Els primers caputxins que, procedint d’Itàlia, van arribar a la península Ibèrica, varen ser cridats pel Consell de Cent de Catalunya en raó del prestigi espiritual i apostòlic que tenia aquest orde franciscà a Itàlia. Era l’any 1578 i la primera casa on s’establiren fou un casalot adjunt a una capella, situada als afores de la vila de Sarrià, on, segons la tradició, hi havia la casa pairal de Santa Eulàlia, en l’anomenat Desert de Sarrià. Aquí constituïren el primer convent i hi feren estada al llarg de 257 anys, fins l’any 1835 en què, arran de l’exclaustració, l’hagueren d’abandonar.
L’any 1887 els caputxins tornaven a Sarrià. En no poder recuperar el convent del Desert, els fou cedit el terreny que ocupen actualment al costat de la riera Blanca. És en aquesta casa i en aquesta església que ens acull, on, fidels a la tradició i a la terra, els caputxins han viscut aquests darrers cent anys les vicissituds de la nostra història, de la nostra cultura i de la nostra Església.
Moltes coses acrediten la importància d’aquesta casa, hi ha molta història en el seu arxiu i biblioteca. En la guerra civil del 1936-39 es va cremar el convent, però gràcies a molts sarrianencs, es va poder salvar bona part dels arxius i de la biblioteca. Reconstruïda la casa, els caputxins han continuat com sempre amb aportacions notables a la vida de l’Església i de la nostra terra amb un ample ventall d’activitats apostòliques, educatives i culturals.
Fou els dies 9 – 11 de març del 1966 que tingué lloc en aquest convent l’anomenada “caputxinada”, un fet testimonial d’ample ressò, per haver acollit l’assemblea constituent del primer sindicat democràtic d’estudiants amb voluntat prou decidida i compromesa a favor de l’evolució política del país. Fou un gest agraït per molts i a la vegada blasmat fora mida pels qui en aquells moments tenien el poder. Tot amb tot era significatiu d’un esperit obert a totes les inquietuds. És el que ens ha fet sentir acollits com a Comunitat en la nostra voluntat de recerca i d’enfortiment de la fe.
