[vc_row][vc_column][vc_column_text]La Caputxinada
Frares compromesos amb el país i la llibertat

El saló d’actes dels Caputxins de Sarrià, que fou l’escenari de la famosa Caputxinada, ara fa 50 anys, s’omplí el passat dijous 3 de març per acollir la presentació del llibre recentment publicat amb motiu del cinquantè aniversari dels fets: “La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat”.El març de 1966 es reunia, a la sala adjacent al convent, l’Assemblea del Sindicat Democràtic dels Estudiants Universitaris de Barcelona, amb més de cinc-cents estudiants, intel·lectuals, professors i artistes invitats. Aquella reunió clandestina fou descoberta per la policia, que envoltà l’edifici en poques hores i els membres de l’Assemblea finalment es quedaren tres dies al convent, com a hostes dels frares.

La senyora Mònica Estruch, directora de l’Editorial Mediterrània, explicà que plantejaren el llibre pensant que fos un volum on s’expliquessin les vivències dels frares, que fos una visió de portes endins, no un anàlisi de la repercussió política o religiosa que van tenir els esdeveniments. La sociòloga Clara Fons ha escrit el text documentant-se i entrevistant frares i altres persones que van viure aquells tres dies en primera persona. “El resultat és un text esplèndid, àgil de llegir, rigorós i ben traçat. L’autora ha aconseguit retratar l’actitud de coherència, valentia, acolliment i defensa de la llibertat per part dels frares caputxins”. Les fotografies que il·lustren el llibre, són propietat del senyor Guillem Martínez, un jove estudiant en aquell moment i que va poder immortalitzar i salvar aquesta documentació.

Fra Gil Parés, actual provincial dels Caputxins de Catalunya i Balears, indicàque no va viure la Caputxinada en primera persona perquè ell era un infant de tres anys peròque formar part d’una congregació religiosa fa que ell també se senti corresponsable de la història del seus germans. “Al novembre, vam recordar amb agraïment els germans que van donar la vida durant la guerra. Avui donem gràcies pels germans que, en un context ben diferent, també van saber respondre adequadament…” Fra Gil digué que la història és per aprendre-la i estimar-la, i que fa cinquanta anys van fer quelcom tan cristià i franciscà com obrir les portes de casa i acollir. Felicità l’autora perquè el volum recull molt bé les vivènciesdels frares d’aquell març del 1966.

Fra Enric Castells, guardià actual del convent de Sarrià, va viure els fets en primera persona però sense ser protagonista. Va compartir la seva primera impressió dels esdeveniments explicant que aquell vespres venia d’una reunió i es trobà la guàrdia civil fora del convent. El van deixar passar i, en aquell moment, va sentir com els joves estudiants cantaven cançons típiques de l’escoltisme. En entrar, es va trobar la casa plena de gom a gom. Va compartir pregàries, àpats, converses  durant aquells tres dies. La seva darrera impressió és el sentiment de buit que li va quedar quan la policia va fer fora els més de 500 hostes.Fra Enric, al llarg del temps, ha pogut reflexionar i adonar-se que no van ser fets improvisats, hi havia unes arrels, un passat. La comunitat havia viscut el Concili Vaticà II, i venia d’una experiència antiga d’acolliment, de pregària compartida, de molta gent de Sarrià vinculada a la comunitat… Indicà que “els protagonistes dels fets van ser els estudiants, els intel·lectuals, les persones que representaven la cultura del país… El fet d’acollir-los va comportar un enriquiment mutu i va suposar una comunió a molts nivells, des de la poesia, la reflexió, la pintura, el diàleg intel·lectual…”Fra Enric remarcà que la Caputxinada va ser una experiència humana molt rica que va deixar molta petja. No volgué deixar de banda que va haver-hi una part dolorosa: la violència verbal, física, latent (a través de les cartes de desaprovació i d’insults que rebia la comunitat), i que va fer molt mal. Però, malgrat això, recorda que van ser fidels al carisma rebut: homes d’acolliment, de pregària, de diàleg, de fraternitat.

Fra Joan Botam, prologuista del llibre i provincial durant la Caputxinada, començà expressant que sentia “una absoluta reconciliació amb el passat i amb el present”, especialment amb unes decisions que va prendre en el seu moment i que durant aquestes cinc dècades s’havia preguntat si havien estat prudents i moralment correctes…Destacà que l’autora havia treballat el tema a la manera com Dante ho definiria: “intellettod’amore”, amb intel·ligència de l’amor.

