El passat 17 de juny la Família Franciscana i la Facultat de Teologia de Catalunya organitzaren les Jornades d’Estudis Franciscans, espai de reflexió i diàleg sobre temes d’espiritualitat i teologia franciscana.Tot entrant al vestíbul de la Facultat, un gran panell convidava a participar-hi.

Després de la pregària inicialamb un text del “Llibre de Contemplació” de Ramon Llull, el vicedegà de la Facultat, Emili Marlés,donà la benvinguda als assistents.

El tema aglutinador d’enguany era el Franciscanisme en la Història, a partir de dos grans espirituals franciscans: sant Pere d’Alcàntara i el beat Ramon Llull.

La primera ponència del matí anà a càrrec de Julio Herranz, ofm, vingut d’Arenas de San Pedro (Àvila), on té cura, com a guardià, del Santuari de San Pedro. La seva intervenció, molt ben documentada, tractà de la influència del franciscà sant Pered’Alcàntara en santa Teresa de Jesús, els quals es van conèixer l’agost de 1560, dos anys i escaig abans de la mort del sant. Fou poc temps però de gran intensitat, on entre els dos s’establí una gran amistat. Les fonts ens diuen que durant aquest temps es van trobar diverses vegades i que la correspondència entre els dos va ser fluida, malgrat haver arribat als nostres dies només una de les cartes escrites per ell.La santa d’Àvila es trobava amb el dilema de fundar el primer convent reformat: ella sentia que era el voler de Déu però l’oposició per part del seu confessor, d’eclesiàstics, religiosos, juristes i lletrats era molt forta. Els consells del “santoviejo”, com ella l’anomenava, van ser decisius en aquest moment tan determinant. Sant Pere, molt malalt, no dubtà en traslladar-se per estar a prop de la santa i vetllar per la fundació del convent de sant Josep, així com per anar a parlar amb el bisbe perquè acollís la nova fundació. Referint-se al sant alcantarí, Teresa escriurà més tard en el “Libro de la Vida”: “Este santohombre me dioluz en todo”.

Sota la mirada de santa Teresa, sant Pere d’Alcàntara fou un contemplatiu i mestre de contemplatius; un reformador que la va ajudar molt en la Reforma carmelitana; i un mestre espiritual i de discerniment. Els grans eixos de la seva experiència espiritual i de l’acompanyament que feu a Teresa són: la pregària com a afirmació del primat de la relació amb Déu, la radicalitat evangèlica com a forma de seguiment de Crist, i l’ascesi com a exigència de la llibertat interior per a l’amor. Teresa d’Àvila es va identificar plenament amb l’experiència espiritual de sant Pere, es va sentir compresa.

Fra Julio remarcà com el franciscanisme fou una de les millors escoles de la santa, que rebé influències de Fancisco de Osuna, Bernardino de Laredo, Bernabé de Palma i, sobretot, de sant Pere d’Alcàntaraque per a ella fou un mestre, per la seva vida santa, pels seus ensenyaments i per la seva relació d’amistat.

Per parlar sobre la influència de Ramon Llull en el segle XIV i XV es convidà a Francesc Tous, estudiós d’aquest gran personatge del segle XIII i doctorat amb una tesi sobre els seus proverbis. Tous assenyalà que Ramon Llull fou un gran evangelitzador, escriptor de centenars de llibres de disciplines diverses per augmentar la cultura de la gent i connectar especialment amb les classes laiques. La seva obra conté poemes, novel·les, proverbis, diàlegs doctrinals, enciclopèdies… amb una gran originalitat en les seves propostes i gran qualitat en els seus escrits. Llull va ser un laic autodidacta, que no va estudiar a la Universitat, però exercí una influència molt gran en reis, inquisidors, pensadors, ermitans, laics… Va fer molts esforços per difondre el seu pensament contingut en els seus llibres. Buscà col·laboradors que l’ajudessin econòmicament, que guardessin l’obra que anava escrivint i que traduïssin i difonguessin els seus llibres. Llull no va ser mai frare franciscà però Francesc d’Assís l’influencià molt, i un bon nombre dels col·laboradors que tingué van ser franciscans. Un cop mort, els inicis del lul·lisme van ser bastant convulsos dins la Corona d’Aragó. L’inquisidor Eimeric perseguí l’obra de Llull a València i indexà 20 llibres seus com a prohibits, entre els quals es trobaven: “Llibre d’Amic e Amat”, “Llibre de Contemplació”, “Llibre dels cent noms de Déu”… A Mallorca, en els inicis del segle XIV no es troba cap grup cohesionat de deixebles lul·listes però, en canvi, Llull impulsà el moviment eremític. Se sap que els seus llibres tingueren acceptació a zones d’ermitans com Miramar o Randa. Al segle XV la situació canvià. La casa reial aragonesa es mostrarà contrària a l’actuació antilul·lianad’Eimeric, i a Mallorca i Barcelona es crearan escoles lul·lianes. Ramon Llull fou un filòsof, teòleg, poeta, missioner i místic que ha deixat una gran petja en els Països Catalans i arreu del món.

