Fra Alexandre, en el moment de l’esclat revolucionari, estava destinat al convent d’Olot i tenia vint-i-sis anys d’edat. Durant els seus primers anys de vida de convent, sempre havia estat un xicot més aviat tímid, poruc i bastant nerviós. Però en els últims tres anys, després de la seva ordenació sacerdotal, havia canviat molt, sorprenent a tothom. Destinat primer a Manresa, gairebé de la nit al dia s’havia convertit en una persona plena d’iniciativa i ganes de superar-se, amb un esperit actiu, fort i ple de zel per les seves noves tasques.
Tant a Manresa com a Olot, va impulsar moltíssim la catequesi. Atreia els infants, que el seguien pels carrers anant a demanar roba i diners per als pobres a les cases riques. A Olot, en el poc temps en què hi va estar, l’assistència a catequesi havia augmentat considerablement. També el demanaven dels pobles veïns per anar a fer predicacions. Ell es preparava a consciència, i tenia fama de fer uns sermons molt entenedors i pràctics.
Era fill d’una família molt religiosa. El seu avi per part de mare, italià d’origen, havia estat salesià, company de sant Joan Bosco, amb el qual mai no va perdre el contacte. En sortir de la congregació, va venir a establir-se a Barcelona, on es va casar. En ocasió de la visita de Don Bosco a la ciutat, es van poder retrobar i compartir un cafè, amb molta alegria per part dels dos. La mare pertanyia a les Conferències de sant Vicenç de Paül, i visitava malalts als hospitals. I el pare, apoderat d’una empresa de productes químics, resava cada nit braços en creu davant d’una imatge de Maria Auxiliadora. Sovint encenia una candela durant la seva oració, i els seus fills veien la seva ombra a través d’una vidriera.
Un any, la família va anar a passar l’estiu a Arenys de Mar. Durant una visita al convent dels caputxins, fra Alexandre, que encara era un infant, s’entretenia mirant els quadres que hi havia pels passadissos i copiant algunes frases que hi havia escrites. Un frare li va preguntar quin d’aquells quadres li agradava més. Ell en va assenyalar un, on hi havia la imatge del beat Dídac Josep de Cadis. El frare li va preguntar si li agradaria ser com ell. Al primer moment, la pregunta va deixar el nen bastant indiferent, però després hi va anar pensant i finalment va demanar als seus pares de poder ingressar al Seminari Seràfic d’Igualada. Ells ho van acceptar contents. De fet, un altre dels germans ja estava al Seminari Diocesà de Barcelona, i va ser capellà. Fins aleshores, fra Alexandre havia anat al Col·legi Catalunya i a les Escoles Pies de sant Antoni, demostrant una gran capacitat per a l’estudi.
En dispersar-se la fraternitat d’Olot, va amagar-se primer a casa d’una família amiga dels frares. En veure l’incendi del convent, es va posar a plorar com una criatura, i va passar dos dies gairebé sense parlar. Resava molt i dedicava també llargues estones als infants de la casa, que ell mateix havia preparat per a la Primera Comunió encara no feia un any.
Des d’aquesta casa, es va posar en contacte per correu amb la seva mare. En una carta li deia: “Estimada mare: El vostre cor de mare deu sofrir terriblement en pensar que té dos fills que són objecte de tant d’odi. El deixeble no pot ser tractat millor que el Mestre. Si un d’ells (o els dos) tingués la bona ventura de ser màrtir, alegreu-vos, mare meva, doncs és la fortuna més gran que pot tenir una mare en aquest món”.
En una de les respostes de la mare, va saber que el seu germà havia pogut marxar a l’estranger. Animat per aquesta notícia, i veient que Olot era un lloc cada vegada menys segur, va decidir traslladar-se a Barcelona. La seva intenció era quedar-se a casa dels seus pares, però el mateix dia que ell arribava van sofrir un registre. Per aquest motiu se’n va anar a casa dels senyors Josep Ivern i Antònia Prats.
En aquesta casa va deixar molt bon record. Se’l veia humil, senzill, franc i jovial. En diverses ocasions va celebrar l’eucaristia, i resava el rosari cada nit amb tota la família. Sovint expressava el seu desig de poder tornar a la vida de convent, i alguna vegada deia també que preferiria morir que renegar de la fe o deixar de ser frare. Dormia vestit, per si es presentava qualsevol perill. De fet, en una ocasió aquesta precaució li va ser molt útil, perquè va haver de saltar cap a casa del veí mentre els milicians entraven per la porta. Per sort, no van trobar res que delatés la seva presència ni va portar cap problema a la família Ivern.
D’aquesta casa passà a una altra i, finalment, a una pensió del carrer València, on es trobaven un capellà, mossèn Pius Pallàs, amb un seu germà i un altre conegut. Els quatre resaven el rosari cada dia i s’animaven mútuament. La pensió semblava un lloc segur, perquè era propietat d’uns estrangers. La mare de fra Alexandre el visità, i ell mirava de donar-li forces de cara al seu possible martiri.
Segons tots els indicis, algú va fer una denúncia, possiblement la pròpia minyona de la pensió, de manera que el dia 23 de novembre es van presentar milicians del Comitè de Sants que van detenir fra Alexandre, mossèn Pius i els seus dos companys de refugi. Van ser portats a la txeca de Sant Elies, situada en el barri de Sant Gervasi, entre el carrer de Sant Elies i la Via Augusta, tocant a la Plaça Molina.
Les txeques eren centres de reclusió en mans dels sindicats, partits i comitès. Van prendre aquest nom de la policia política que havia creat Lenin a Rússia durant la revolució de 1917. Es tenen notícies de tortures de tota mena en aquests centres, sobretot més endavant, quan agents soviètics en van prendre el control. La de Sant Elies va ser la més tristament famosa: hi va arribar a haver un forn crematori per a fer desaparèixer els cadàvers. Alguns dels qui en van sortir en vida, moriren poc després víctimes de l’horror que hi havien viscut. Copiaven el que feien els comunistes soviètics amb els dissidents i van ser un precedent, a petita escala, dels camps d’extermini que pocs anys després van funcionar a Alemanya.
El dia que els quatre detinguts van arribar a Sant Elies, excepcionalment s’havia permès als presos un passeig pel pati. Allà van coincidir amb el senyor Josep Vila, que va parlar amb ells i els va trobar alegres, resignats i convençuts que anaven a morir. De fet, s’hi van estar només unes hores. Aquell mateix vespre eren portats al cementiri de Montcada, lloc habitual de les execucions de Sant Elies, on van ser sacrificats.
La mare de fra Alexandre, assabentada de la seva detenció, va anar al Comitè de Sants l’endemà amb l’excusa de reclamar un deute que el Comitè tenia amb la família. Va preguntar pels detinguts i li van dir que ja els havien matat. Acabada la guerra, l’any 1940, el cos de fra Alexandre va poder ser trobat al cementiri de Montcada i reconegut encara per diversos detalls.