El pare Botam assenyalà que hi havia destacats elements històrics que havien anat preparant el terreny. Des del naixement de l’Orde, “els caputxins són frares del poble, des del poble i pel poble, frares que han connectat amb el país, la cultura, les preocupacions…”Un altre fet destacat és que al voltant de Miquel d’Esplugues i Rupert Maria de Manresa, s’aglutinava la intel·lectualitat catalanista i de progrés de l’època, al convent de Sarrià, des de 1900 fins a la guerra civil.A principis de segle XX va néixer al mateix convent la primera Revista Científica d’Estudis Franciscanistes i el 1925 naixia la primera Revista Catalana de Filofosia: Critèrion. Posteriorment, el pare Basili de Rubí, un gran promotor cultural, reunia a Sarrià tota una sèrie d’intel·lectuals, artistes, poetes… proscrits pel règim. D’aquest nucli va sorgir després Franciscàlia, un espai de reflexió i debat. En els mesos previs a la Caputxinada, hi havia un context social, polític i cultural reivindicatiu respecteal règim. El clima s’anava caldejant. Fra Botam destacà com la fraternitat de Sarriàhavia acollit el Concili Vaticà II d’una manera entusiasta, i com vivien la tradició franciscana de reconèixer tothom com a germà.

Amb una memòria extraordinària, el nostre frare narrà detalladament com s’havien produït els fets. Justament aquells dies, ell s’hi trobava al convent de Sarrià i, com a provincial, hagué de prendre dues decisions molt importants.La primera el mateix dia 9 de març de 1966, quan va decidir acceptar els estudiants, intel·lectuals i artistes com a hostes del convent. La policia que assetjava l’edifici, escorcollava i prenia la documentació als que van fer temptativa de sortir. Per aquest motiu, els reunits van fer resistència. El provincial, en aquell moment va proposar  seure a dialogar els representants dels estudiants i el comissari Creix. A la reuniól’acord no es va produir, perquè no s’acceptava una sortida digna dels estudiants, i en aquell moment el pare Botam va prendre la decisió d’acollir-los com a hostes. El provincial anà al dia següent a parlar amb el bisbe Modrego, i després amb el Governador Civil Antonio Ibáñez Freire, que li va demanar  que fes fora tots els hostatjats. La segona decisió va ser precisament la de no fer-los fora.

Van ser tres dies molt intensos. Els estudiants, intel·lectuals i artistes van fer cursets, conferències, tertúlies… Es va produir un retrobament transversal de generacions estudiantils joves, de professors, d’intel·lectuals i artistes… “Des d’aquests espais de diàleg, de construcció d’un projecte, la societat de base té una gran força”. Acabà la seva intervenció dient que la Caputxinada va marcar un abans i un després i que ara tornaria a repetir les seves actuacions d’igual manera com va fer en aquell moment.

La senyora Clara Fons, sociòloga i autora del llibre, agraí a totes les persones que han fet possible la seva edició, especialment als frares i altres persones que van viure de primera mà la Caputxinada, als que va poder entrevistar. D’aquestes entrevistes, l’autora destacà tres característiques en comú, l’acollida, la integritat i el sentit de l’humor, i dues premisses: que el temps no fa favors a la memòria i que el temps ens permet posar el nostre focus d’interès en aspectes que en la immediatesa passen desapercebuts. La senyora Fons explicà que el llibre està fet de petites anècdotes, de moments concrets, que ajuden a donar un sentit ple a la Caputxinada, perquè no es pot entendre sense la visió personal d’aquells que van ser protagonistes. Assenyalà que les entrevistes dels frares les havia completat amb la recerca a l’arxiu del convent, on havia tingut accés a documents curiosos, com per exemple, els paquets de tabac que llençaven els estudiants delLiceu Francès amb notes de suport, o bé les cartes amb amenaces i insults cap a la comunitat. L’escriptora volgué remarcar l’aspecte d’acollida de la fraternitat. Indicà que “la Caputxinada no va ser tant un acte polític, sinó sobretot una oda a l’acolliment”, un acolliment des de la discreció, donant protagonisme als estudiants i als intel·lectuals. L’autora digué que “el llibre parla dels frares de Pau i Bé, dels homes que coherents amb la seva manera de viure i entendre la fe, van protegir durant tres dies centenars de persones que defensaven la llibertat”. Indicà que en les entrevistes també havia vist política, en el sentit de compromís per una societat més justa; “no estaven fent misericòrdia, feien justícia”. No tots els frares que hi havia en el convent tenien el mateix tarannà ni la mateixa sensibilitat social, hi havia pluralitat, però la integritat els va permetre mantenir la unitat.

L’autora conclogué amb tres afirmacions: “Cal fer memòria d’on venim, perquè som on som per allò que va ser i es va fer. La Caputxinada ens recorda que tots som responsables o coresponsables i no fer res també es posicionar-se. I amb sentit de l’humor la dignitat ens porta molt més enllà”.[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row][vc_row][vc_column width=”1/1″][vc_gallery type=”flexslider_fade” interval=”3″ images=”5020,5021,5022,5023,5024,5025,5026,5027,5028″ onclick=”link_image” custom_links_target=”_self” img_size=”650×433″][/vc_column][/vc_row]