Arroyo Cerezo és un llogarret en el municipi de Castelfiabib, província de València. Allà va néixer fra Bonaventura, fill d’uns senzills camperols. Als tretze anys va manifestar el seu desig de ser capellà, i amb el seu pare es van traslladar a Barcelona, on vivien molt pobrament. Per mitjà d’una veïna de la seva tieta, es va posar en contacte amb el Seminari, on el van admetre per quatre mesos de prova. Passat aquest temps, el van acceptar com a alumne i resident. A canvi, en comptes de pagar en diners com els altres, faria feines domèstiques. Del Seminari Menor va passar al Seminari de Les Corts, des d’on anava cada dia a estudiar al Seminari Diocesà del carrer Diputació. D’aquesta manera va aprovar els quatre cursos de llatí pagant-se els estudis i el sosteniment amb el seu treball. En temps de vacances anava al seu poble, i en tot es comportava com un bon estudiant de capellà.
En aquell temps era confessor del Seminari el caputxí fra Esteve de la Garriga. Sembla que va ser per ell que fra Bonaventura va anar descobrint la seva vocació definitiva com a frare. Els seus pares no hi estaven d’acord, i ell va decidir renunciar des d’aleshores a l’herència que li pogués tocar, per sentir-se més lliure. Va demanar l’ingrés a l’Orde, féu el noviciat i continuà amb els estudis a Olot, a Sarrià i, durant el temps del servei militar, al Seminari Diocesà de Mallorca.
Tenia un temperament fort, a vegades explosiu, però havia après a fer-se violència per dominar-lo en la mesura del possible. Amb un capellà amic seu, veí del poble, més o menys de la seva edat, havien estat parlant en una ocasió de les dificultats de la vida de castedat. Ell va manifestar que sempre havia guardat aquesta dimensió de la vida religiosa amb amor i convenciment. Durant el temps de la República, preveient el perill d’una revolució que es dirigiria en primer lloc contra l’Església, un veí del poble li recomanava que deixés la vida de frare. Ell va respondre: “Jo no ho deixo. I, si em maten, què millor que donar la vida per Crist?”
El 19 de juliol, fra Benigne de Canet, guardià de Sarrià, va enviar fra Bonaventura a dormir fora, com tots els altres estudiants. Tenia vint-i-tres anys, i acabava de fer els vots solemnes com a frare caputxí. Es van posar en contacte amb el Seminari de Les Corts, on ell havia residit i treballat durant tant de temps, i hi fou acollit. Com que aquest lloc era distant del convent, l’endemà ja no hi va tornar, sinó que es va quedar en el seminari prop d’una setmana.
Però el seminari, com a casa religiosa, tampoc no era segur. Un oncle de fra Bonaventura, que es deia Gregori, va anar a parlar amb el superior i li va buscar una casa que pogués oferir més garanties. Primer van provar a casa d’una tieta que vivia a Gràcia. Però va semblar preferible un lloc on pogués ser menys conegut. A través del senyor Ignasi Trias, amic de la família que coneixia fra Bonaventura des que va arribar a Barcelona amb el seu pare, va ser acollit a casa dels senyors Miró, al carrer de la Sagrera 111 1er-2ona. En el mateix lloc s’havia refugiat també un capellà. L’oncle Gregori passava alguns diners de tant en tant als amos de la casa per col·laborar en el sosteniment del seu nebot.
Durant el mes que es va estar en aquesta casa, es mostrava sempre comunicatiu amb tothom. Feia llargues estones de pregària. Quan li arribaven notícies dels estralls dels revolucionaris, deia que estaven ofuscats i els perdonava de tot cor. Sovint les seves converses se n’anaven espontàniament cap a temes religiosos.
El dia 24 d’agost hi van haver registres per tot aquell veïnat. Quan van arribar a casa dels Miró, ell va manifestar que era estudiant. Li van preguntar si estudiava per capellà, i ell va dir que era novici i ciutadà equatorià. Els milicians, escamats, van telefonar al cònsol de l’Equador per comprovar-ho. El cònsol va declarar que no tenia coneixement d’aquell suposat compatriota. Aleshores van decidir prendre’l juntament amb l’amo de la casa i portar-lo al Comitè de la Sagrera.
En el Comitè, fra Bonaventura va ser maltractat, fins i tot a cops de pistola. Ell va reconèixer que els havia volgut enganyar, però que ho havia fet perquè no li fessin res. Va demanar perdó. Els milicians estaven dividits, sense saber què fer amb aquell xicot. La discussió va ser intensa, però al final es van imposar els més extremistes, partidaris d’eliminar-lo.
Aleshores fra Bonaventura va voler salvar el senyor Miró, detingut amb ell. Va dir als milicians: “Jo no tinc de què amagar-me. Però aquesta gent no tenen res a veure amb mi ni tenen cap culpa de res. El càstig que hagin de passar ells, el vull passar tot jo”. Va començar aleshores una conversa acalorada amb els milicians, en la qual fra Bonaventura va defensar la religió i discutí punt per punt les idees dels anarquistes. Es va mostrar tan valent, que es va parlar d’aquesta discussió pels comitès i les fàbriques durant força temps, segons expliquen testimonis, fins arribar al propi poble de fra Bonaventura, a València, on ho van poder sentir alguns seus coneguts relacionats amb el comitè local.
Els milicians l’acusaven de ser contrari al proletariat i que, per ser religiós, treballava contra la prosperitat de la classe treballadora. Fra Bonaventura, continuant amb el mateix to decidit, respongué: “No tinc por! Si he de donar la vida per millorar la sort de la humanitat o les condicions de vida dels treballadors, l’ofereixo de gust!” Volien que blasfemés i que es tragués la creu que portava, però ell s’hi va negar dient: “Per la creu he entrat a l’Orde i per la creu vull morir”.
L’oncle Gregori, assabentat de la seva situació, per mitjà d’uns amics va aconseguir que el president del Comitè del carrer de les Carolines li fes una carta de recomanació per al president del Comitè de la Sagrera. S’hi va presentar i demanava que el deixessin lliure, explicant que era un estudiant religiós que no havia fet res de mal ni cap ofensa a ningú. Els del Comitè li van contestar que, com a oncle, podia anar a parar al mateix lloc que el seu nebot.
A la matinada del dia 25 d’agost, es van sentir uns trets a la carretera de la Verneda. Abans de morir, fra Bonaventura va dir als seus assassins: “Podeu matar-me, però sóc innocent i moro per Déu”. I en el darrer moment va cridar: “Visca Crist Rei!” El seu cos va ser portat a l’Hospital Clínic, on fou reconegut per una cosina seva.
