Durant la primera meitat del segle XX, els caputxins catalans van tenir encomanada una extensíssima missió al sud de Colòmbia, en els actuals departaments del Caquetà, Putumayo i Amazones. Es tracta d’un territori enorme, gairebé totalment cobert per la immensa catifa verda de la selva. Les úniques vies de transport eren (i en la major part del territori encara són) els rius, la majoria afluents de l’Amazones. Els frares es van internar per aquella immensitat, molt sovint sols, entrant en contacte amb tribus desconegudes i predicant l’evangeli. També van treballar molt per la defensa dels drets dels indígenes, aleshores brutalment explotats pels “caucheros” de la Casa Arana del Perú.
Aquí és on passà la major part de la seva vida religiosa fra Benigne de Canet de Mar. Es va embarcar tot just ordenat sacerdot, el 10 d’agost de 1917, amb vuit frares més. Aviat li van donar càrrecs de responsabilitat, perquè tenia moltes qualitats per fer de superior. Sabia preocupar-se desinteressadament de tots els frares amb afecte i comprensió sincers. Era prudent, però sabia prendre decisions quan calia. Apreciava les qualitats dels altres i mirava de potenciar-les. En tot volia facilitar al màxim la duríssima feina dels missioners.
També estimava molt el culte, i procurava que esglésies i cerimònies tinguessin la mateixa dignitat i la mateixa bellesa enmig de la selva que a Catalunya. Amb aquest objectiu, va fer obres a la catedral de Sibundoy, capital de la missió. L’any 1926, en un viatge a Roma, va rebre grans lloances del cardenal encarregat de les missions pel treball que estaven fent els caputxins en una regió tan difícil.
Ell havia nascut l’any 1890, en una família treballadora i molt poc religiosa. Era un noi llest en els estudis i enèrgic en el treball. Als tretze anys va començar a treballar en una fàbrica, i entregava sempre a casa tot el que guanyava. Li agradava fer d’escolà a la missa, i amb altres companys va fundar el grup de la Congregació Mariana de Canet. A les festes, anava a l’església al matí i a la tarda.
Els seus pares no veien bé que fos tan religiós. Com es pot imaginar, la seva decisió de fer-se frare va causar un gran disgust a tota la família. El seu germà el va anar a trobar al convent i li va dir: “Què has fet? Deixa’t de ximpleries i torna a casa”. Però ell va respondre amb decisió: “Jo he de servir Déu. És la meva vocació”. Sembla que els pares van acabar acceptant-ho, i fins i tot permetent, quan els anava a veure, que beneís la taula i els fes resar el rosari.
L’any 1934, la vida a la selva havia minat la salut de fra Benigne. Per això va semblar convenient que retornés a Catalunya. També aquí van saber aprofitar les seves qualitats. Primer va ser acompanyant espiritual dels estudiants i professor, i en el Capítol de 1936 l’escolliren guardià de Sarrià i ecònom provincial. S’estrenava, per tant, en aquestes tasques en el moment de la revolució.
El convent de Sarrià era una casa complexa. Hi havia els frares més joves, que estudiaven en el Col·legi de Filosofia i de Teologia a la mateixa casa. També hi residien, a la infermeria, els frares més vells i els malalts. Era la seu del ministre provincial. La resta de la fraternitat estava formada sobretot pels frares que feien de professors i pels qui estaven al servei de la cuina, de l’almoina, de l’hort i de les altres feines de la casa. Entre tots eren cinquanta. L’entorn era molt diferent de l’actual, perquè Sarrià encara es trobava separat de Barcelona per camps i cases de pagès. Des del menjador del convent s’arribava a veure el mar.
El 19 de juliol va començar amb soroll de tiroteigs, però la fraternitat encara va fer vida normal fins a mitja tarda. Durant la recreació que solien tenir després de dinar, ja es van adonar del fum que pujava de l’incendi d’algunes esglésies a Sants. Alguns frares ja van començar a afaitar-se la barba. Al vespre, fra Benigne va enviar els estudiants i alguns frares grans a dormir a cases veïnes, amb les que ja s’havia parlat des de feia temps per si es presentava una emergència. La consigna era tornar al convent l’endemà al matí, si era possible. Dotze frares es van quedar.
Fra Benigne, guardià, i fra Josep de Besalú, provincial, van intentar posar-se en contacte amb el senyor Ventura Gassol, conseller de la Generalitat, per si es podia salvar l’edifici. Però ja era massa tard: el govern havia perdut el control de la situació i al carrer manaven els revolucionaris.
El dia 20 de juliol, al matí, tots tornaven a ser al convent. Però cap a les deu, informats que ja cremava la parròquia de Sarrià, guardià i provincial van decidir la dispersió definitiva de la fraternitat. Cadascú es va encaminar cap a la casa que se li havia assignat. Fra Benigne va sortir l’últim, juntament amb fra Eloi de Bianya, porter. Els dos estaven molt serens i disponibles per ajudar els altres fins que van haver marxat tots. Un dels estudiants, fra Sebastià de Llorenç del Penedès, fent-se passar per un criat, es va quedar pels voltants del convent amb la intenció de fer els possibles per salvar-lo.
Fra Benigne va passar els dos primers dies a casa del senyor Domingo, al mateix carrer del convent. Hi va celebrar l’eucaristia, amb assistència de bastants frares. Va demanar a l’amo de la casa que li permetés guardar a la caixa forta els diners de la fraternitat i algunes factures que calia pagar.