Després del dinar arribà el torn de fra José Antonio Adánez que feu una aproximació teològico-franciscana al tema de la bellesa. Començà la seva intervenció amb un bonic conte amb missatge: malgrat les nostres imperfeccions i esquerdes, podem donar vida i crear bellesa al nostre entorn. Adánez feu una crida a parlar de la bellesa, l’alegria, la gratuïtat, la llibertat… en aquest món nostre tan desesperançat. El ponent es qüestionava què oferim a les persones que s’acosten a nosaltres i si els nostres espais (cases, convents, escoles…) són espais d’acollida, sanadors, de família, bells. El frare digué que “un únic instant de veritable bellesa pot valer tota una vida”, que “la bellesa té la capacitat de transformar el cor de l’home i de dignificar les persones”, i recordà la famosa frase de Dostoievski, “la bellesa salvarà el món”. Feu una exhortació a saber mirar, a contemplar la bellesa que ens envolta, i a saber veure en ella la gran Bellesa que és Déu, com va fer sant Francesc durant la seva vida. Ell, fins i tot, després de l’experiència de l’estigmatització, arribà a exclamar: “Tu ets bellesa”. Adánez afirmà que “la bellesa salva, il·lumina i transforma” i que “hem de cercar la bellesa en les coses, en les persones, en la comunitat, en la fraternitat…”

Fra Eduard Reyva cloure la Jornada amb una intervenció sobre el sentit de pertinença i la identitat religiosa, fruit de la tesi doctoral que està preparant. Rey reflexionà sobre la nostra pertinença per saber en què creiem, i constatà que costa molt adquirir la pertinença cristiana, eclesial, així com defensar-la. Parlà de la relació entre pertinença, identitat i violència, aplicat a la religió, dient que l’autèntica pertinença a l’Església ha d’evitar la violència. Recordà que Francesc d’Assís no va acceptar possessions perquè si les acceptava necessitaria armes per a defensar-les. Assenyalà que “quan l’Església es vincula al poder, la seva identitat entra en crisi” i, per contra, “la pertinença a l’Església es fa més sòlida com més lluny està del poder i de la violència que aquest genera”. Així mateix, feu unes consideracions sobre el tema de la llibertat i la felicitat, tot afirmant que “el nostre món ha confós felicitat amb llibertat” i que “no és la llibertat per ella mateixa la que ens fa feliços”. Per al ponent, la nostra felicitat només pot ser Déu perquè hem estat creats per a Ell, i la nostra llibertat ens ha de portar a Ell. Finalment, parlà de la pertinença nacional, dient que “no es pot convertir en una religió”, i situà la pertinença religiosa per sobre de les altres pertinences. Fra Eduard afirmà que l’espiritualitat no pot deslligar-se del sentit de pertinença a una comunitat, a una religió, ja que això és el que dóna sentit a la vida. Les seves reflexions despertaren molts comentaris posteriors en el temps de col·loqui entre les setanta persones que hi assistiren.

Un any més, les Jornades Franciscanes han estat una experiència de col·laboració entre els membres de la Família Franciscana així com un espai de reflexió i diàleg fratern obert a tothom.