EL TRESOR AMAGAT
A la última pàgina d’un diari sempre hi ha una entrevista. En la part que es presenta l’entrevistat sempre es pregunta per la seva fe, o no fe. Molt poques vegades es respon en positiu. Normalment hi ha o un refús de la fe o una resposta ambigua i complicada. Poques vegades hi ha una resposta clara.
El 6 de gener es va entrevistar a Fávio Sanchez. La resposta de Fávio és clara: sóc catòlic. I a més de la seva especialització tècnica ha estudiat teologia i és músic. Es tracta d’un argentí de 39 anys. Pel seu treball va haver de fer-se present en un dels abocadors d’escombraries més grans d’Amèrica Llatina. Allí s’adonà que hi havia famílies senceres que vivien de reciclar i vendre el que hi havia en les escombraries i que moltes vivien allà mateix. I es fixà que els nens jugaven quasi tot el dia i ajudaven els seus pares a cuidar dels més petits i a transportar material reciclat. Només tenien l’ajuda d’algunes parròquies. Poc a poc s’oblidà de la raó per la qual havia anat i, a través de la música, feu primer un petit grup de nens que s’anà engrandint. Feien música clàssica. Aviat es trobà que faltaven instruments. No hi havia diners i van començar a elaborar instruments amb les deixalles de les escombraries. Pots, canonades, ferros, trossos de bicicleta, fils d’electricitat… Amb tot això van començar a fer violins, guitar
res, trompetes, tambors, violes…
Al principi ho feien per a ells però, poc a poc, s’anà guanyant en qualitat, tant a nivell d’interpretació com en la qualitat dels instruments. Es van atrevir a fer algun concert, i ara volten pel món i omplen sales a moltes ciutats. Això ha ajudat a pagar estudis, a fer cases més dignes i sobretot a fer persones. A portar la joia d’una bona notícia. En Fávio va trobar un gran tresor enmig de les escombraries.
Sant Gregori Nacienzè, que va ser patriarca de Constantinoble al segle IV i finalment es retirà a la soledat i a l’oració, comparava els mags amb els cristians. Deia que el Senyor no retreia tant als que havien robat o fet adulteri pel fet en si, sinó perquè no havien honrat Jesús en la persona dels pobres. Igual que els mags oferiren el que tenien als peus del Nen, també nosaltres hem de fer-ho. I si no tenim res, diu sant Gregori, oferiu les vostres llàgrimes. No passem de llarg, siguem capaços de commoure’ns.
No hi ha res pitjor que no fer. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei sabien el que s’havia de fer, on calia anar, però no es van moure. Raons per no moure’ns sempre n’hi ha. Però cal, com els mags, refiar-se de l’estrella, anar per la nit, preguntar, posar-se en qüestió un mateix. Perquè moure’s no vol dir gesticular molt. Com Flávio, que en una situació que semblava no tenir sortida va ser creatiu. Confiar, cercar.
Quan hom cerca, troba, quan hom demana, rep, quan hom truca, li obren. Però hem de tenir els ulls de la fe dels mags, que veuen en la pobra família de Betlem al Messies esperat i l’adoren; els ulls de la fe que saben veure Crist enmig de les escombraries. Tant Flávio com els Mags van trobar no sols un tresor, sinó el Tresor. Llavors es veu l’estrella, llavors sona la música dels àngels.
Fra Jacint Duran i Boada
