La família de fra Anselm era nombrosa. Ell fou l’últim dels vint-i-dos nascuts de la seva mare, alguns dels quals van morir de petits. El pare va ser procurador dels tribunals i alcalde d’Olot. Es tractava, doncs, d’una família acomodada. També eren molt religiosos. Els dies de festa, per exemple, anaven a dues misses.
Fra Anselm va estudiar al col·legi dels escolapis fins al final del batxillerat. Els estudis se li donaven bé, però no era gaire aplicat i fàcilment es deixava endur per les distraccions pròpies de l’edat. Era un xicot molt sociable, que gaudia amb la seva colla d’amics. Després es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona.
Un parell d’anys abans d’acabar la carrera, ell ja estava pensant en fer-se frare. El rector d’Olot li recomanà que no hi pensés fins haver acabat els estudis. Ell li va fer cas. Solia participar en grups d’Adoració Nocturna. Buscant consell, va anar a Manresa a parlar amb un jesuïta, que en la primera conversa li va dir que no tenia vocació i era millor que es casés. Ell va sortir molt abatut. Però en la següent trobada, va canviar d’opinió i el va animar a seguir pel camí que desitjava.
Des dels quinze anys mantenia una amistat especial amb una noia d’Olot. Tots els companys estaven convençuts que la relació acabaria en casament. Durant el temps d’universitat, aprofitaven les vacances per veure’s, juntament amb la resta de la colla. Quan va voler fer saber a aquella noia que es feia frare, es va trobar que també ella, per la seva banda, havia decidit fer-se monja. Van parlar de la vocació que sentien i del que hauria pogut ser la seva vida com a matrimoni, es van donar ànims mútuament i van marxar d’Olot cap als respectius convents el mateix dia.
Algú li va preguntar, més endavant, si és que la noia l’havia decebut en alguna cosa. Ell sempre va dir que l’afecte que es tenien mai no havia disminuït. Es retrobaren en diverses ocasions, i ell li havia manifestat que estaria content de poder donar la vida per la fe.
Va ser un novici fervorós, que s’aturava davant de totes les imatges que hi havia pels passadissos per senyar-se i besar-les. Ordenat sacerdot, va demanar d’anar a missions, i fou enviat al Caquetà, a la selva amazònica colombiana, on va estar durant vuit anys. Es féu estimar dels indígenes, perquè sabia adaptar-se molt bé a tota mena de persones. Però va haver de tornar a Catalunya per problemes a la vista. El 1920 el trobem a Lió, on els frares catalans es feien càrrec de l’atenció als immigrants espanyols. Ell va ser dels últims en participar d’aquesta tasca, que aquell any es va deixar.
La seva pregària era molt sentimental. Tenia una gran devoció a l’Eucaristia, i li agradava adorar Nostre Senyor en el sagrari, dirigint-li actes de confiança i d’amor. Com a conseller espiritual era profund, madur i equilibrat. Com que era, per formació i per temperament, un home de lleis, a vegades li costava acceptar les debilitats dels seus germans, especialment dels superiors.
En el moment de l’inici de la revolució, fra Anselm estava destinat al convent de Tarragona. Tenia cinquanta-set anys d’edat. Un seu nebot, des del començament de la República, el tenia empadronat a casa seva, al carrer Montcada de Barcelona, i li havia arreglat la cèdula (o sigui, el carnet d’identitat) de manera que constava que era advocat i solter, però no religiós.
Els primers dies fora del convent els va passar en una casa de Tarragona que fou registrada en diverses ocasions. Per això va decidir buscar un refugi millor a Barcelona, on tenia uns quants parents. El 26 de juliol, a dos quarts de dotze de la nit, es va presentar per sorpresa a casa del doctor Jacint Bofill, que li va donar de sopar. Va dormir al pis de sota, que era el de la seva cunyada, on ell estava empadronat. La cunyada estava passant uns dies a Olot, i el porter va haver de deixar-li les claus.
L’endemà es va dedicar a buscar un refugi més segur. Primer va anar a casa del doctor Eugeni Bofill, cosí del veí que l’havia acollit el dia abans. Hi va dinar amb ells, però no s’hi va quedar perquè ja hi havia diversos religiosos acollits. Finalment, es dirigí a la clínica que els seus nebots, Enric i Rafel Lience, tenien al carrer Bruc 85.
Van decidir fer-lo passar per un malalt, i prohibiren a la dona de fer feines d’entrar a l’habitació on s’amagava. Però aquesta mesura de precaució va ser precisament la que el va delatar. Perquè aquella dona estava casada amb un milicià, i sabia que els doctors Lience tenien un oncle frare. El misteri d’aquella habitació de seguida la va fer sospitar. Pocs dies després, el seu marit es va presentar i, amb l’excusa que ella s’havia descuidat alguna cosa, va entrar a diverses habitacions.
El dia 15 d’agost es va presentar a la clínica un grup de milicians. Els nebots de fra Anselm no hi eren. La infermera, que estava al cas de tot, el va fer passar a la sala d’espera, com si fos algú del carrer que es venia a visitar. Però els milicians van anar molt directament cap a ell i el van interrogar. Ell, de moment, es limitava a dir que era advocat.
Veient a la seva cèdula l’adreça del carrer Montcada, decidiren anar-ho a comprovar. La cunyada encara era a Olot. Aleshores van trucar a casa del doctor Bofill, però la seva esposa, espantada, no va obrir la porta. Des d’una finestra interior va poder veure com maltractaven el frare, insultant-lo, trencant-li les ulleres, estripant-li la camisa i pegant-lo sense miraments. Finalment van anar a preguntar al porter si aquell era fra Anselm d’Olot. El bon home va mirar de respondre amb evasives, però ells el van amenaçar de mort si no donava una resposta clara. I així fou com quedà confirmada la seva identitat.
D’allà van tornar a la clínica del carrer Bruc. Fra Anselm tenia la galta inflada i el coll ple de blaus. Li preguntaven on havia dormit. El seu nebot Enric va oferir diners als milicians per alliberar-lo, però ells van refusar l’oferta dient que no els interessaven els diners.
En el moment de marxar, s’acomiadà de la infermera dient-li: “Rosita, estigui segura que mai no revelaré on he dormit, però tot el que heu fet per mi ho agraeixo vivament, i en el cel em recordaré de vosaltres”. Resignat i sense resistir-se, va beneir-los tots, baixà l’escala i pujà al cotxe que l’esperava. Un dels nebots el volia acompanyar, però l’obligaren a tornar escales amunt.
Del carrer Bruc el portaren al Molino, en el Paral·lel. I poca estona més tard fou assassinat amb bales explosives a Cantunis, entre Montjuïc i el mar. El cos va aparèixer amb el cap rebentat per un costat. Els familiars se’n van fer càrrec i el van enterrar.