Durant el dia 20 i la nit següent, fra Sebastià de Llorenç i un altre estudiant, fra Ignasi d’Elias, van poder evitar l’incendi del convent, convencent els milicians que la biblioteca era massa valuosa i s’havia de salvar. Però al matí del dia 21, mentre en un comitè decidien enviar alguns camions per emportar-se’n la biblioteca, els d’un altre comitè arribaven i començaven a calar foc. L’incendi va durar quatre dies. Dels quaranta mil llibres que hi havia, només se’n van poder salvar dotze mil, tirant-los cap a l’horta, on havien posat matalassos, mentre el foc avançava. Fra Benigne ho veia tot des de la terrassa del senyor Domingo. Se’l veia trist, però molt sencer.
Després de dos dies, se’n va anar a casa de l’escriptor i membre fundador d’Unió Democràtica de Catalunya Maurici Serrahima, juntament amb fra Eloi de Bianya. Però era un lloc perillós, massa conegut com a catòlic. El senyor Maurici el va agafar un moment a part i li va fer veure el perill tant per als dos frares com per a la família. Ell es va traslladar a casa dels senyors Argullol. Assabentat del registre que els milicians havien fet a casa de la senyora Ximenis, hi va anar per donar ànims als frares i confessar-los. Després els va ajudar a trobar refugis més segurs.
Mentrestant, els milicians, buscant-lo, havien anat a Can Serrahima, havien detingut el pare i el germà del senyor Maurici i reclamaven que es presentés al Comitè. La situació era veritablement compromesa. Ells es veieren obligats a dir en quina casa s’havia refugiat. El senyor Maurici va anar a veure el provincial, per mirar de trobar la manera de salvar els seus familiars amb el mínim risc per a fra Benigne. Presentar-se al Comitè era pràcticament un suïcidi. Per això els va semblar que el millor que podia fer era presentar-se a la policia de la Generalitat i exposar el cas. Ell hi va anar de seguida, i el van deixar marxar lliurement.
Sortint de la policia, fra Benigne no es podia tornar a dirigir a casa dels Argullol, que ja era coneguda pels milicians. De manera que va començar a trucar a les portes de diverses cases amigues. Però ningú gosava donar-li acolliment. En una d’aquestes cases es va trobar amb la senyora Pastora Ribó, que estava vivint en una pensió a la Ronda de Sant Pere 20 i es va oferir a parlar amb la mestressa perquè s’hi pogués instal·lar ell també.
Generosament, fra Benigne fou admès a la pensió. Amb la mestressa van acordar que es faria passar per marxant, ja que no podien saber quina confiança es podia tenir en els altres hostes de la casa. Feia servir el seu nom de baptisme, Miquel, que és el que constava en la documentació. Des de la pensió, va posar-se en contacte amb els altres frares i els ajudava a preparar la sortida a l’estranger. També ell projectava marxar.
Ja a les primeres cases on es va refugiar, fra Benigne havia dit: “Cal prendre les coses com Déu les permet”. En una altra ocasió, deia: “El martiri es cotitza mol alt. No tots són dignes d’ell, però hi hem d’estar disposats”. A la mestressa de la pensió li va comentar: “El martiri és un do de Déu. No crec que jo sigui digne d’una gràcia tan especial”.
Amb els altres hostes era respectuós i amable. En les converses era molt prudent. Però per diverses raons, alguns van començar a sospitar. Se’l veia un home culte i molt moderat en tot, auster a l’hora de menjar i amb unes mans molt delicades. A més, passava moltes hores sol a l’habitació, parlava bastant per telèfon i rebia moltes visites, sempre homes, alguns molt joves. Va començar a córrer la veu que devia ser un sacerdot.
Sembla que el va denunciar un tal senyor Barrufet, que ocupava l’habitació del costat del telèfon. Ell ja feia uns dies que s’adonava que la pensió havia deixat de ser un lloc segur. El doctor Agustí Pérez Bofill li va oferir d’ingressar-lo a la seva clínica, però ell no va voler. “Ja he ofert la meva ànima a Déu per tot el que em pugui passar”, li va dir.
A les vuit del vespre del 19 d’agost, quan a la pensió estaven a punt de servir els sopars, es van presentar els milicians. La senyora Ribó va obrir la porta. Demanaven per “un tal Miquel”. Ella els va preguntar què volien d’aquell home. “Aquest individu és frare”, van respondre. Ella va replicar: “No, que és marxant”. Aleshores ells van dir que ja ho comprovarien amb la documentació.
Sentint la conversa, i comprenent que no tenia manera d’escapar, fra Benigne es va aixecar i es va entregar sense resistència. Va dir: “Jo em dic Miquel, si en busqueu un amb aquest nom”. No va caldre dir res més. El van acompanyar a l’habitació a posar-se la jaqueta i se’l van emportar dient que li volien prendre declaració. Fra Benigne es va acomiadar dels hostes amb un “bona nit” resignat i serè. A la senyora Ribó li va donar la mà i, amb la mirada emocionada, li va dir: “Gràcies”.
El van fer pujar en un cotxe negre, que en aquelles alçades de la revolució ja era conegut de tothom com “el cotxe de la mort”. El seu cos sense vida va aparèixer a la carretera d’Horta. D’allà fou dut al Dipòsit Judicial de l’Hospital Clínic, on pogué ser fotografiat i reconegut.
