Déu perdona sempre, només cal que tanquem el paraigües…
Aquesta frase ha servit als nens i nenes de la catequesi de Primera Comunió per preparar el Sagrament del Perdó.
A l’inici de la celebració, a l’escenari, unes figures de cartró amb els paraigües oberts per protegir-se de la pluja volien significar que si ens protegim amb el paraigua de l’egoisme, de la mentida, de la mandra, del desinterès i de no voler ajudar als altres, l’amor i el perdó no ens arribarà al cor. Cal saber tancar el paraigua, i com si fos la pluja que cau suau i constant, Déu ens envia a tots el seu amor i el seu perdó. Tancar el paraigua i mullar-se és també un signe d’humilitat.
Els nens i nenes, acompanyats dels pares i familiars, anaven posant en un plafó un bon propòsit amb forma de gota d’aigua i en una cistella un paper on hi havia escrita alguna cosa que ells creien que no havien fet bé. A continuació el Pare Massana, acompanyat d’un altre sacerdot, els hi feia el signe de la imposició de mans. Deixar-se imposar les mans i inclinar el cap és un signe amb el que expressem el penediment i la conversió del cor, perquè Déu perdona sempre, però cal demanar-li el perdó.
Amb els paraigües ben tancats i l’escenari ple de gotes d’aigua amb bons propòsits, els nens i nenes han sortit a la placeta del convent i allà s’han calat foc a tots els papers amb les coses mal fetes, Déu no només perdona tots els nostres pecats sinó que també els esborra. Com diu en Pau, el nostre animador de cants, “allò que era vermell com la carlota, queda blanc com la neu”.
