El dissabte 14 es va celebrar la Trobada Fraterna Anual al convent de Pompeia.Un aplec que es organitza el Consell de Laics per gaudir del retrobament, reflexionar plegats i enfortir la xarxa de relacions que potencien la fraternitat i la nostra formació.
Enguany, sota el lema de Comunió i Diversitat es pretenia fer una experiència de fraternitat i diàleg amb grups d’Església de signe divers, en el benentès que no hi pot haver evangelització creïble si no hi ha comunió i unitat entres els catòlics. Per articular-ho començà el matí amb una taula rodona formada per Ricard Martinez de la renovació Carismàtica, Josep Lligadas de l’ACO, Josep M.Vallejo dels Caputxins, Joan Oñate d’Església Plural i Jaume Castro de la Comunitat de Sant Egidi. El diàleg fou molt fluid i cordial, ressaltant tots els ponents l’oportunitat d’aquesta trobada que mostra com és possible la unitat fraterna en la diversitat de carismes i opinions. Les intervencions giraven entorn de tres qüestions: “Com veig la societat actual”, “Com se situa el meu grup respecte a la societat”, i “com veig la comunió entre grups a l’església”.
Diversos ponents varen coincidir en la necessitat de mirar el nostre món amb simpatia, amb empatia. En Joan Oñate ressaltava la necessària acció transformadora dels cristians en el seu entorn, els Ordes religiosos com a signes d’esperança i referents de relacions democràtiques i igualtat amb els laics, la importància de les petites comunitats interrelacionades en xarxa, el paper de la dona i el necessari canvi en el tractament dels divorciats i les persones homosexuals. En Jaume Castro deia que la nostra societat no afavoreix les realitats associatives i comunitàries i estima poc el treball comunitari i gratuït. Els grups d’Església som bastant irrellevants però, en tant que “experts en humanitat”, podem ser minories creatives, sempre que ens edifiquem sobre principis espirituals: pregària, evangeli i servei als pobres com a germans. En Ricard Martínez assenyalava el relativisme i sincretisme del nostre món i el qüestionament de l’autoritat, i propugnava des del seu grup la creació de petites comunitats que com al “Pou de Sicar”, ofereixin aigua per saciar la nostra set i expandeixin l’experiència renovadora de l’Esperit Sant. En Josep Lligadas deia que no sabem com situar-nos davant de la societat i propugnava la fraternitat com la millor manera de ser feliç. Insistia que l’evangeli és Bona Notícia per als pobres i exclosos, i matisava que el testimoni és necessari però que si és explicat, millor. Així mateix recordava que més que la bondat del producte cal vetllar per la credibilitat del transmissor. Mn Ferran Blasi ressaltà algunes de les coses dites abans i recordà la conveniència de rellegir i meditar els textos del Concili Vaticà II, així com de tenir cura dels mitjans de comunicació. Ressaltà també la significativitat d’esdeveniments com les Jornades Mundials de la Juventut i l’Atri dels Gentils. Fra Josep M.Vallejo veia els nostres contemporanis amb por, molta solitud, desorientats i sense un sentit, amb un gran desig d’ésser escoltat i estimats i amb un gran deler d’espiritualitat. Recordà con fra Jacint Duran diu que Jesús té una mirada a la realitat diferent a la nostra i com davant d’una multitud desesmada i desesperançada diu: “la collita és abundant, envieu segadors”. Segons ell la manera franciscana d’atansar-se al món és plantar una fraternitat on es visqui vida de família entre frares i laics, fraternitat orant, fraternitat de taula on tothom és convidat i on s’acull tot tipus de persones, i lloc de formació i diàleg des d’on s’expandeix la Bona Notícia d’ésser amics de Jesús, sobretot a través dels seglars en els seus llocs de treball i familia.
En conjunt, una experiència reeixida de diàleg fratern, en comunió, des de la diversitat i les opinions contrastades. Tal com deia Josep Lligadas: “Parlar amb persones molt diferents a les del meu grup, m’ajuden a relativitzar, a contrastar i enriquir la meva mirada”.
Al centre de la trobada, l’Eucaristia a la cripta de Pompeia, presidida pel germà provincial, Gil Parès, amb cants a càrrec d’en Josep Mª roma i Montserrat Matheu, i una ambientació molt cuidada pel grup de Canet. Al costat de l’altar hi havia un mur fet de caixes de cartró amb els noms dels 12 apòstols a la base i, a sobre, els dels participants a manera de pedres vives que formen l’edifici de l’Església coronat amb la pedra angular que és el Senyor-Jesús.
Després del dinar, festiu com sempre, Jordi Llisterri, director de catalunyareligio.cat, ens parlà de la seva visió de l’Església catalana actual. A partir d’uns gràfics ens va mostrar com, tot i el descens numèric, la nostra realitat no és diferent de la d’Europa i, sobretot no som “l’Holanda del sud”. Si el 37% dels catalans pertanyen a alguna associació, el 15% són d’esports, el 12% són culturals i el 9% són religioses, molt per sobre dels sindicats (5%) i els partits polítics (3%). Va insistir en la notable presència de l’Església en l’Ensenyament, l’Educació en el Lleure, l’Acció Social i en la Formació-Espiritualitat, essent encara un dels pilars de la vida social catalana. Amb 6729 centres de culte, (un per cada 1143 habitants) i 8627 ordenats i religiosos (a ple temps), l’Església és l’empresa més gran de Catalunya, amb més delegacions al llarg del territori. Va mostrar, en suma, que la nostra Església encara té moltes possibilitats i el que cal és fer-les rendir.
Al final de la tarda, ens vam aplegar amb els nois i noies de l’Esplai de Pompeia i el grup Bufanúvols ens va fer ballar a tots amb danses d’arreu del món i ens va explicar uns contes bonics. Com cada any, les 170 persones que hi vam participar vàrem sortir contents i amb el cor carregat per seguir caminant.
