Jornades d’Estudis Franciscans: “ESTILS FRANCISCANS ARA I AQUÍ. En l’Any de la Vida Religiosa”.
Els dies 19 i 20 de juny s’han celebrat les XXV Jornades d’Estudis Franciscans, organitzades per la Família Franciscana de Catalunya. Enguany, amb motiu de l’Any de la Vida Religiosa, s’ha volgut reflexionar sobre els estils franciscans enaquest present que vivim.
En la pregària inicial es van proclamar dos textos, un del Testament de sant Francesc i l’altre del de santa Clara, que parlen de la vocació que van rebre com a do de Déu.
La presentació de les Jornades estigué de la mà de Mn. Joan Planellas, vicedegà de la Facultat de Teologia de Catalunya, el qual donà la benvinguda als assistents en nom de la Facultat i parlà de l’Encíclica “Laudato si”, donada a conèixer el dia anterior, assenyalant com l’esperit franciscà intenta respondre al món actual.
Posteriorment, es feu una taula rodona amb representants de diferents ordes religiosos franciscans, que van reflexionar sobre com cadascun ha respost a la situació actual, per continuar sent fidels a la seva vocació adaptant-se als nous temps. Fra Jacint Duran, dels caputxins, feu una intervenció molt vivencial, partint del que es va trobar quan va entrar com a frare l’any 1969. Era un moment en què socialment tot bullia, feia poc de la “Caputxinada”, l’Església volia deixar de ser el centre per anar a la frontera, i a la vida religiosa tot es qüestionava. Arribà quan els convents començaven a buidar-se. Durant la seva formació va treballar en diferents feines a Badalona, compaginades amb la pregària, la presència al veïnat, la vida parroquial… Al Capítol de 1978 la comunitat caputxina es va plantejar molt seriosament el tema formatiu i vocacional, i es va revitalitzar el noviciat a Arenys de Mar, convertint-se en la comunitat on es té cura de l’acollida, formació, discerniment espiritual… A Arenys es dóna importància a la lectio divina, a la missa diària conventual, a la formació intel·lectual, al treball manual, a les sortides i recreacions, als capítols setmanals on es parlen de temes teològics i espirituals que afecten a la nostra vida… A més, es vetlla per tal que l’orde franciscà seglar estigui al nucli de la fraternitat, pel contacte i atenció als pobres i per l’hostatgeria. Tot això ha comportat un petit i constant degoteig vocacional…
Fra Francesc Linares, dels O.F.M observants, explicà el procés que ha seguit el seu orde d’unificació de províncies, degut a la realitat que es vivia, amb pocs frares i poques vocacions. La província catalana de Sant Salvador d’Horta, juntament amb 6 províncies més, han constituït la província de la Inmaculada Concepción, que abasta gairebé tota Espanya. El procés d’unificació va començar l’any 2005, amb diferents moments: institució d’un noviciat comú a València, creació d’un estudiantat a Múrcia, l’aspirantat a Àvila i el postulantat a Sevilla, fins arribar al naixement de la nova província, el dia 1 de gener d’enguany. Linares destacà que en aquests moments cal que els frares es coneguin i s’ajudin a caminar plegats, i remarcà el respecte, l’esperit fratern i la comprensió amb què s’ha fet tot el procés. Indicà que les decisions s’han pres per revitalitzar la vida fraterna, tant endins com enfora, per seguir sent fidels a la seva vocació. I acabà amb una dita que il·lustra molt bé el moment present que estan vivint: “Mentre el carro fa camí s’acomoden les carabasses”.
Per la seva banda, la Gna. M. Victòria Triviño va parlar en nom de les clarisses, tot indicant que entre els diferents monestirs existeix una gran diversitat ja que alguns s’han quedat ancorats en el segle XIX, en una clausura d’obeir i callar; altres en els anys 60, on segueixen fent les mateixes coses que es feien fa cinquanta anys malgrat s’hagin quedat sense contingut; i altres han entrat en una dinàmica d’aprofundiment, de formació i promoció de la cultura. La Gna. Triviño insistí en aquest darrer aspecte, el de la formació, com a quelcom essencial i que, en general, ha estat molt pobre. El jubileu de l’any 1993, en què se celebrà el 8è. centenari del naixement de santa Clara, va donar un impuls important i va ser moment de renovació i estudi dins dels monestirs. Després, alguns han continuat en la línia formativa, arribant a ser autodidactes dins de les comunitats. Respecte a la tensió que es pot viure entre la visibilitat i la vida oculta, remarcà que la clausura s’ha de viure com a mitjà i no com a finalitat, que quan cal sortir per algun motiu justificat, no es fa problema i que aquest és un tema d’equilibri delicat que cal discernir sempre. Explicà el cas concret del Monestir de Balaguer, on ella habita amb quatre germanes, reobert fa uns anys, on s’han ofert activitats culturals i visibilitzat la vida contemplativa a través de la bellesa i la dansa.
