En principi, la nostra intenció davant de l’article Pretenden sacar rédito de la capuchinada, publicat pel senyor Oriol Trillas el 27 de gener al blog Germinans Germinabit, era senzillament no respondre. Però com que l’article va molt més enllà del seu títol i pretén donar una visió global de la nostra Província, finalment ens hem decidit a desmentir les dades falses o esbiaixades que el Sr. Trillas dona.
El Sr. Trillas comença amb una estadística de la nostra Província força encertada, però que amaga (intencionadament?) una part important. Ell parla de 21 frares en actiu, 7 a la infermeria i 3 frares indis (el Sr. Trillas diu “hindús”, però òbviament els frares, encara que vinguin de l’Índia, són cristians). L’estadística real a 31 de desembre de 2024 és de 25 frares de vots perpetus (dels quals 5 a la infermeria), 5 frares de vots temporals i 2 novicis. A aquests cal afegir 4 frares indis col·laborant, 2 frares (un asiàtic i un africà) que estan estudiant a Barcelona i també ajuden i 2 candidats que ja han decidit la seva entrada. Aquests són els números reals, i indiquen prou clarament que no hem deixat de rebre vocacions, i seguim tenint frares en formació, fet que el Sr. Trillas amaga. Ho diem conscients de la nostra feblesa, però al mateix temps donant gràcies a Déu per uns números que, en una realitat petita com la nostra, permeten mirar el futur amb una certa confiança. Certament no compartim el diagnóstic del Sr. Trillas que estem “en fase crepuscular”. Som una realitat petita, però viva.
Després de l’estadística, el Sr. Trillas continua amb un inventari de les nostres propietats. En aquest punt volem assenyalar d’entrada les coses obertament falses. Pel que fa al convent de l’Ajuda, a Barcelona, és fals que l’hàgim llogat a ningú. El convent va estar habitat fins al 2022 (no porta 10 anys buit), i s’hi manté la vida pastoral des del convent de Pompeia, a Barcelona mateix. El Sr. Trillas parla també d’ “edificacions” a Igualada. A Igualada tenim una sola propietat, el convent. És cert que la meitat de l’edifici està llogat a una escola (amb un preu de lloguer que no és, ni molt menys, el de mercat).
“Mucho ladrillo y poco fraile”, diu el Sr. Trillas, transmetent la sensació que els Caputxins a Catalunya tenim multitud de propietats buides. Això no és cert. Tot i que els convents en certa manera hagin “quedat grans” per les comunitats que avui els habiten, a mesura que els frares hem desocupat espais els hem anat donant altres utilitats, pastorals o socials. Pot haver-hi algun espai buit, però són pocs i els tenim cuidats. De fet, els edificis bàsicament comporten despesa. Els mantenim perquè hi vivim i perquè van ser pensats expressament per a la forma de vida que portem. No tenim els diners per substituir-los per edificis semblants en estructura i estètica però més petits. Rebem alguns lloguers, però els diners són els justos per assegurar una cura digna dels frares ancians i malalts i mantenir els edificis habitables. I creiem que la nostra presència en determinats llocs en realitat ha preservat espais verds i ha impedit l’especulació amb el terreny.
Pel que fa al tema de la nostra estructura jurídica com a Província dins l’Orde dels Caputxins, el Sr. Trillas ens presenta amb la Cúria General de Roma apretant-nos per deixar de ser Província i nosaltres buscant desesperadament una solució per no ser units a la Província d’Espanya. Cal saber que l’actual estructura de l’Orde a Espanya és fruit d’una reunió a Sevilla l’any 2004 i es va realitzar definitivament el 2011. Des d’aleshores, des de Roma no hi ha hagut cap indicació de nou replantejament. Les nostres Constitucions no preveuen un número de frares mínim per ser Província, deixant així molt de marge per al diàleg en aquest terreny. Els intents d’unió amb Portugal i Itàlia de què parla el Sr. Trillas senzillament no han existit. Esperem que, si un dia se’ns planteja, o nosaltres mateixos plantegem, deixar de ser Província, es tinguin en compte no sols l’amor que tradicionalment hem tingut per la llengua catalana, sinó també les opcions que hem anat fent com la recuperació de l’ús de l’hàbit o la cura de la litúrgia. Repetim, però, que fins ara no s’ha obert cap diàleg sobre aquest assumpte, ni per indicació de Roma ni a petició nostra (ni molt menys amb altres províncies a l’esquena de Roma).
Com a cirereta del pastís, i saltant ja de la tergiversació a la pura fantasia, el Sr. Trillas ofereix una exclusiva: els Caputxins de Catalunya estaríem en tractes amb la Generalitat per convertir el convent de Sarrià en un museu de la memòria històrica, lligant amb el record dels fets coneguts com “la Caputxinada”. Aquesta proposta hauria sortit de nosaltres i comptaria ja amb el suport del govern. Això és un pur invent, del Sr. Trillas o de les fonts que ha fet servir. Els Caputxins som a Sarrià des de 1578, amb els parèntesis obligats de l’exclaustració i de la Guerra Civil. Valorem positivament la Caputxinada, sens dubte, però a mesura que va passant el temps també l’anem situant com un episodi més d’una llarga història. És un convent que manté una vida pastoral i és una referència per a molta gent, també per als pobres. Hi vivim, hi preguem, hi celebrem la fe i no tenim cap ganes de veure’l convertit en museu o de restringir-ne el significat en una sola direcció. Caputxins de Sarrià és més que la Caputxinada, i així ha de seguir.
Pocs dies abans de la publicació de l’article del Sr. Trillas vam rebre un correu electrònic del director d’una altra pàgina d’opinió eclesial volent contrastar algunes d’aquestes informacions. Estem molt sorpresos de l’interès que de cop i volta suscitem. Cal dir que vam respondre al que se’ns preguntava i molt amablement aquell senyor ens va agrair l’haver respost. Hagués estat bé que el Sr. Trillas hagués fet el mateix que aquest seu company. Però cal dir una cosa al seu favor: sobretot amb la boutade aquesta del museu, ens ha donat ocasió als frares de fer acudits de sobretaula i riure molt. I això sempre és d’agrair.
Fra Eduard Rey, secretari provincial dels Caputxins de Catalunya i Balears
