Fra Cebrià de Terrassa era un home ja gran, seixanta-cinc anys, que, el 1936, representaven més edat que no pas ara. De jove havia estat aprenent en una botiga, i va passar un temps una mica dispers. Però l’acompanyament espiritual d’un frare el va ajudar a tornar-se a prendre seriosament la vida i, amb el temps, va decidir de ser frare també ell. Hi tenia tanta il·lusió, que els darrers temps abans d’entrar al convent dormia sobre una taula per acostumar-se a la duresa de la nova vida que desitjava.
Durant el temps que va fer d’almoiner, no s’avergonyia d’anar a demanar per la seva ciutat, on havia tingut fama de noi delicat. Quan s’havia de quedar uns dies en alguna casa, solia beneir ell la taula i donar gràcies a Déu, i es retirava per pregar sovint. Va treballar també de porter, de sagristà i de sastre, i, quan acabava la seva feina, sempre buscava a qui podia ajudar.
Era una persona molt jovial, alegre i expansiva. S’ha dit que era el prototipus de l’alegria franciscana. Li agradava explicar acudits innocents, sense ofendre mai ningú. Havia viscut en moltes fraternitats diferents, tant a Catalunya com a Filipines i a Amèrica Central. Ell va acceptar sempre els trasllats i va anar a tot arreu amb la mateixa alegria.
Uns mesos abans de la revolució, parlant amb una coneguda seva que ho veia venir i estava preocupada, fra Cebrià li va dir: “Què millor que donar la vida per Déu? Hem de ser valents soldats de Crist!”
El juliol de 1936, estava en el convent de Sarrià. Quan la fraternitat es va dispersar, a la primera casa on va ser acollit, resava molt i procurava no sortir. Durant l’incendi del convent, l’amo de la casa el va veure plorar i des d’aquell moment va quedar trist. Pocs dies més endavant es traslladà a casa del seu cosí, on estava amb un seu nebot, també frare, i fra Miquel de Bianya.
En deixar el primer refugi, es va acomiadar dels amos d’aquella casa amb un “Fins al cel!”. Aquest era el comiat que feia servir durant tots aquells dies també a casa del seu cosí Joan Torrella. Cada vegada que sortia, normalment per prestar algun servei als altres frares que estaven amagats, s’acomiadava com si hagués de ser la darrera vegada.
El dia 27 de juliol, com si pressentís el que havia de passar l’endemà, estava especialment trist. Va dir a la seva cosina que sentia una “tristor de mort”. Ella li recomanava que no hi pensés i mirés de distreure’s, i ell es va posar a resar. Però la tristor no el va deixar en tot el dia. L’endemà al matí, quan fra Miquel va marxar per encaminar-se cap a Bianya, el va exhortar a no negar mai el que era, passés el que passés.
Quan els tres patrullers es van presentar per primera vegada a casa dels Torrella, les versions difereixen sobre fra Cebrià. Hi ha qui diu que hi era, però com que els nens s’havien acostumat a dir-li “avi”, no va cridar la seva atenció. Hi ha qui diu que havia sortit. La segona vegada, amb la certesa que hi havia d’haver un altre frare, només entrar es van adreçar a ell per preguntar-li què feia allà. Ell respongué que esperava per poder marxar cap a Manresa, a casa dels seus germans. “Ja hi aniràs!”, van fer els milicians, i li van exigir que els acompanyés.
Fra Cebrià, que era perfectament conscient del que això significava, els va demanar un moment per posar-se la jaqueta perquè “cal anar ben mudat per rebre la palma del martiri”. Veient que trigava, el van treure barroerament, a empentes i cops de culata, i d’aquesta manera el van portar fins al carrer. Com va poder, encara va dir l’últim “Fins al cel!” als seus cosins. La portera, que va veure com el tractaven, es va encarar amb els milicians: “Que no veieu que és un home d’edat?” Ells no en van fer cap cas, i l’introduïren al cotxe amb una empenta tal, que va anar a estavellar-se contra la finestra de l’altra banda.
El cotxe es va dirigir a l’estació del Nord, on fra Cebrià es va ajuntar als seus tres companys de martiri, i poca estona després marxaven cap al lloc de l’afusellament. No se sap on va ser. L’endemà els quatre cadàvers van ser duts al dipòsit judicial de l’Hospital Clínic.