El quart ponent fou Fra Gonzalo Fernández, dels conventuals, que explicà la renovació d’una fraternitat d’acollida, testimoni i acompanyament vocacional a Granollers. El fet de conèixer experiències concretes de petits convents a França i Brussel·les, resultà il·luminador i al Capítol del 2012 es decidí posar en pràctica un projecte semblant. La comunitat començà al setembre de 2013, després d’un temps de formació dels tres frares destinats a iniciar aquesta aventura. El projecte consta de: el primat de la relació amb Déu (Eucaristia diària, rosari diari, meditació personal en comú, adoració eucarística setmanal, oracions comunitàries que marquen les pròpies constitucions…); la centralitat de la vida fraterna (estimar-se per donar un bon testimoni, pregar cada dia pels germans, capítols conventuals setmanals, no tenir persones al seu servei sinó fer les tasques de la casa entre tots, supeditar als ritmes de la fraternitat les tasques pastorals dels germans…); l’esperit de desapropiació (viure en mans de la providència, fer dejuni els divendres, posar els béns en comú, renúncia a tenir vehicles i mòbils…); i la missió, el testimoni, el reclam vocacional i la nova evangelització (inserits plenament a la diòcesi, disponibilitat per a l’escolta, església oberta moltes hores al dia, temple bell, sortir a trobar els allunyats, obrir les portes i compartir amb el qui ve, potenciar Caritas…). Acabà dient que el projecte encara és naixent i que poc a poc aniran valorant i incorporant noves iniciatives.
Per concloure la taula rodona es va dialogar entre els quatre ponents sobre el tema de la visibilitat de les comunitats.
Mn. Gabriel Ramis, postulador de la causa de beatificació de Ramon Llull, va parlar sobre els diferents processos que s’han seguit al llarg de quatre segles. Al novembre començarà l’Any Jubilar Lul·lià, en el 7è. centenari de la seva mort. Amb aquest motiu, s’han avançat les gestions per arribar a que la canonització sigui una realitat. Ja des del moment de la mort de Llull, hi hagué un clamor popular per a la seva canonització. Durant aquests darrers segles hi ha hagut diferents períodes, en què fou la societat civil la que promogué els processos que apuntaven a demostrar el culte immemorial a Ramon Llull. L’embranzida forta s’ha fet en els darrers anys en què s’han sistematitzat les seves obres (32 volums de més de 300 pàgines cadascun). Ara cal esperar que en un temps no llunyà hi hagi la canonització i declaració de doctor de l’Església.
La darrera ponència del dia fou a càrrec de Fra Abel García Cezón, sobre com el franciscanisme ha aconseguit i continua aconseguint avui harmonitzar allò antic amb allò nou. El franciscanisme va aparèixer en el moment en què es necessitava, com un do de Déu. Actualment, vivim en una societat que està immersa en un procés de transformació i la proposta cristiana a Europa presenta molts interrogants. Aquest continent s’està descristianitzant i veurem com s’omple el buit que està deixant el cristianisme. Fra Abelremarcà que ja actualment en molts llocs, només les pedres, els carrers i els llibres ens parlen de la fe cristiana i del franciscanisme. Es qüestionà per on vol portar-nos el Senyor, què vol de nosaltres en aquests moments. Estem cridats a viure una fidelitat creativa, com van fer, en el seu temps, Francesc i Clara. Hem de viure un optimisme realista, sense tancar els ulls al que està succeint. L’Església ha viscut èpoques com aquesta o pitjors i sempre ha sabut renovar-se. Cal confiar en l’Esperit del Senyor, no tenir por, i viure una vida franciscana renovada.
Dissabte les Jornades es traslladaren al bell Monestir de Pedralbes. Durant el matí, vam poder escoltar al Sr. Jacques Dalarun, historiador francès i franciscanista, que després d’anys d’estudi sobre els escrits de sant Francesc i santa Clara, ha descobert una nova biografia de Tomás de Celano. El manuscrit, de petites dimensions, és pobre d’aspecte però ric en contingut, segons va dir Dalarun i va ser trobat quan estava a punt de ser subhastat als Estats Units. Aquest nou manuscrit està datat entre els anys 1232 i 1239, quan fra Elies va ser ministre general de l’orde. Per tant, aquesta biografia de Celano, se situa cronològicament entre les dues conegudes fins ara. El manuscrit, escrit en llatí, és un testimoni important de la vida de la primera comunitat, quan la cultura universitària irrompia en l’orde, i posa l’accent en la itinerància, la pobresa i la vida en eremitoris.
A la tarda es feu un sentit homenatge a Fra Francesc Gamissans, que tant ha contribuït a l’estudi i a la divulgació del franciscanisme a casa nostra. Fra Agustí Boadas, que el coneix bé, feu la seva semblança i destacà el seu caràcter polifacètic, periodista, organista, promotor d’entitats socials, remarcant la seva extensa bibliografia, en especial la traducció al català de les fonts franciscanes.
Durant les Jornades es repartí el llibre que recull les ponències de l’any passat sobre el pas de sant Francesc per Catalunya.
Es clogueren les Jornades amb un berenar que fou l’excusa per quedar-se una estona i compartir de manera distesa entre uns i altres.
Cal agrair l’acollida de les Germanes Clarisses de Pedralbes i de la directora del Museu, Sra. Anna Castellano, així com de la Facultat de Teologia.
