més temps va ser a casa de la vídua de Ferrer, on la seva germana Ramona feia de minyona. Celebrava l’eucaristia tan sovint com podia i exercia de capellà. El seu estat d’ànim variava molt: la seva germana tan aviat el trobava realment espantat com serè i amb ànims per tot. A principis de desembre, per mitjà de fra Martí, es traslladava al seu darrer amagatall a Can Golferichs.
Durant els dies que es va estar en aquesta casa, gairebé no sortia per res. El senyor Golferichs es va preocupar de procurar-li un carnet sindical de la UGT i un lloc de treball com a mestre a Balaguer. Ell hi va anar, però al cap d’una setmana tornava a ser a Can Golferichs. En aquesta feina li tocava conviure de molt a prop amb els revolucionaris i s’hauria vist obligat, si no volia ser descobert, a aparentar el que no era. A la seva tornada, fra Martí va començar a moure’s per buscar un altre lloc, ja que el carrer dels Arcs era un lloc massa transitat i la família Golferichs també era massa coneguda.
El 19 de desembre un escamot entrava a Can Golferichs. Van trobar allà fra Doroteu, que estava llegint els evangelis, i se’l van endur pensant-se que era fra Martí. De res no va servir que ensenyés el carnet de la UGT.
Finalment també van detenir fra Martí i prengueren els dos frares cap a la txeca de Sant Elies. Aquella mateixa tarda van ser assassinats al cementiri de Montcada.
La germana de fra Doroteu, l’endemà, neguitosa, es va dirigir al Comitè Central, situat a la Via Laietana, a preguntar pel seu germà. Els qui la van atendre li van preguntar si era un frare, i li van dir, amb to de burla, que l’havien enviat a cavar trinxeres a Madrid. Ella, gens convençuda amb aquesta explicació, va demanar a un carrabiner conegut seu que s’informés. D’aquesta manera van poder constatar que estava a la llista dels assassinats. L’any 1940, les seves restes van ser desenterrades, com les de tants altres del cementiri de Montcada, i reconegudes encara gràcies a diversos detalls pels seus familiars i alguns frares.
