Sortíem el capvespre del divendres 3 de febrer de l’aeroport del Prat. Erem 5: l’Aina, la Sarah, l’Oriol, en Joan Ramon i en Jordi.

Arribàvem puntualment al Caire a les 12 de la nit. Allà ens esperava el Dr.Adel, amb un petit jeep on vam posar una part de l’equipatge i 3 de nosaltres. Els altres dos amb el Dr. Adel agafàvem un taxi cap el barri d’Ezbet El Nakhl, no gaire lluny de l’aeroport. Circulant pels carrers sense asfaltar del nostre barri amb uns esvorancs enormes, de cop i volta el jeep s’aturà. S’havia quedat sense benzina! Canvi de vehicle i tots embotits al taxi i allí es va quedar el pobre conductor amb el jeep.

Dissabte el vam dedicar a visitar el centre Salaam: el dispensari, el centre i tallers per deficients, el jardí d’infants. Vam anar a l’escola Mahaba (1.600 nens de primària), el lloc de les nostres actuacions, a conèixer-la, a parlar amb els professors i organitzar les actuacions. L’anada i vinguda de l’escola ens serví per conèixer el barri d’Ezbet El Nakhl, un barri on viuen els drapaires en condicions de pobresa molt severa.

Carrers sense asfaltar; botiges obertes des de la matinada a ben entrada la nit; vianants, bicicletes, cotxes utilitzant la mateixa via; i escombraries, moltes escombraries guardades en barraques envoltades de gossos, ases, gats, porcs, cabres; el col·legi al costat de tot això i al bell mig de les barraques una de més gran, l’església de Mari Girgis (Sant Jordi). Més de la meitat de la gent del barri són cristians i l’església copta fa un presència molt compromesa a través d’aquestes monges que tenen cura de tots aquests espais i d’uns quants preveres coptes que també viuen en el barri.

Diumenge no hi havia classe i el vam dedicar a visitar el Caire: el barri copte antic amb esglésies del segle IV; la mesquita de El Fustat, la primera construida a Egipte al segle VII; l’església de El Maadi, al costat del Nil, on, segons la tradició, la Sagrada Família va creuar el Nil en el seu viatge per terres d’Egipte i on Moisès va ser trobat per la filla del faraó. El Dr. Adel era el nostre acompanyant incansable i fidel.

Dilluns començàvem les actuacions. Dues actuacions seguides al matí (400 nens per actuació). A la tarda tallers de malabars i de bombolles de sabó. De retorn a casa vam visitar l’orfelinat.

Dimarts, dues actuacions més al matí (400 nens més per actuació), i un fi de festa que ens oferiren els nens de l’escola demostrant-nos les seves habilitats. Un dinar “típic egipci” i de nou tallers: malabars i maquillatge. Tots els nens es van voler pintar la bandera egípcia perquè aquella tarda hi havia el partit de semifinals entre Egipte i Senegal. De retorn, actuació a l’orfelinat.

Dimecres el matí el vam dedicar a actuar al centre Salaam: amb els deficients i els nens i nenes del jardí d’infància. Després de dinar marxàvem cap a Anàfora, a 60 Km del Caire, una mena de Taizé copte però en versió reduïda per 30 persones. Ens vingué a buscar un taxi-camioneta, on hi cabíem tots prou bé: el nostre equipatge, nosaltres 5, el Dr. Adel. Sortim al carrer i s’apunta una monja a venir, el conductor va a buscar a la seva dona i al fill perquè s’airegessin una mica i tots cap a Anafora on vam arribar a l’hora de sopar.

Dijous ens vingué a buscar l’Asrahf, un amic egipci musulmà que fa de guia i que havíem d’anar a actuar a l’escola del seu poble aquell mateix capvespre. La tensió d’aquells dies a causa de les caricatures de Mahoma en el diari danès i les cremades d’ambaixades, va fer que la policia desautoritzés la nostra actuació per evitar problemes.

En nostre amic, apenat, volgué compensar-nos portant-nos a visitar el Wadi El Natroun, una vall on ja al segle IV hi havia monestirs cristians. Actualment n’hi ha 4 i en vam visitar dos. Vam tornar cap el Caire a visitar les piràmides i l’esfinx. Al capvespre tornàvem a Anàfora i a la nit feiem la nostra darrera actuació.

Divendres al matí ens vam aixecar a veure sortir el sol, i a les 10 del matí ens venia a buscar el taxi que ens portava cap a l’aeroport. Vam passar per l’estadi on es feia la final de la copa d’Africa moltes hores abans i ja era ple de gent ambientant la final. A quarts de 3 ens sortia l’avió i a les 6 érem de nou a casa amb el cor amorosit de vivències, agraïts pel que havíem vist i experimentat, i contents, molt contents.